El budisme a Rússia és practicat aproximadament per mig milió de persones. Aquesta difusió no s’explica pel creixent interès a Europa per les ensenyances de Gautama Buda, sinó perquè és la religió tradicional de pobles que habiten prop de la frontera amb Mongòlia i la Xina i, més sorprenentment, a les estepes de la costa del mar Caspi, no lluny de la frontera amb Ucraïna. El 1741 un edicte reconeixia el budisme com una de les religions de Rússia, i l’actual constitució de la Federació de Rússia el declara una de les “quatre religions tradicionals del país”.

Els pobles tradicionalment budistes de la Federació Russa són els buriats, els tuvinians i els calmucs, tots ells ètnicament i culturalment mongols.

Els buriats habiten a diverses províncies de les zones frontereres amb Mongòlia, tot i que només els dels territoris més orientals són budistes (els occidentals són xamanistes). Gaudeixen de màxima autonomia a la República de Buriàtia, a la riba oriental del llac Baikal, amb capital a Ulan-Ude, on hi ha un excel·lent museu d’història, amb gran quantitat de pintures “thangka” i mobiliari religiós.

Prop d’aquesta ciutat es troba el “datsan” d’Ivolguinsk, un monestir que es va començar a construir el 1945 i que és el centre del budisme siberià. Quan el vaig visitar el gener de l’any 2005 es trobava en plena reconstrucció. El complex religiós es compon de temples, biblioteques, rodes d’oració i, el més curiós, un arbre “boddhi” nascut, diuen, d’una branca de l’exemplar sota del qual Gautama Buda va assolir el nirvana.

Mentre me l’estava mirant, a través d’un vidre des del pati del monestir, a –25 ºC, vaig pensar que aquest arbre devia ser el més envejat del món, ja que està plantat en una edificació especial amb calefacció i humidificadors que mantenen en vida a Sibèria aquesta planta originària de l’Índia.

Els tuvinians parlen una llengua turca i practiquen un xamanisme empeltat de budisme. La República dels Tuva va ser un estat independent durant un curt període dels anys 20, període en què, malgrat el règim comunista controlat des de Moscou, el budisme va ser la religió oficial de la República de Tannu-Tuva.

Els calmucs són l’únic poble mongol i budista d’Europa. Originaris de Mongòlia occidental, el segle XVII van deixar la seva terra fugint de les guerres i es van establir a la depressió del mar Caspi. Avui en dia a la República dels Calmucs, amb capital a Elista, hi viuen uns 150.000 calmucs, que, malgrat que van tornar a practicar la seva religió amb força després de la desaparició de l’URSS, veuen com la seva llengua mor i la seva cultura s’assimila a la dels russos.

El budisme practicat a Rússia és el de la secta Gelupca, o del Barret Groc, que pertany al budisme tibetà, i podreu fer-vos-en una idea al temple budista de Sant Petersburg, un peculiar edifici de principis del segle XX.

Ferran Güell
********************
Foto 1: Banderes d'oració
Foto 2 i 3: Interior d'un temple budista
Foto 4: Rodes d'oracio al temple de Sant Petersburg

El 8 de maig de 1945, a les 22.43, l’Alemanya nazi va signar l’acta de capitulació que posava fi a la Segona Guerra Mundial, la Gran Guerra Pàtria, tal com se l’anomenava a la Unió Soviètica i encara avui a Rússia.

A causa de la diferència horària entre Moscou i l’Europa central, la guerra (la Guerra) a l’URSS va finalitzar oficialment el 9 de maig. I és per això que el Dia de la Victòria, “Den’ Pobedy”, se celebra en aquesta data a Rússia.


El paper que va tenir la Gran Guerra Pàtria en la formació de la mentalitat i identitat nacionals en un país aleshores nou com la Unió Soviètica és fàcil d’infravalorar. Però si tenim en compte els milions de morts que va causar la Guerra en territori soviètic i la tragèdia que va suposar a nivell històric i humà, de seguida es comprèn per què encara avui en dia gran part de la societat russa té present el conflicte.

A Rússia molta gent gran viu recordant l’època soviètica; les persones de mitjana edat aquest període l’associen només amb aspectes estètics de la seva infància, i els joves diuen “durant l’època soviètica” per referir-se als temps en què els seus avis eren joves, i per ells ser ciutadans russos o soviètics depenent de l’any de naixement és motiu de bromes.

La desfilada del 9 de maig d’aquest any va ser un reflex d’aquesta complexa barreja de sentiments. Per segona vegada des de l’any passat, la maquinària bèl·lica pesant va desfilar pel carrer Tverskàia, recordant a tothom (i en especial, potser, a alguns països veïns) que amb Rússia no s’hi juga. D’altra banda, als banderins commemoratius que penjaven dels fanals, per primera vegada es feia referència al 9 de maig com a dia en què es va aconseguir la “pau”, i no només la “victòria”. Aquestes referències a la pau també van ser presents en el discurs del president Medvédev.

Els participants a la marxa popular pels carrers de Moscou posterior a la desfilada militar eren més aviat d’edat avançada, tot i que no hi faltaven grups juvenils comunistes, cosa gens sorprenent. Sí que sorprenia (almenys a mi) el retrat gegantí de Stalin que tancava la comitiva d’una organització política de gent molt jove, massa jove per continuar venerant la figura d’un dels monstres del segle XX. Aquest retrat de Stalin, però, no era l’únic. Una, fins i tot, en reclamava la canonització.

Menys tètric va ser el ball d’època que es va celebrar en un dels parcs de Moscou. En un teatret de fusta, una orquestra interpretava cançons dels anys 40 i 50, que ballaven amb entusiasme alguns veterans de guerra, animats per joves vestits amb uniformes militars de l’època. I a meitat del ball, el minut de silenci pels morts en la lluita contra el feixisme…


Personalment, jo, que sóc una persona que no sap trobar el vessant estètic de les guerres, m’estimo més pensar que el 9 de maig, el Dia de la Victòria, és una ocasió que els russos aprofiten per regalar flors als veterans de guerra, a les persones que van lluitar i patir per alliberar la Unió Soviètica de la invasió nazi, que, per sort, és el concepte que tenen d’aquesta festa la majoria de russos…






Ferran Güell
*****************
Foto 1: Amb veterà
Foto 2: Amb veterana
Foto 3: Mirant enrere
Foto 4: Veterans marxant
Vídeo: Ballant

A Catalunya som força sensibles a les qüestions d’identitats nacionals, i estem força al corrent de quines són les nacions que aspiren a la independència a Europa. Pràcticament tothom sap on és Escòcia, Gal·les, Bretanya, Còrsega… Però segurament el nom de Transdnièstria deurà sonar a molta gent com la Sildàvia on en Tintín buscava el ceptre d’Ottokar. I en canvi Transdnièstria, al contrari de Sildàvia, existeix. Però anem a pams.

La Unió Soviètica la integraven quinze repúbliques. Moldàvia era la més petita i la més pròxima a nosaltres lingüísticament, ja que s’hi parla romanès, una llengua romànica. El 1990, un any abans que es desintegrés l’URSS, el govern romanès i el moldau van plantejar integrar-se en un sol estat. Aquesta perspectiva no va agradar gens als habitants de la riba oriental del riu Dnièster, una franja de terreny de 240 quilòmetres de llargada per 40 d’amplada. En aquesta zona es concentrava la majoria de la població russòfona de la República Socialista Soviètica de Moldàvia, que el 2 de setembre del 1990 va proclamar la República Moldava del Dnièster, el nom oficial del país. Amb la caiguda de l’URSS el conflicte es va intensificar i va desembocar en una guerra que va durar del març al juliol del 1992.

El 1992 la República Moldava del Dnièster es va separar de Moldàvia, ja independent, i des d’aleshores funciona com un estat a part, amb la seva moneda i banc nacional, legislació, exèrcit… I, és clar, amb bandera, escut i himne. La bandera consisteix en tres franges horitzontals, vermella, verda i taronja, de dalt a baix. En tota la simbologia del país abunden els martells i les corbelles, que diria l’Ovidi. Als bitllets apareixen importants personalitats polítiques i militars russes. La república té uns 500.000 habitants, la majoria dels quals parlen rus, tot i que l’ucraïnès i el romanès, escrit en alfabet ciríl·lic, també hi són oficials. La capital és Tiraspol, i no es pot dir que sigui una ciutat bonica, però té l’encant d’una capital d’un país que per a molts no existeix.

Tiraspol no es distingiria de qualsevol petita capital de província russa o moldava si no fos per les omnipresents banderes tricolor, els escuts amb estrelles roges, els ubics bustos de Lenin i, sobretot, el memorial amb què es venera la memòria dels caiguts en la II Guerra Mundial, la de l’Afganistan i la de la independència de Transdnièstria. També donen estatus a la capital les institucions que vetllen pel manteniment de l’amistat amb els pobles germans, que en aquest cas és Rússia, i també Abkhàzia i Ossètia del Sud, en territori georgià.

Resulta una mica sorprenent que, malgrat la guerra del 1992 i el fet que Moldàvia s’oposa a la independència de la República del Dnièster, la frontera la pot passar tothom qui vulgui, amb la condició que ompli un formulari a la frontera i que es registri a la policia si es vol quedar al país més de 24 hores. De fet, el trànsit de vehicles privats i transport públic entre Transdnièstria i Moldàvia és constant i dens.

El govern del país fa esforços per ser reconegut internacionalment, però de moment els únics països que reconeixen la República Moldava del Dnièster són la Federació de Rússia, Ossètia del Sud, Abkhàzia i Nagorno Karabakh.

Ferran
**********************************
Fotos: Diversos símbols nacionalistes de la República Moldava del Dnièster

A la residència universitària on visc no m’agradaria estar-m’hi tota la vida però, per uns anys, és una experiència interessant que certs privilegis que tenim els docents fan més agradable. Un d’aquests privilegis és poder tenir dues habitacions d’un “blok”, en comptes de l’habitació única, i de vegades compartida, que tenen els estudiants. Un “blok” és el conjunt de dues habitacions, una cambra de bany i un lavabo, comunicats per un rebedor, on viuen d’una persona a cinc.

El “blok” pot trobar-se en diferent estat de conservació o deteriorament: l’edifici principal de la Universitat Estatal de Moscou el van acabar de construir convictes l’any 1953 (al final del període estalinista), i ja us podeu imaginar que habitacions per on han viscut milers d’estudiants no poden presentar un aspecte impecable. Malgrat tot, però, després d’una mà de pintura, les que ens donen als estrangers no estan malament: mobles i marcs de fusta massissa, ampits de marbre i una altura de sostres que farien patir un agorafòbic.

A la Unió Soviètica el mobiliari era sòlid, però no ergonòmic, i molts malden per aconseguir dormir en uns llits i uns matalassos que són tan feixucs com incòmodes. Les finestres fan prop de dos metres i, per descomptat, són dobles.
L’espai que queda entre el batent interior i l’exterior s’utilitza de nevera fins que no comença a fer calor, i durant l’hivern el menjar inevitablement es congela. Hi ha dues cuines comunitàries a cada planta, que no estan especialment brutes si no és que s’embussa el conducte per on llencem les escombraries.

L’exterior de l’edifici és imponent, colossal, inspira respecte: és un gratacel construït amb immensos blocs de pedra de color crema, amb elements rogencs, la part més alta del qual és una torre rematada amb una estrella gegantina de cinc puntes. La decoració als sectors de l’edifici destinats a actes oficials és d’estil neoclàssic, amb imatges de filòsofs, intel·lectuals i estàtues d’estudiants idealitzats segons els cànons estètics i propagandístics soviètics. Però quan t’acostes a aquest monstre de pedra no tardes a detectar els detalls que hi confereixen humanitat: la façana està embolcallada per tot de cables, com si un Spiderman anti-OTAN hi hagués fet de les seves: són cables d’internet, que els estudiants russos instal·len a les habitacions per uns quants rubles.

Les “stolóvyie”, les menses universitàries, són també monumentals, amb gruixudíssimes columnes, miralls emmarcats en bronze, parets de marbre… tot això il·luminat per aranyes que pengen d’uns cercles de ferro de dimensions considerables. Al menjador, el factor humà el fan evident les llarguíssimes cues d’estudiants, que no es comporten segons l’ideal soviètic, i els crits dels treballadors de cuina quan dubtes a l’hora de triar plat.



Ferran
*********************************
Foto 1: Edifici de la universitat
Foto 2: Enreixat de protecció d'un radiador
Foto 3: Menjador de la residència