Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
"Bon dia senyora Schein, el meu nom és Anna i represento al seu candidat. Només li volia recordar que avui és dia d'eleccions i que el seu col·legi electoral està a dos carrers de casa seva. Com ja sap, el seu vot és molt important en una cursa electoral que està sent molt ajustada…"

Aquest era el discurs que repetia automatitzadament cada vegada que picava a una porta. El meu rol: "outside scrutineer" pel partit d’esquerres NDP a les últimes eleccions provincials a Ontario que es van celebrar el passat dijous 6 d'octubre. Era el primer cop que ho feia i, realment, va esdevenir una experiència sociopolítica prou interessant.

Carregada amb una llista de simpatitzants del partit i un mapa vaig arribar a recórrer més de 10 Km de cases animant a la gent a anar a votar. Un recordatori que molts electors rebien amb gran entusiasme i empenta. Alguns ja ho havien fet a primera hora del matí, d'altres esperaven al marit o l'esposa per anar-ho a fer però absolutament tothom estava molt conscienciat de la importància d'exercir el seu dret a vot i de com de transcendent pot arribar a ser aquest esforç pel futur de les polítiques que s'aplicaran a la província d'Ontario a partir d’ara.

Malgrat tots els esforços, el Partit Liberal va ser, aquest dijous, el més votat de les eleccions provincials celebrades a Ontario, però va perdre la majoria de la que ha gaudit durant les dues últimes legislatures, tal i com pronosticaven les enquestes.

Amb una participació electoral bastant més baixa, al voltant del 47%, els liberals van aconseguir un total de 53 escons (necessitaven només un més, 54, per obtenir la majoria), 18 menys que l’anterior legislatura; el Partit Conservador Progressista de Tim Hudak va aconseguir 37 escons (35’4%), 11 més dels que tenia fins ara, i l’NDP d’Andrea Horwath va obtener 17 escons (22’7%), 7 més que la legislatura anterior.

Potser el porta-a-porta no va ser decisiu per fer sortir a tots els votants de l’NDP a les urnes, però, almenys va ser útil. Ontario no tenia un govern en minoría des del 1985. I això és bo perquè la nova legislatura, la número 40 de la història de la província, serà molt diferent de les dues anteriors ja que el Govern liberal es veurà obligat a treballar dur amb els partits de l’oposició per poder tirar endavant les seves iniciatives. En aquest sentit, l’NDP d’Andrea Horwath pot jugar un paper clau com a partit capaç d’atorgar una majoria de vots al Parlament Provincial.

Durant el dos últims anys, la lluita a la província s’havia convertit pràcticament en un referèndum sobre el lideratge de McGuinty (líder dels Liberals), especialment des que va introduir el polèmic impost harmonitzat del 13% sobre les vendes, la famosa taxa HST, l’1 de juliol de l’any passat i després d’apujar, també, els impostos a les factures de l’energia hidroelèctrica, la benzina i molts altres béns i serveis.

Tot i així, la campanya electoral oficial d’aquestes últimes setmanes ha estat dominada per temes considerats més secundaris pels analistes polítics, com la promesa dels liberals d’oferir crèdits fiscals de fins a 10.000 dòlars a empreses que contractin a immigrants en el seu primer treball, una iniciativa que va centrar els atacs del líder conservador durant els primers dies de campanya deixant de costat la part més vulnerable dels liberals: el impostos.

Tot i així, les eleccions a Ontario han suposat una certa decepció per l’NDP que esperava millors resultats després del gran èxit aconseguit en les eleccions federals del maig, quan van aconseguir situar-se com a segona força política del país i primer partit de l’oposició. No obstant, el partit d’Andrea Horwath ha aconseguit millorar significativament els seus resultats des de les últimes eleccions provincials amb set diputats provincials més.

Dalton McGuinty, va néixer a Ottawa al 1955. Llicenciat en Biologia per la Universitat McMaster i en Dret per la Universitat d’Ottawa va ser elegit diputat provincial per primera vegada al 1991, líder liberal al 1996 i premier d’Ontario al 2003.

Entre les promeses que ha fet durant la campanya electoral destaquen 50.000 nous llocs de treball en el camp de les energies renovables, un 30% de descompte en el preu de la matriculació d’estudiants per famílies de classe mitjana, un 10% de descompte en les factures de l’electricitat mitjançant el nou “Benefici pe l’Energia Neta” i un 15% de descompte fiscal en les renovacions de llars per a persones de la tercera edat.

Anna

__________________________________________________________________________________________________________
Foto 1: D'esquerra a dreta Tim Hudak, Andrea Horwath i Dalton McGuinty (Font: CBC)
Foto 2: A l'oficina de South York de l'NDP, Joe Reis organitza els horaris dels "outside scrutineers" (Font:Sjoerd Witteveen)
Foto 3: Col·legis Electorals preparats (Font: The Canadian Press/Chris Young)
Foto 4: Paul Ferreira, candidat per l'NDP del barri South York-Weston, comenta amb el seu equip els primers resultats que han donat els "scrutineers" (Font: Toronto Star/Steve Russell)
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
La nit en què el món es feia ressò de la mort de Bin Laden, les televisions canadenques estaven més pendents dels sondejos de les eleccions federals, que se celebraven l’endemà. Els periodistes de totes les cadenes del país, però, van aturar la programació regular per informar de la notícia.
CBC Bin Laden

A diferència dels Estats Units, no hi ha hagut celebracions multitudinàries, més aviat el contrari. En l’atac de les Torres Bessones també hi van morir alguns canadencs, i la cadena de televisió publica, la CBC, va poder entrevistar alguns dels familiars. Aquí en teniu el vídeo. La seva reacció era més aviat de xoc que no pas d’alegria. Només alguns americans instal·lats a Toronto van anar fins al consolat dels Estats Units per onejar banderes i solidaritzar-se amb les celebracions massives a Nova York i Washington.

El Canadà té molt clar que la mort de Bin Laden no significa la derrota d’Al-Qaeda i encara menys la fi del terrorisme internacional.

Anna
________________________________________________________________
Foto 1: Captura del web de la CBC
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
Somiar el príncep blau i creure en la recerca de l’amor perfecte és una constant en l’imaginari popular femení. Contes com la Ventafocs han alimentat sempre aquesta espera eterna de l’home ideal que, damunt d’un cavall apareix per la porta en el moment oportú per rescatar-la de la companyia trista i freda d’una xemeneia fumejant.
Escenografia


Rossini va convertir el popular conte de Charles Perrault en una òpera que ha estat posada en escena centenars de vegades i Joan Font, director dels Comediants, juntament amb un equip extraordinari, ha convertit el món rossinià en un autèntic muntatge màgic i colorista. El públic barceloní ja va poder gaudir d’aquesta versió de la Ventafocs de la mà de la mezzosoprano Joyce DiDonato i del cèlebre tenor Juan Diego Flórez al Gran Teatre del Liceu. Després de visitar Houston, Brussel·les, Cardiff, Ginebra, Barcelona i Valladolid, la producció es troba aquests dies a Toronto.

Malgrat que l’estrena és el 23 d’abril, la troupe catalana formada per Joan Font, Joan Anton Rechi, Albert Faura, Xevi Dorca i Joan Guillén va aterrar a la ciutat just un mes abans. L’objectiu: vetllar perquè la producció sigui un èxit de públic. I arribats en aquest punt us preguntareu què hi pinto jo en tot això...
Joan Font
doncs la meva aparició estel·lar arriba quan la Canadian Opera Company s’assabenta que l’escenògraf i dissenyador del vestuari i maquillatge (Joan Guillén) no parla anglès. Tatatxan! Aquí comença el meu debut com a intèrpret anglès/català – català/anglès amb vocabulari del món de la faràndula. Ja us dic ara que està sent tota una aventura!

Imagineu-vos ser l’ombra de l’escenògraf i dissenyador de vestuari. Un dia rutinari representa anar amunt i avall, de la sastreria al taller d’atrezzo i del taller a la perruqueria. “Aquest vestit s’hauria d’escurçar, fer-li unes pinces i una vora perquè quedi igualat a l’altre...”; “Aquesta perruca hauria de ser més suau amb algunes ondulacions i més despentinada del darrere”; “Hem d’aconseguir trencar aquesta tassa en només quatre peces i no en centenars de milions de trossets”... i així podria continuar infinitament.
Cerentola
Tot ha de ser perfecte i per això cal anar preveient absolutament tots els detalls. En Joan Guillén, a part de ser una persona increïble, és un professional admirable. Li encanta la feina que fa i ho transmet.

Aquests dies he traspassat un mirall màgic, talment com ho va fer l’Alícia al País de les Meravelles. He conegut cantants de primera línia i he tastat de ben a prop com funciona el muntatge d’una òpera de cap a peus. De les moltes coses que he descobert n’hi ha una que, malgrat poder-ho intuir, no crec que el públic que s’asseu a la platea de l’òpera en sigui prou conscient. L’escenografia, decorats, utillatge, vestuari, perruques i maquillatge canvien i s’adapten a les necessitats de l’òpera que ha comprat el muntatge. Un exemple més il·lustratiu: els cantants de Barcelona no tenien les mateixes mides que els cantants de Toronto. Per tant, cal adaptar tot el material als nous cossos.
Four Seasons

El mateix passa amb l’escenografia o els decorats, els trajectes amb avió d’un país a un altre fan malbé algunes de les pintures i per tant cal repintar, retocar, reconstruir... a vegades, fins i tot, dissenyar de nou perquè el teatre és molt diferent de la resta... i tot això suposa temps i molta, molta feina contra rellotge.

Ja queda ben poc pel gran dia de l’estrena i no hi ha dubte que serà tot un èxit, perquè el públic canadenc no coneix encara com pot arribar a ser d’atractiu un conte de fades com la Ventafocs passat pel prisma d’un comediant com en Joan Font. Aquí els estereotips desapareixen i els prínceps blaus deixen de ser-ho.

Anna

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Foto 1: Escenografia de "La Cenerentola" dissenyada per Joan Guillén. Font: COC
Foto 2: Joan Font, director del muntatge. Font: Opera Actual
Foto 3: "La Cenerentola" al Liceu de Barcelona amb Joyce DiDonato. Font: COC
Foto 4: El Four Seasons és l’òpera de Toronto. Font: Leonardo Vordoni
Escrit per: El 324
delicious  digg  technorati  yahoo meneame latafanera
L’hivern al Canadà no permet massa vida a l’exterior. No és tan per la baixes temperatures, que es combaten perfectament amb una bona jaqueta, sinó més aviat pel

vent glaçat que fa que la sensació tèrmica sigui encara més baixa, i per la neu i el gel acumulats als carrers de les ciutats.

Però els canadencs han trobat la manera de superar aquest desafiament meteorològic promovent activitats “indoor”. Aquests mesos de gener i febrer, per exemple, se celebra a Toronto el Winterlicious, una ocasió única per tastar els deliciosos plats de qualsevol dels restaurants més cars de la ciutat al mòdic preu de 20$ CAD per dinar i 35$ CAD per
sopar.

La gent es torna boja. Les reserves arriben a 300 per nit i els restaurants es converteixen en el punt de trobada de gent jove, parelles, famílies i grups d’amics que durant 15 dies tenen l’oportunitat d’entrar en aquell restaurant que durant l’any només l’han pogut mirar des del carrer per no ser massa assequible per a les seves butxaques. Els horaris deixen d’importar i hi ha qui, fins i tot, ve a sopar a les 9 de la nit, tota una raresa si tenim en compte que per a la majoria de la població les 6 de la tarda ja és massa tard per fer l’últim àpat del dia.

Els esdeveniments esportius són un altre al·licient de la
temporada hivernal. Aquí l’esport nacional és l’hoquei i per la gent de Toronto el seu Barça són els Maple Leafs, salvant les distàncies, clar. Aquest equip d’hoquei té un munt de seguidors malgrat que no destaquen pels bons resultats... de fet, des del 1967 que no han guanyat l’Stanley Cup, és a dir la copa de la lliga nord-americana.

A cada partit, els 'supporters' d’aquest equip d’hoquei sobre gel es troben en pubs, centres socials o a casa d’amics per veure el partit junts i celebrar la victòria, si és que guanyen. Molts tenen passis de temporada per anar-los a veure en directe, des de la pista. Criden, animen, canten, aplaudeixen i també diuen el nom del porc als àrbitres, només en cas que s’ho mereixen. A les grades no sorprèn trobar-hi molts nens petits, segurament ells també formen
part d’un equip d’hoquei sobre gel i al·lucinen veient els seus ídols combatent amb els estics.

A l’altre cantó de la balança esportiva hi trobem els Raptors, l’únic equip del Canadà que forma part de la National Basketball Association (NBA). Malgrat no ser un dels millors de la lliga, viure un partit de la NBA mai és avorrit. Animadores fent coreografies inspirades amb danses dels països de procedència dels jugadors, mascotes que fan piruetes i reparteixen samarretes gratis, sortejos de tota mena, gent VIP infiltrada entre el públic (actors, antics jugadors...) i unes pantalles gegants que animen a fer tota mena de coses: cridar, fer soroll, aplaudir...

Jo he tingut l’oportunitat d’anar-hi tres vegades a peu de pista com a fotoperiodista i ja us dic que és una experiència única. Els mitjans de comunicació tenen tota mena de facilitats a l’hora d’aconseguir entrevistes i declaracions, l’únic risc que hi ha, en el cas dels foto periodistes, és que, durant el
partit, algun jugador caigui damunt teu, cosa que ja he pogut experimentar en pròpia persona. Gairebé 2 metres i 100kg de massa musculosa amarada de suor perseguint una pilota que, per mala sort, s’ha creuat en el meu camí... Després vénen les disculpes i tot arreglat sempre i quan tot hagi acabat amb una simple anècdota. Sort de la mascota dels Raptors que, preocupada per la meva seguretat, va decidir donar-me un casc de bici per protegir-me...

José Manuel Calderón és l’ambaixador espanyol a l’equip, de fet és una de les seves estrelles. Aquí se l’estimen molt i des que va arribar a Toronto, al 2005, ha demostrat la seva qualitat com a jugador. Prova d’això és la renovació del seu contracte amb els Raptors per a dues temporades més. El base de Villanueva de la Serena (Extremadura), juntament amb Barbosa i Bargnani són el trident de l’equip, sense ells els resultats encara serien pitjors.

Immersos en el dia a dia sota zero, els canadencs saben que aquest hivern serà curt. Així ho ha predit la marmota Wierton Willie que, com cada 2 de febrer, surt del cau només per fer saber la gent si la primavera trigarà en arribar o no. La metodologia no és
gaire científica, per no dir gens. L’animal surt del cau i si es mira la seva pròpia ombra vol dir que l’hivern s’allarga 6 setmanes. En canvi, si no se la mira la primavera és al caure. Wierton Willie és la marmota albina d’Ontario i aquest any ha portat bones notícies. Esperem que aquest meteoròleg pelut tingui raó i aviat els termòmetres tornin a situar-se per sobre del zero!


Anna
----------------------------------------------------------------------------------------------------------
Imatges:

Foto 1: Winterlicious. Les cuines dels restaurants més cars a ritme frenètic (Font: Toronto Star).
Foto 2: Winterlicious. Plats de disseny a preus populars.
Foto 3: Maple Leafs 1967. L’última Stanley Cup que van guanyar els Maple Leafs al 1967.
Foto 4: Raptors Calderon. José Manuel Calderón en plena jugada.
Foto 5: Anna amb casc. Prenent precaucions a peu de pista dels Raptors (Font : Vidal).
Foto 6: Wiarton Willie. Dia de la marmota. La marmota albina d’Ontario predint quants dies queden d’hivern (Font: CBC).
Anterior       
Publicitat