He sabut dels polèmics arbres de Nadal de la ciutat de Barcelona i m’he animat a fer unes fotos del arbre que han posat al meu modest (reitero: modest) barri.

Com podeu veure, el trist avet invoca més a estrènyer-se el cinturó que al malbaratament i la rauxa de butxaca pròpies de les dates de Nadal i Cap d’Any. I a sobre, amb la nevada que ha caigut aquests dies... el pobre encara ha quedat més pansit.

Com sigui... aquest arbre i la seva falta de trempera també són part Nova York, ciutat de contrastos en què la més pornogràfica de les opulències pot desplegar-se a escassos quilòmetres de la més escanyada de les insuficiències (rima i tot!).

Per exemple -i seguint amb els tema del dia (arbres de Nadal)- el meu modest avet a Woodside troba el contrapunt en el famós arbre del Metropolitan que cada any es decora amb valuosos ornaments molt antics; o el famós arbre del Rockefeller Center -imatge que molts de nosaltres hem vist en alguna pel·lícula o postal (poseu “rockefeller center christmas tree” al buscador d’imatges de Google, i vosaltres mateixos)- carregat de bombetes i brillantors, i flanquejats per querubins daurats que bufen al cel. Glamurosament diviníssim!

Doncs de nou, tot això és Nova York... des de l’arbre amb garlandes del segle XVIII fins a l’arbre amb 4 bombetes de 60 watts mal penjades. I seguim convivint en la diversitat.

Canviant de tema: tinc la sana intenció, aquests dies de Nadal, de dedicar algunes hores a compartir per aquest mitjà alguns dels racons i activitats que més m’agraden d’aquesta ciutat. Recomanacions, totes, subjectives i personals que espero que aquells que pugui o vulguin explorar, gaudeixin tant com jo.

Començo recomanant una missa “luba” a una església del Harlem. L’església es a l’Adam Clayton Powell Avenue, entre els carrers 124 i 125 (església adventista del 7è dia... crec que és).

Tenen servies els diumenges a les 11 i si els enganxeu en un bon dia, les panderetes, els apassionats crits de “Jesus” o “Praise the Lord” et fan recuperar / revifar / reforçar la fe (depenent del moment espiritual en què cadascú es trobi, està clar). Els turistes poden entrar-hi (si no és que està plena) i per respecte a la feligresia local recomano no tirar fotos. Ja me’n direu el què.

Bones festes a tothom!
Tina

Bon dia des de Nova York, en el Dia d’Acció de Gràcies. El quart dijous de novembre, per reial decret, és festa nacional. I festa nacional de veritat, de les que uneixen, agrupen (i quasi compacten) germans, cunyats i cosins, àvies, tietes i padrins, en taules rodones i indigestions impossibles.

Aquest any la celebració del Thanks Giving ha començat a NY amb la notícia de la possible planificació d’un atemptat a la xarxa de metro de la ciutat, justament aquests dies en què metro, busos, trens i avions van més plens que mai de gent exercint allò de “vuelveeeee a casa vuelve por...” el Dia d’Acció de Gràcies.

Però aquí ningú s’intimida... i em fa l’efecte que tothom ha seguit fent la seva, sense deixar-se intimidar per rumors i amenaces. Un dels eslògans encunyats i molt usats després de l’11-S era el “United We Stand”... Avui el pobla americà també està unit... unit davant del famós “pavo” i altres delícies pròpies del típic menú amb què se celebra aquesta diada.

Cal dir que a mi personalment no em fa cap gràcia llegir l’amenaça d’atacs. D’entrada no n’he fet gens de cas, però amb els estranys esdeveniments que s’estan produint ara mateix a Bombai, tot plegat pren un inquietant realisme... Però poca cosa hi podem fer... i deixar d’anar en metro és impossible.

I tinc ara altres maldecaps: preparar el sopar d’Acció de Gràcies. En el meu cas aquest any no consistirà en gall dindi, sinó en un combo multiètnic que entre altres plats contindrà: patates a la “guancaína” (delícia peruana), “empanadas” argentines, paella (responsabilitat meva) i rosbif. És el que té això de viure en una ciutat d’immigrants...

Salut i bon Dia d’Acció de Gràcies (i a veure si a Catalunya ens inventem una celebració semblant... tant cohesionadora i ecumènica... deixant religions a part...).

Tina

Visc en un modest barri obrer de Queens, que es diu Woodside.

No té el glamur de Manhattan ni l’encant “pel·liculero” d’algunes parts de Brooklyn, però és agradable, divers i accessible.

El barri estava poblat majoritàriament per irlandesos o descendents d’irlandesos. Tanmateix, segons la Viquipèdia, des dels anys 90 el barri ha rebut molta població asiaticoamericana (coreana, xinesa i filipina; índia, de Bangla Desh, i del Pakistan) i llatinoamericana (sobretot de Colòmbia, l’Equador, Mèxic i la República Dominicana).

En definitiva… és una petita torre de Babel i un cau de diversitat on es conviu amb molta tranquil·litat.

El passat mes d'octubre vaig estar unes setmanes a Mataró, i passejava riera avall gairebé en cos de camisa. Quan tornar a Nova York, el 22 d'octubre, em vaig trobar de ple temperatures de pur hivern: 4 graus centígrads de cop i volta.

Tot i que d'entrada fa mandra, reconec que una de les coses que m'agrada més d'aquest clima és la intensitat de les estacions: els hiverns són gèlids i nevats; les primaveres, verdes i florides; els estius, humits, calorosos i radiants, i les tardors, acolorides i fresques, acollidores.

Per llei els apartaments de la ciutat tenen calefacció, però dins de cada apartament no tenim control de la temperatura. És el gestor de l’edifici (se’n diu “super” o “superintendant”) el que l’encén i l’apaga.

Sobra dir que no ho fa al gust de tothom, pero en general aquí pequen per excés, així que és fàcil passar el mes de desembre a casa en xorts i samarreta, perquè hi fa massa calor.

Salutacions, Tina
********************
Fotos: Dies tardorencs a Manhattan i Woodside

Avui dimecres 5 de novembre de 2008, he sortit al carrer amb ganes de compartir somriures i mirades còmplices amb la gent, de celebrar en silenci col·lectiu l'alegria per la victòria de Barack Obama. Esperava trobar-me al carrer aquella adrenalina invisible que es respira a Catalunya l'endemà que el Barça hagi guanyat la Lliga, per exemple; esperava intercanviar felicitacions i comentaris amb desconeguts al metro, al carrer, i socialitzar al més pur estil mediterrani l'alegria que se suposa que tots sentim pel moment històric que ahir va viure el país.

Però no ha estat així. Al metro, cadascú a la seva. Al Soho, a les 9 menys 10 del matí m'ha semblat veure menys gent del normal al carrer. El discurs d'Obama va acabar ben passada la mitjanit (tard per a un país on se sopa a les 6 o les 7) i suposo que a molts se'ls han enganxat els llençols aquest matí.

A la feina, alegria i eufòria (celebrada amb la discreció pròpia de tot context laboral, això sí). Fins i tot hem begut champagne després de la reunió d'equip mensual (i això que veure alcohol a la feina aquí és tota una transgressió).

Per resumir el que se sent per aquí avui, cinc paraules: saníssim orgull de ser americà. Un orgull no exercit per molts durant massa temps... Ho he sentit diverses vegades avui: "I am so proud to be American." Molta gent respira a fons després de vuit anys d'un govern que no els escoltava i no els representava. Respiren feliços i il·lusionats, orgullosos del missatge que han enviat al món sencer: en democràcia, tot és possible. La veritat és que avui els envejo, els admiro i els respecto més que mai.

Per acabar. La punta de l'Empire State Building aquest vespre estava il·luminada de color blau, en reconeixement a la victòria dels Demòcrates i de Barack Obama. Demà els llums seran de color blanc, blau i vermell, per celebrar la democràcia.

Democràcia a l'americana i amb llums de colors. Ah... the American way!