Apple demana paciència amb els problemes de la seva nova aplicació de mapes per iOS 6. Diuen que cal que l'usem perquè és un producte que anarà millorant amb l'ús comunitari. Tot plegat no és nou: Paciència és el que sempre han demanat els desenvolupadors de programari lliure, que és un producte clarament comunitari. Els detractors diuen que no és seriós i que per això el programari lliure mai no acaba d'estar preparat pel mercat, car els clients volen eficàcia i solucions ben acabades. Hem de revisar aquesta idea en vista de la petició de paciència d'Apple?

Els mapes són una eina estratègica als mòbils intel·ligents. Saber què cerquem al web quan som a un ordinador ha estat clau per l'èxit comercial de Google, però quan som al carrer sovint cerquem als mapes, i aquesta informació també és molt valuosa. Apple ho té complicat per a fer-se un lloc als cercadors web, però gràcies a l'èxit de l'iPhone encara és a temps de fer forat al mercat de les cerques mitjançant mapes. Per altre banda estan molt molestos amb Google per la competència que suposa l'Android. La pressa per a situar-se i desplaçar Google era tant gran que van presentar un Apple Maps inacabat. Ho sabien, però de moment han aconseguit que el servei de la competència, Google Maps, rebi un bon grapat de milions de consultes menys cada dia, i això també compta. I els clients? Han de tenir paciència i col·laborar usant els seus mapes, estiguin com estiguin, per tal que algun dia siguin prou bons perquè Apple pugui aconseguir els seu objectiu comercial.

Si em de tenir paciència potser ha arribat l'hora que aprenguem a administrar-la per tal d'aconseguir el que ens convé a nosaltres i no pas a Google ni Apple. Les aplicacions de mapes diuen què cerquem, on anem, quins dies i a quines hores. On som de vacances, els caps de setmana i quan fem feina. Serveixen perquè ells venguin dades a les empreses sobre el tipus de client que passa per cada lloc, a les administracions sobre la mobilitat dels ciutadans. Ja ho volem, tot això? Tenim l'oportunitat d'invertir paciència en un projecte lliure, l'OpenStreetMap –del qual se'n nodreix Apple. Encara no és tant complet com el Google Maps i els mapes d'Apple li passaran davant aviat perquè no compten amb els seus milions de dòlars per llogar els millors informàtics. Però compten amb un bé molt valuós, Apple dixit: la nostra paciència.

Sovint cal paciència fins veure prou rodó un projecte de programari lliure però s'ho val perquè l'objectiu són els nostres drets i llibertats, no l'èxit de l'empresa de la qual just en som clients. Al món del programari lliure prou coses van necessitar paciència, i algunes encara no estan aconseguides del tot: que l'OpenOffice.org (o el LibreOffice) no mostrés bé alguns documents del MS Office, que calgués fer jocs de mans per a reproduir DVD i alguns formats de vídeo en GNU/Linux, esperar que els desenvolupadors fessin la feinada que calia per a tenir escriptoris complets, que la manca d'informació i les patents fessin molt complicat programar versions lliures de controladors de maquinari i d'algunes utilitats i formats populars, com el Flash o el PDF. La situació provocava befa i crítiques de les empreses de programari privatiu, però ara també demanen paciència. Tenir-la i col·laborar amb els diferents projectes --encara que només fos usant el programari i trobant defectes-- ha estat molt útil per la societat, no pas per les empreses: podem usar portàtils i ordinadors d'escriptori que tenen en compte la nostra privacitat i llibertat per a fer el que vulguem amb ells. Encara no passa amb els mòbils ni les tauletes.

Fem-ho doncs: paciència amb els mapes. Però només pels lliures, i aconseguirem tenir al mòbil programari respectuós amb els nostres drets i llibertats per una qüestió tant sensible com el nostre moviment al mapa. Si Apple encara és a temps de posicionar-se al mercat dels mapes, nosaltres també.

Arribarà el dia que els nostres drets estiguin per sobre dels objectius comercials de les megacorporacions? Només si no malbaratem la nostra paciència.

---
Imatges: The Amazing iOS 6 Maps, Wikipedia.

Han condemnat Samsung a pagar més de 1.000 milions de dòlars per haver infringit patents d'Apple. El cas és una mostra del difícil que és fer tecnologia per mor d'una cosa, les patents, que inicialment estaven pensades precisament perquè els inventors fessin més tecnologia.

Les patents són una concessió temporal per estimular l'aparició de noves tecnologies. Als inventors els diem que no tenguin por dels plagis si presenten productes nous, car en tindran el monopoli un temps. A canvi els demanem que exposin la patent perquè augmenti el coneixement col·lectiu; per estimular la inspiració, creativitat i innovació d'altres inventors. No es pot patentar qualsevol cosa, cal que hi hagi quelcom nou que fins aleshores no existís en el cos del coneixement del seu àmbit tècnic –el cos del coneixement s'anomena «l'estat de la tècnica».

Si repassem la llista de patents d'Apple violades, hi trobem coses com desplaçar un text a la pantalla, arrossegar documents, fer-ne zoom i donar-los-hi la volta usant dos dits, l'estructura general o «ornamental» del disseny d'un telèfon, les icones amb cantonades arrodonides. El 2012 és totalment impossible fer un telèfon tàctil sense moltes d'aquestes característiques. És bo per a la societat que Apple en tengui el monopoli? D'altra banda, Apple també viola patents amb els seus iPhone amb característiques de semblant importància avui, però el tribunal les ha desestimat. Els jutges ja administren bé el monopoli que la societat concedeix als inventors? Sembla que en aquest cas hi ha prou dubtes.

Per començar a fabricar un producte no és obligatori demanar permís al propietari de les patents. Només ens demandarà si troba que li fem perdre vendes, ens agafa mania, té ganes de fer soroll o quelcom per l'estil. Quan presenti la denúncia, cal que tingui bons advocats perquè possiblement les patents no tindran sentit, tot i que li foren concedides. Qui pot entrar en aquest joc? Només les empreses amb prou diners per pagar els millors advocats i per enregistrar una quantitat gran de patents, que serviran per augmentar les possibilitats de negociació i guanyar més plets.

La natura de les invencions que aconsegueixen patents --i les sentències que en fan els jutges-- ens fan dubtar que es compleixi l'esperit de les patents: protegir els inventors, que augmenti el coneixement col·lectiu, estimular la inspiració, creativitat i innovació d'altres inventors. La protecció a l'inventor no és en funció de la qualitat dels patents, sinó dels advocats i els jutges. No serveixen per inspirar res; cap emprenedor voldrà ficar-se en aital camp de mines. Només estimula qui tingui prou recursos per demandar megacorporacions i sortir-se'n.

Cada cop són menys, i més poderosos, els que poden patentar invents i treure'n profit de fabricar-los --o demandar els plagis. Ni Apple ni Samsung deixaran de tenir als seus aparells les característiques objecte de les demandes, però les coses serien molt diferents pels nostres inventors locals. Cal repensar les patents.

---
Imatges: 324.cat, Wikimedia Commons.

La CE ha expedientat Microsoft per incomplir l'acord de permetre als seus usuaris la tria de navegador. Potser sona una mica estrany perquè tots els sistemes operatius porten algun navegador. Per entendre-ho cal que que repassem la història de la guerra dels navegadors.

L'Explorer fou un clar exemple d'una tàctica comercial clàssica a Microsoft: «Adoptar, estendre i extingir». A partir de la versió 4, de l'octubre del 1997, va entrar en competència directa amb el Netscape Navigator, que aleshores tenia un 90% del mercat. Encara que a Netscape Communications també feien programari per a servidor, el navegador suposava el gros dels seus ingressos i el forat a la caixa fou important quan Microsoft va oferir l'Explorer de franc. Podien finançar l'operació perquè guanyaven prou diners gràcies al Windows i l'Office. A més, aquests dos productes --entre d'altres-- servirien per a distribuir l'Explorer a tort i a dret. Si tots els possibles clients de Netscape ja tenien navegador, perquè n'havien de comprar cap altre? I era prou bo perquè a Microsoft sempre han pogut pagar els millors programadors. Netscape va reaccionar també regalant el Navigator i limitant-se als ingressos per la venda de programari per servidors. Però tot seguit Microsoft va regalar el Internet Information Server junt al Windows NT perquè ja guanyaven prou amb el sistema operatiu per servidors. Bé, Netscape encara podia aconseguir acords amb els fabricants per tal que incloguessin el Navigator en els ordinadors nous i posessin la icona a l'escriptori. Alguns ho van fer, però Microsoft els va penalitzar pujant-los-hi el preu de la llicència de Windows per PC nous. Per acabar d'enfonsar Netscape, les noves versions de l'Explorer es va tornar molt tolerants amb els errors dels programadors web maldestres, cofois de veure com els seus nyaps funcionaven amb Explorer. Tot seguit Microsoft va presentar el Front Page, un producte perquè qualsevol pugues fer un lloc web que es veia perfecte a l'Explorer. Mentre, tot aquell spaguetti donava problemes al Netscape, més rigorós. El resultat fou que milers d'incipents programadors web estaven encantats amb l'Explorer mentre una minoria de savis insuportablement estrictes (esnobs, deien alguns) recomanaven el Netscape. Era un cas clar de la tàctica d'adoptar la tecnologia que ha encapçalat algú altre (Netscape), estendre-la (de franc amb el Windows) fins ofegar la competència, extinguint-la.

Tot plegat no era gens net i va acabar en el «cas dels Estats Units contra Microsoft», que va perdre la megacorporació de Redmond. El Dempartament de Justicia (DOJ) va anunciar, el 6 de setembre de 2001, que els fabricants d'ordinadors podrien insta·lar programari que no fos de Microsoft. A Europa la cosa va anar més lenta i no fou fins el gener del 2009 que arribaren les mesures per no incloure l'Explorer al Windows 7.

El cas és que en arribar la primera sentència del DOJ, al setembre 2001, del Netscape ja no en quedava gairebé res. Dos mesos després van presentar l'Explorer 6, que es convertiria en l'amo del web. Microsoft va deixar d'innovar en navegadors perquè no hi havia competència; no va presentar l'Explorer 7 fins a l'octubre del 2006, quatre anys després. Ho va fer perquè un altre navegador estava agafant força: el Firefox, fruit de les cendres del Netscape Navigator.

Si la història de l'Explorer és un cas clar al voltant de la tàctica d'«Adoptar, estendre i extingir», la del Firefox és una versió moderna de la història de l'au Fènix. De fet, no és casualitat que la primera versió es digués Phoenix, fins que van haver-ho de deixar córrer per problemes legals amb l'empresa Phoenix Technologies. Ho van canviar per Firebird, però vaja, el nom ja estava ocupat per una base de dades. Finalment el batejaren com a Mozilla Firefox. Mozilla era el nom de la mascota de Netscape, un drac, i d'una organització per a desenvolupar la Mozilla Suite que incloïa el navegador Netscape. Quan AOL els va comprar deixaren d'invertir en la Mozilla Suite, però afortunadament va col·laborar en la creació de la Mozilla Foundation per a continuar el Suite. D'aquesta manera el Netscape es convertia en programari lliure l'any 2003 i poc després en sortiria el Firefox. La versió 1.0 aconseguia 100 milions de descàrregues el 19 d'octubre de 2005. Farien falta gairebé 6 anys per superar l'Explorer a Europa.

El progrés del Firefox va ser lent i una proesa. Recordem que, per tal d'estendre l'Explorer, una des les tàctiques de Microsoft va ser fer-lo permissiu amb els errors dels programadors de planes web. També passava que el navegador tenia errors de programació prou clamorosos. Els programadors els esquivaven com podien, però fer-ho implicava saltar-se els estàndard de la W3C. Tot plegat va provocar que milions de planes estiguessin mal programades, directament, però amb l'Explorer es veien «bé». A Mozilla podien fer que el seu navegador també fos permissiu i imitar els errors de programació de Microsoft. Però no van voler seguir cap joc absurd i el resultat va ser que, amb Firefox, la majoria de planes es veien «malament». La cosa no era gens fàcil per a Mozilla: era prou complicat convèncer algú per què aprengués a usar un altre navegador, però podies aconseguir-ho explicant que tenia pestanyes i extensions. Si ho aconseguies, se't queixaria perquè veia malament la majoria de llocs que visitava habitualment. Alguns, en comptes de queixar-se a qui els va ensarronar amb el canvi de navegador, es queixaven al responsable del lloc web. Alguns contestaven amb «Firequè?» d'altres amb «ja ho diu al nostre web, al peu, en lletra petita: Només per Explorer» i alguns, que s'havien informat, explicaven que era massa car mantenir una versió del web per Firefox i una altre per Explorer. Aquesta resposta era especialment descoratjadora quan hi afegien un «no s'ho val si tenim en compte que només rebem un 5% de visites amb el Firefox». Si tenies un dia combatiu podies seguir, i preguntar si s'havien plantejat si no era perillós haver de menester el programari de només una empresa per quelcom tant important com llegir a internet. Que potser podíen col·laborar amb la diversitat fent que el seu lloc complís els estàndard del W3C. O fer l'observació que si no calia cap marca de calçat ni vehicle per visitar el seu establiment de ciment, ¿perquè al web no passava el mateix? Aquests comentaris mai no solien tenir resposta.

Però el temps sempre posa les coses a lloc i va passar un seguit de coses perquè així fos. A més de Firefox, la gent de l'escriptori KDE treballava amb un altre navegador, el Konqueror, que tenia el motor KHTML que també respectava els estàndard de la W3C. Apple el va escollir pel Safari, presentat el gener del 2003 --per cert, Nokia té participació empresarial a KDE i el KHTML també és el motor del navegador dels mòbils amb Symbian, així que els alguns mòbils de Nokia i els iPhone tenen una coincidència tècnica important. Apple necessitava un navegador urgentment perquè aquell any es quedaria sense l'Explorer pel MacOS. A partir del 2003, tenir un web preparat només per l'Explorer significava ignorar els usuaris d'Apple, que solen tenir prou poder adquisitiu –i aleshores més. Mentre, creixia el nombre d'usuaris que tastaven GNU/Linux provant d'escapar dels problemes del Windows Vista, i per Linux tampoc no hi ha l'Explorer. Microsoft es va quedar ancorada massa anys en l'Explorer 6 i els webmestres començaren a veure el Firefox com aire fresc. Tenia la novetat de les pestanyes, extensions que els ajudaven a programar, i es va convertir en el navegador dels professionals del web. L'aconsellaven als clients. Només calia frespectar els estàndard de la W3C perquè les planes funcionessin al Firefox i Safari, els navegadors que usaven ells i els clients que se'ls escoltaven. Però en acabar-les, tot seguit les havien d'omplir de pedaços perquè també funcionessin amb l'Explorer 6, el navegador que usaven els immobilistes que no se'ls escoltaven. Ho feien de mala gana, i els ànims amb l'Explorer cada cop eren més negatius.

Cal agrair la feina de Mozilla i KDE, que es van entestar en respectar els estàndard W3C encara que la decisió ètica perjudiqués la popularizació dels seus navegadors. No és de bades que la revista Fortune va incloure Mitchell Baker, executiva en cap de Mozilla, entre les 100 persones més influents del món l'any 2005 –per cert, ve a viure a Barcelona aquesta tardor; ho anunciava el juny a Menorca. També van ser molt importants les persones que volutariament van renunciar al Explorer els primers anys d'aquest segle, tot i que la decisió ètica impedís visitar el web del banc o comprar vols.

Cada cop podem navegar des de més llocs: tauletes, mòbils, televisors, cònsoles de videojocs. És inimaginable la situació del 2003, quan era imprescindible l'Explorer, això és, el permís de Microsoft per poder visitar el web des de tants aparells diferents. Avui tot plegat és més fàcil gràcies a la decisió ètica de pocs desenvolupadors i usuaris. Per això, encara que al 2012 no sembli necesari, cal que Microsoft compleixi les condemnes judicials derivades de la seva falta d'ètica.

I dit tot això, potser algú hauria d'explicar perquè alguns llocs oficials i els certificats digitals de l'administració --que hauria d'anar a una amb les sentències judicials-- són tan difícils d'emprar sense l'Explorer. Però aquest apunt ja m'ha quedat massa llarg.

---
Imatges: 324.cat, Wikipedia (Netscape Navigator), Wikipedia (Logo Phoenix), Wikipedia (Logo Firefox), Benjamí Villoslada (Mitchell Baker a Menorca).

El 29 de juny l'iPhone va fer cinc anys. Va portar aire fresc després d'un grapat d'anys grisos en maquinari. Ho va fer fins al punt d'encetar una nova era a la societat de la informació i el coneixement, car portar arreu tota la internet a la butxaca no és pas cap broma. Han estat cinc anys prou interessants en els que la competència s'ha espavilat per presentar productes que superessin l'iPhone. La cinquena generació --gairebé una per any-- ja és a punt i possiblement heretarà les pantalles més grans dels rivals; fins que el mòbil i la tauleta es trobin en una aventura que, de fet, va començar amb una tauleta que no veuríem fins gairebé tres anys després de la presentació de l'iPhone.

Quan els ultraportàtils es van fer populars, prou gent es demanava perquè Apple no en presentava cap i sovint s'especulava amb l'aspecte que tindria. Poc a poc arribaren prediccions més encertades del que finalment seria l'ultraportàtil d'Apple: l'iPad. S'assemblava molt a l'iPad i en vam fer broma: «és un iPhone gran». No, en realitat el iPhone era un iPad petit i que servia per telefonar, perquè la tauleta fou primer.

Apple preparava un ultraportàtil, com la resta de la indústria, però sense teclat; Jonathan Ive (president de disseny industrial d'Apple) trobava que no calia teclat perquè era aparatós en un ordinador tant petit. Per altre banda feia anys que treballaven en una tauleta, un estri que no tenia teclat. La competència ja les havia presentat feia un parell d'anys però funcionaven amb una cosa que Steve Jobs odiava: el punter. Aleshores deia que «la gent vol teclats» i semblava que tenia raó perquè aquelles tauletes van tenir ben poc èxit. De fet al 2003 va dir que «No tenim cap pla per crear una tauleta [...] sembla que interessen a gent rica que ja té un munt d'ordinadors i altres dispositius». El rebuig al punter els va fer treballar en una interfície multitàctil que va ressorgir pel projecte d'ultraportàtil: sense teclat, com volia Ive, i sense punter, com volia Jobs. Ja tenien l'ultraportàtil, però de moment no el presentarien perquè es van abocar en una urgència estratègica: presentar un telèfon mòbil.

Jobs trobava que els telèfons mòbils amenaçaven l'iPod, el pinyol del negoci d'Apple en aquell moment --un 45% dels ingressos el 2005 i un símbol, prequè fomentava la imatge d'empresa moderna i els feia vendre més Macs. Amb el temps ningú no voldria carregar dues galindaines si el mòbil podia emmagatzemar i reproduir música tant bé com qualsevol iPod. Sony fabricaven mòbils i el Walkman els havia donat prou prestigi en aparells portàtils per escoltar música; van ser els pioners. A la megacorporació Sony tenien d'empreses discogràfiques que podien oferir musica seguint el model de l'iTunes. ¿Perquè Sony encara no havia presentat el mòbil Walkman amb una botiga de música integrada? O Nokia, aleshores ben potent després d'haver conquerit les butxaques de milions de persones. Potser Motorola –amb Apple va presentar el ROKR. Jobs no s'ho explicava però havia d'aprofitar que encara semblaven despistats, o potser lents: va decidir que calia entrar al negoci del telèfon mòbil per substituir l'iPod amb un altre aparell d'Apple: l'iPhone. Creia que hi havia prou mercat perquè trobava que tots els mòbils eren una porqueria extremadament complicada (sic). La primera idea fou que s'assemblés al iPod, amb una roda, i li digueren el projecte P1. El P2 era la proposta d'Ive, amb la pantalla multitàctil de la tauleta en desenvolupament. Va guanyar el P2 perquè no trobaven cap manera fàcil de marcar un número amb la roda.

Cal remarcar que la pantalla multitàctil va ser una cosa d'Ive. Ja tenia un equip treballant en un sistema de navegació multitàctil pel trackpad del portàtil MacBook Pro i havien experimentat en com traslladar allò mateix a una pantalla. En veure-ho, Ive li va dir a l'equip que això ho canviaria tot. Però no va voler mostrar-ho a Jobs perquè l'equip havia fet feina en el projecte usant el seu temps lliure i no volia que es desil·lusionessin. Passava que sovint Jobs deixava anar opinions despectives i per això Ive evitava mostrar-li segons què davant gent. Aquest projecte era molt important i va organitzar una presentació en privat. Aquest cop Jobs va dir «això és el futur». Poc després, al principi de 2005, Apple comprava discretament la petita empresa FingerWorks, productora de trackpads multitàctils per portàtils i que havia registrat patents per gests dels dits com ara les pessigades i els desplaçaments.

Als aniversaris miram de recordar quina fou la reacció. Aquesta és la cosa que em va agradar més de l'iPhone: per fi es podia navegar en condicions des d'un mòbil que no recordés un totxo. La reacció de la indústria no va ser gaire afortunada, vista ara. Només Google estava treballant en un aparell semblant que presentaria un any i busques després. Tant Apple com Google han revolucionat els telèfons mòbils i cap dels dos eren actors del sector.

Però tornem a la tauleta, que és d'on brolla tot. Quan en tens una no triga gens en convertir-se en un aparell únic; des de l'us extremadament natural amb els dits fins l'agilitat del programari passant pel minimalisme que significa una superfície plana. Ho va dir Jobs a la presentació de l'iPad: «els ultraportàtils no són bons en res». I és cert: la pantalla no és prou gran, el teclat és massa petit, el programari s'hi arrossega perquè és manllevat de sistemes pensats per ordinadors més potents. Això no passa a les tauletes, unes màquines sorprenents perquè no arrosseguen res dels portàtils ni sobretaules. Immediatament després de la presentació de l'iPad, el març del 2010, ens demanàvem per què servia. Cal tenir-ne una per a descobrir un nou comportament a internet comparable al slow food. No el tenim amb cap altre aparell --excepte el lector de tinta electrònica, que és una tauleta molt especialitzada. Ens permet rodar per internet estirats al llit, relaxats, amb una actitud molt diferent a quan som amb l'esquena dreta davant una pantalla damunt una taula. Aquesta actitud també va ser motiu de crítiques perquè fomenta un us passiu d'internet, però té un costat bo important: dóna lloc a continguts extensos pels quals sí estem disposats a pagar.

La següent versió de l'iPhone (o de l'iPad, digueu-li com vulgueu) és l'iTelevisor. Revolucionarà el mon comunicatiu fins a fer desaparèixer la TDT. Quan Apple el presenti, Samsung. LG, Sony, Panasonic, Loewe i tot l'espectre de fabricants de televisors s'afanyaran en presentar televisors basats en Android. L'ecosistema d'aplicacions iOS i Android disposarà d'una pantalla més gran i audiència de gent estirada al sofà. La majoria de la població estarà connectada a internet mitjançant el mòbil i el televisor --amb els ordinadors de sobretaula i portàtils just vam connectar-ne poc més de la meitat.. La internet de l'esquena cap enrere, relaxada, disposarà d'un nou format d'us massiu i es popularitzaran els continguts audiovisuals de llarga durada a internet. Molts seran de pagament. Els actuals «smart-TV», amb sistemes operatius desconeguts i sense mercat d'aplicacions, seran l'equivalent als primers mòbils amb sistemes operatius desconeguts: foren una transició mentre ningú no marcava el compas.

Els darrers cinc anys Apple ha estat el director d'orquestra de grans canvis que no seran res comparats amb el que va significar l'iPod --la primera forma d'usar continguts d'internet amb l'esquera cap enrere. Ha inspirat competidors prou competents i donat lloc a iniciatives per marcar diferències, com ara amb l'ús de programari lliure a l'Android. Qui ens havia de dir, fa cinc anys, que els telèfons provocarien una revolució al món del paper i la televisió. Molts d'anys, Apple.

---
Imatges: 1DmkIIN, Viquipèdia, Jim.henderson.

La nomofòbia es la por irracional a sortir de casa sense el mòbil. Diuen que afecta més de la meitat de la població, així que hi ha moltes possibilitats que en sigueu una víctima o que conegueu algun nomòfeb. O potser no n'hi pa per tant i es tracta d'un altre cas d'habilitat comercial a l'hora de vendre solucions per suposats problemes derivats d'hàbits nous.

El nom de la cosa, nomofòbia, ve de la contracció de les paraules no mobile phobia i va sorgir a un estudi que va encarregar la Royal Mail del Regne Unit. Els resultats de l'enquesta deia que prop d'un 53% dels britànics tendien cap a l'ansietat quan el perdien el mòbil, estaven baixos de bateria, crèdit o no tenien cobertura. Tot plegat passava a la primera meitat del 2008, quan l'iPhone no tenia un any i Google encara no havia presentat l'Android. Una època en la que encara no veiem gaire gent teclejant al mòbil pel carrer, ves-te'n a saber si piulades, whatshapismes, facebookeries, instagramades o fent un Aparaulats. La qüestió és que el tema s'ha disparat fins al punt que ja calen coses com ara el Type n Walk per esquivar el mobiliari urbà.

Cas de repetir l'estudi l'any passat, amb més usuaris de mòbil per a moltes més coses que no pas el 2008, possiblement trobaríem més gent amoïnada davant la possibilitat de quedar-se desconnectats. Però no ha passat: encara no fa un mes, el 24 de maig, el Centro de Estudios Especializados en Trastornos de la Ansiedad (CEETA) va presentar un informe especial sobre la Nomofòbia o «la por irracional a sortir de casa sense el mòbil». El títol és ben inquietant: «Un mal del Segle XXI». Però la bona noticia, fins i tot fantàstica, rau en que des del 2008 no ha augmentat la quantitat de persones afectades per la nomofòbia que continua al 53%. Cal que ens felicitem perquè hem aconseguit moderar l'ansietat de la població a pesar de l'èxit dels telèfons intel·ligents.

A l'informe del CEETA parlen del 2011 però hi trobarem exactament la mateixa mostra que al 2008: 2.163 persones (a la Wikipedia hi enllacen noticies del 2008). I també són del Regne Unit. Casualitat? No volem pensar que han refregit un estudi per a fer clients, tot aprofitant la moda dels telèfons intel·ligents. De cap manera ens ho esperaríem pas d'un centre especialitzat en trastorns de l'ansietat: tothom sap que la possibilitat de que t'enxampin pot provocar un nivell ansietat notablement superior al fet que el mòbil es quedi sense bateria.

Si seguim llegint l'estudi del CEETA, arribem a un paràgraf que, ai, ens fa sospitar que potser és un refregit: diuen que «el patiment va augmentar un 13% els darrers 4 anys degut a que cada cop són més els usuaris que es veuen lligats als seus telèfons intel·ligents i que la tecnologia cada cop és més accessible i econòmica». Ja no parlem d'un 53% el 2011 sinó que ens apropem a un 66% de la població amb ansietat per culpa dels mòbils. És un any després del 2011 i no quatre. No aporten cap referència tècnica pel notable augment. Però és igual. L'important és que, diuen, avui dues de cada tres persones són nomofòbiques. Poca broma! No és de bades que el títol de l'estudi diu «un mal del Segle XXI».

És estrany que la majoria de periodistes no s'hagin adonat d'aquest augment del 13%. Després que CEETA fes córrer el seu estudi vam poder llegir titulars com ara aquest del ABC: «Nomofobia: El 53% de los españoles sufre ansiedad o miedo si olvida el móvil en casa». Prou més llocs diuen el mateix. Els articles diuen «españoles», tot obviant que l'estudi es va fer al Regne Unit, al 2008, i que cal afegir-hi un 13% dels darrers quatre anys. Si haguessin investigat un poc, haurien pogut fer un titular encara més cridaner: un 66%. Hi ha qui el va esmentar però de forma i vaporosa, assignant-lo als espanyols i deixant ben malament els britànics: «al Regne Unit, una enquesta realitzada per YouGov elevava el percentatge de nomofòbics al 85% (i fins i tot al 98% en el cas de les dones)». No sabem d'on ho treuen, però sona ben apocalíptic: gairebé tots els britànics pateixen nomofòbia. I doncs, com és que no surt cada moment als informatius? «Dona anglesa víctima de la nomofòbia [poseu-hi la cosa tràgica que vulgueu]».

Sospito que tot plegat té la consistència de la saliva dejuna. No anem bé i la suposada nomofòbia és una excusa per a vendre-vos tractaments que no tenen res a veure amb el presumpte problema: el mòbil. Cal que estigui tret de mare, així fa més impressió. Serveix per què els diaris segueixin sucant pa amb els perills de les noves tecnologies, una cosa ben habitual.

Podeu oblidar-vos dels estudis sospitosos i observar per a què feu servir el mòbil. Si és per comunicar-vos amb la família, els amics, clients i companys de treball --cada cosa en el seu moment-- tot plegat és prou sa. No cal que sigui amb veu perquè la comunicació pot ser el text d'un WhatsApp, d'una piulada, una foto, un vídeo --al 2012 també conversem fent fotos i vídeos. Si us sap greu no poder-hi conversar perquè us heu quedat sense bateria, el mòbil s'ha perdut o és a casa, cap problema: vol dir que sou humans hereus d'una civilització que ens ha ensenyat que conversar ens fa més savis. Avui, gràcies als mòbils, podem conversar des d'onsevulla més temps i amb més gent –que té més tictacs, punts de vista-- que cap dels nostres avantpassats. Cada cop serem més savis, fins i tot per aprendre a esquivar el mobiliari urbà.

Que els estudis diguin el que vulguin; sovint són per a crear problemes inexistents i tot seguit vendre'n la solució. Si sentiu ansietat per haver deixat el mòbil, atureu-vos a revisar quines altres coses us fan sentir malament. No carregar una ampolla d'aigua mineral? Haver deixat el rellotge a casa? Alguna polsera? La cartera? Un bolígraf? No us heu perfumat? El desodorant? Per totes i cadascuna d'aquestes coses pot haver-hi un estudi (alarmant, per descomptat) i un tractament que podeu pagar en còmodes terminis, del qual si no quedeu satisfet... ai, això potser no.

Res de nou. Sovint ens costa pair les noves tecnologies i els canvis d'hàbits que suposen. Perquè són nous és fàcil aconseguir que diguem «això abans no passava», i a partir d'aquest moment som vulnerables; serà fàcil evocar-nos un passat suposadament més tranquil en el que tot plegat era més simple –això sempre. Si llegim el nombre suficient d'estudis tenim moltes possibilitats de trobar venedors de passatges de tornada cap a l'úter matern.

La paraula hacker sovint té mala connotació quan en parlen als informatius dels mitjans que no són d'internet: els que hi publiquen perquè toca, però que ja els estava bé el paper i les ones hertzianes. En contrast, els hackers solen ser bons (molt bons, de fet) a les cròniques dels mitjans digitals que no tenen previst el paper com a suport i que només recorden el Heinrich Hertz quan la Wi-Fi dóna problemes. En què quedem, ¿són bons, dolents o ni una cosa ni l'altra?

Són sempre bons si parlem de competència: en saben molt, destaquen. Passa que gaudir d'habilitats excepcionals no sempre implica tenir principis ètics i morals ben esmolats. Així, per exemple, es pot ser un gran cuiner i usar les targes de crèdit dels clients per a perpetrar estafes. Un cuiner de prestigi, un xef, també pot delinquir. Per fortuna és el cas de ben pocs individus del ram de la restauració, però passa. En definitiva: els cuiners, de qualsevol nivell, poden ser delinqüents però és molt baixa la possibilitat que n'hi hagi cap als restaurants on hem anat.

Fins ara aquest apunt de blog és un festival d'obvietats però calia exposar-les per comprendre fins a on arriba la maledicció mediàtica dels hackers. Els cuiners mai no han tingut tanta mala sort. Mai no va passar que, en un moment indeterminat, un periodista (sense identificar, de moment) redactés una crònica sobre les estafes sonades d'un cuiner molt bo del qual els col·legues deien: «és un xef». El periodista mai no havia sentit la paraula xef i la va associar amb la condició de cuiner delinqüent. Fet i fet, gairebé cap lector no sabia que era un xef i tot plegat va semblar bé a l'audiència. Però no va passar. Si hagués passat, avui el món pensaria que els xefs són una colla de lladregots. Els iniciats en les arts culinàries tindrien molta cura a l'hora de dir que tal o qual mestre és un xef. Si se'ls escapés, en un descuit, després caldria donar llargues explicacions sobre el malentès del periodista sense identificar. Una llàstima, perquè la paraula xef era ben contundent, útil, i a més sonava prou bé.

A l'entrada cuiner de la Viquipèdia expliquen els xefs amb les mateixes paraules que podríem usar per a descriure els hackers:

«Hacker és tot aquell que a banda d'aprendre l'ofici, té estudis informàtics, aquest no solament programa, també pren programes de la informàtica tradicional (mundial) i al seu torn crea programes convertint tots en Art».

Si preguntem per hacker al Termcat ens contesta amb «furoner» o «pirata». La segona paraula està clarament influenciada pel periodista sense identificar i per això l'hem de descartar. I f"uroner"? El DIEC2 l'apunta cap a tafaner, un qualificatiu que tampoc no és gaire bon regal:

«tafanejar

1 v. intr. [LC] Algú, exercir la seva curiositat en coses que no li importen, en afers d’altri. Passa l’estona tafanejant.
2 tr. [LC] Algú, exercir la seva curiositat (en coses que no li importen, en afers d’altri). Què tafanegeu, aquí?»

En qualsevol cas ningú no diria d'un xef que és un cuiner que usa ingredients que d'altri i que fa plats que no li toquen. Tampoc no quadra amb la descripció de furoner que en fan al Termcat:

«Persona apassionada per la informàtica, que té un gran coneixement de les xarxes i els sistemes informàtics i un viu interès per explorar-ne les característiques i per posar a prova les seves habilitats en aquest àmbit».

En vista de tot plegat, potser el més prudent i econòmic és seguir dient-ne hacker mentre esperem que a poc a poc es vagi desfent la confusió que va provocar el periodista sense identificar. Eric S. Raymond suggerí dir-ne cracker, dels dolents, però no hi ha consens car s'usava per diferenciar els hackers experts en criptoanàlisi que trencaven els xifratges, ço és, que els hi feien fer crac.

Potser algun dia aconseguirem que la premsa (sobretot la que ve del paper i les ones hertzianes) parli de hackers a l'hora de referir-se als millors informàtics. Tal com ja ho fa de xefs i doctors, que són els títols pels millors cuiners i metges. Per compensar el periodista sense identificar, a Barcelona hi tenim la Mercè Molist, també periodista, que ha encetat el projecte Hack Story. Servirà per recordar i descobrir grans professionals de la informàtica i les seves històries carregades d'anècdotes, virtuosisme, paciència i fins i tot art --com el dels xefs. Hackers que han fet que avui els ordinadors facin més coses que no pas les que pensaren les corporacions que en tenien les patents. Sí, va caldre saltar-se'n alguna. I podia ser delicte. Possiblement ho va ser, d'acord. Però, i que hauria estat dels xefs si la societat hagués permès la patent del sofregit de ceba amb o sense all? Potser hem de plantar cara a prou coses mal fetes en comptes de culpar i perseguir qui ens les fa veure.

---
Imatges: Hacker Emblem, a la Wikipedia, John Draper a la Wikipedia, un hacker històric, Hack Story.