Com veieu al blog, de Mont-real hem passat a Mèxic Districte Federal. I us preguntareu, com he anat a parar a Mèxic? No és la primera vegada que hi visc, de fet abans d’estar a Mont-real hi vaig viure un any. Vaig obtenir una beca de la Generalitat de Catalunya que promou que joves catalans facin un treball de dinamització als casals catalans arreu del món. En el meu cas va ser l’Orfeó Català de Mèxic i hi vaig treballar durant un any. I ara, després de passar tres mesos a Mont-real, he tornat a Districte Federal perquè sóc una romàntica! Hi he tornat per “amour”!.

Així que ara mateix estic buscant feina i en aquests temps que corren no és tasca fàcil! I menys en un país on els drets del treballador deixen molt a desitjar (jornades de nou hores mínim, bastant mal pagades, si et va bé potser arribes a tenir deu dies de vacances en tot l’any, etc.). Però buscar feina em permet conèixer cada cop més aquesta gran ciutat, ja que vaig amunt i avall deixant currículums, fent entrevistes, visitant empreses... en fi, movent-me.

L’any passat, durant la beca, vivia amb la Marina (la meva amiga de l’ànima, de mare mexicana i de pare espanyol que va venir de Barcelona a D. F. ara fa dos anys per conèixer i explorar la seva part mexicana) i amb la Mashenka (mexicana del nord,de l’estat de Baja California, que va venir a la capital per estudiar un master). En fi això era l’any passat. Ara des del mes de març visc amb el Gustavo, “mi galán mexicano”, com diuen aquí. Un mexicà que em va robar el cor des que vaig arribar l’any passat. Després de buscar i buscar, hem llogat l’apartament d’una amiga mexicana que ha marxat de Mèxic per cinc mesos.

La recerca de pis a Mèxic és menys complicada que a Europa pel que fa als preus i a l’exigència dels propietaris (avals, presentació de nòmines, referències etc.), però aquí a Mèxic hi ha molts pocs pisos moblats (que és el que buscàvem) ja que no hi ha un gran moviment de persones, és a dir, els mexicans no canvien tant de pis com a Europa. Compartir pis entre amics o desconeguts tampoc és gaire comú, tot i que a poc a poc va guanyant terreny entre els joves, sobretot a la capital, però normalment els mexicans viuen a casa dels seus pares fins que es casen. Un dels motius és el poc nivell adquisitiu, però crec que el motiu més important és el cultural. És una societat molt tradicional pel que fa a la família. Deixes de viure amb la teva família només quan comences a construir-ne una altra.

Què dir de Mèxic per començar? És un país difícil de descriure, ja que és un país de contrastos constants, el país de la diversitat. És un país anàrquic, surrealista, amb situacions que em sorprenen constantment, de fet fins i tot els mexicans diuen que el seu propi país no deixa mai de sorprendre’ls. I és tan gran que no té res a veure el nord amb el sud... és un país tradicional i modern a la vegada, molt ric i també molt pobre, i malauradament amb una separació de classes molt forta.

Altres coses que em vénen al cap quan penso en Mèxic són colors, imaginació, música, olors, dolç i picant, festa, ball, tequila, somriures, “chelas” (cervesa, birra)... i una frase que aquí es repeteix molt: “Para todo mal mezcal y para todo bien también”.
Salut i fins la propera!

Elvira
***************************
Fotografies dels primers dies a Mèxic

(NOTA: Aquest text va ser escrit a finals de novembre.)

El dia esperat! La castanyada a Mont-real. El 16 de novembre el Casal Català del Quebec va organitzar un dinar al restaurant Club Espanyol. Una trobada per conviure i menjar panellets, elaborats pels joves del casal. Per cert, van quedar molt bons. Si les àvies del casal en van comprar fins a acabar-los és un bon senyal.

Dia esperat perquè, primer, després de celebrar el Halloween ens calia celebrar la nostra tradició i, segon, perquè els castellers faríem la nostra primera presentació amb la camisa oficial. A poc a poc ens anem institucionalitzant... ara ja tenim sala per assajar, ja tenim uns quants matalassos per si caiem i ja tenim camisa!

Ara només falten els pantalons blancs, un escut i la gralla. Tot arribarà! En fi, comparat amb els castells que estem acostumats a veure no som res, però no sabeu la il·lusió i l’emoció de fer un pom de dalt, un pilar de 2 caminat i un pilar de 3!

Vam haver de sortir a la terrassa perquè el sostre del restaurant era massa baix. Quin fred!! Però com algú va dir: “És una bona tècnica per carregar i descarregar amb rapidesa!”.


En acabar -com podeu veure a la foto- estàvem com si haguéssim fet el castell més alt del món. Ben orgullosos i contents. Aiii... només em queden tres setmanes per deixar tota aquesta colleta, per deixar la meva vida a Mont-real. Millor que no hi pensem i continuem dient: pit i amunt!

Elvira

Aquest any, celebració doble: la castanyada i el Halloween. La castanyada la vam celebrar amb el Casal Català del Quebec el 16 de novembre. Ens vam estrenar fort amb els Castellers del Quebec per fer la nostra primera actuació! I vam preparar panellets.

El que per fi he viscut és el famós Halloween. Mai m’ha agradat que a Catalunya es vulgui imposar aquesta festa perquè no és una tradició nostra, no té sentit, però aquí, a Mont-real, l’he admirat perquè és autèntica, forma part de la seva cultura i la viuen a fons.

Els meus companys de pis -ambdós canadencs- dues setmanes abans ja estaven emocionats comprant carbasses al mercat d’Atwater (el segon més famós de Mont-real després del Mercat Jean-Talon), buscant i fabricant les disfresses, assistint a vespres “Pumpkins”, on tot el menjar -des dels entrants fins a les postres- està fet amb carbasses. En fi, aquí, Halloween és una gran tradició i una de les festes més importants de l’any.

I jo l’he volgut viure com a tal. Així que a casa vam dedicar un dissabte a fer cadascú la seva carbassa, vam decorar la nostra porta amb teranyines, calaveres, barrets de bruixa, etc., vam fer les nostres disfresses i vam organitzar una festa.

Tot això mentre veiem “The Rocky Horror Picture Show”, pel·lícula de culte arreu del món que durant aquesta època la passen amb més freqüència als cinemes i els fans hi van disfressats com els personatges i interactuen amb la pel·lícula cantant, imitant els actors... És tot un espectacle. Nosaltres vam preferir veure-la a casa, més íntim tot plegat ;-).

A fora, les botigues i els aparadors estan decorats. Tot té a veure amb vampirs, calaveres, zombis i qualsevol personatge “gore”. Els nens passen a buscar caramels si poses una carbassa a la porta.

S’organitzen milers de festes de Halloween. I oblideu-vos de les disfresses poca cosa, s’ha de tenir una bona disfressa perquè aquí la gent s’hi fixa molt! Concursos de disfresses a cada festa.

Definitivament, no és un bon dia per als poc amants de les disfresses, en aquest cas, millor quedar-se a casa. Però no us ho aconsello, és impressionant veure el metro ple de gent, grans i petits, i tothom disfressat i animat. La gent estava de molt bon humor.

Sembla que les disfresses desinhibeixin les persones... Bé, de fet ho fan i es nota: quantes semibruixes súper sexis hi havia! En tot cas, visca el Halloween celebrat allà on toca!

I el 16 de novembre vaig celebrar la castanyada a Mont-real! Menjar moniatos, panellets i castanyes, mmm... Tot s’ha de dir, m’encanten les paradetes al carrer amb els bidons amb castanyes que fumegen i amb l’oloreta de moscatell... i aquí no n’hi ha.

Elvira
***********************
Foto 1: Totes les varietats de carbassa
Foto 2: Al mercat de Atwater
Foto 3: Elvira fent la pumpkin
Foto 4: Estrenant pumpkins
Foto 5: Víctor i Miriam a la festa

Ara que hi penso, crec que sí. Ja fa una bona estona que sóc fora de Catalunya. Una aventura que havia de durar 6 mesos em va fer estar 5 anys a França (a París), 7 mesos a Luxemburg, un any a Mèxic (a Districte Federal), i ara al Quebec, a Mont-real.

En aquest cas, aprofitant que la ciutat és bilingüe, he vingut per practicar el meu francès, estudiar-hi també l’anglès i col·laborar amb el Casal Català del Quebec. Però sobretot per descobrir una altra cultura, una altra manera de fer i de viure, per conèixer noves persones i noves vides. En total seran tres mesos.

Catalunya i el Quebec tenen punts en comú, des de la política, la identitat, la realitat de la llengua, la manera de ser. El que no té res a veure són les estacions de l’any.
Hi vaig arribar durant els últims dies d’estiu. Feia calor, la gent encara anava amb xancletes, màniga curta, els parcs estaven plens, es gaudia dels últims dies d’estiu.

Costa d’imaginar la ciutat inundada de neu, amb graus que arriben sota els -30ºC però, ara mateix, ja m’hi començo a fer a la idea. Aquesta setmana ha començat a fer fred... 0ºC, -1ºC. Per a mi, hi ha dos Mont-reals: el d’estiu i el d’hivern. Són dues ciutats completament diferents!

Sense oblidar la tardor, sembla que és l'època més bonica de l’any però que dura ben poquet. Aquests últims dies l’he gaudit: la llum intensa del sol, tota la gamma de colors ocres que et puguis imaginar als arbres, tons verds, marrons, granats, vermells, grocs, taronges,... La fulla vermella de l’erable (conegut mundialment per aparèixer a la bandera canadenca i pel seu famós ’xarop d’erable’) està pertot arreu. És fàcil reconèixer els turistes (inclosa jo mateixa perquè també ho he fet) perquè els veus recollint fulles vermelles als parcs com a record.

Però és un període que dura poquet, més o menys un mes. Després arriba el fred, com està passant ara, i tot es torna marró amb tres dies, i després amb tres dies més ja no hi ha fulles als arbres. La baixada de temperatura és molt ràpida.

Però el fred no impedeix que els catalans hi visquin. Vaig tenir una arribada ben folklòrica. Després de despertar-me per primer cop aquí, vaig assistir al taller d’iniciació a les sardanes i a les jotes mallorquines que organitzava el Casal Català del Quebec. Érem una vintena de persones i el més sorprenent, gent jove! Mira per on, aprendre la sardana a Mont-real i que altres joves com jo s’hi animin!?

De fet, alguns d’ells han creat la Colla Castellera de Mont-real. Ahir hi vaig assistir-hi per primer cop aquí -i per primera vegada a la meva vida- i la veritat, em va agradar molt. Formaré part dels Castellers de Mont-real aquests tres mesos, està decidit!

Elvira Villegas Serra (Mont-real – Canadà)
********************
Foto 1: Perfil de Mont-real des de MontRoyal
Foto 2: Perfil de Mont-real des del pont Jacques-Cartier
Foto 3: Els colors dels arbres
Foto 4: Casal Català a Quebec. Amb la gent que ballo sardanes