Ja sé que no s’ha de ser Paulo Coelho, però no tinc perdó de Déu per la meva poca productivitat bloguera. És que he après un nou verb ianqui, des d’avui la meva paraula preferida: “to procrastinate”. Me la tatuaré al bíceps quan la mama no em miri aquest Nadal al gòtic. Vol dir deixar les coses per l’endemà. Ser un gandul, vaja. Això és el que faig jo amb la bugada, els viatges al supermercat, el buidat de les bosses del supermercat i el congelat del contingut de les bosses del supermercat, fins al punt que si em despisto ja m’ha caducat la llet abans que arribi a la nevera. És que anem tant de bòlid aquí que fins per fer el gos cal enviar-te a tu mateix una invitació d’outlook perquè el calendari de l’ordinador et reservi el “time slot” del divendres de la 1.33 a les 3.27pm per fer el ronso.

Necessitava fer una mica el ronso perquè resulta que en poc més de dues setmanes per aquí hem tingut exàmens i entrevistes. Hi ha una cosa pitjor que ser treballador (que és mooolt pitjor que ser estudiant, que és mooooooooooolt pitjor que ser estudiant privilegiat becat per Caja Madrid): ser estudiant que busca feina. Un resum de la meva setmana: diumenge entrevista; dilluns entrevista i després a classe, que queda molt mono passejar per la uni amb traje; dimarts entrevista, però a Boston, apa agafa l’avió i torna el mateix dia; dimecres examen a Philadelphia; dijous entrevista a Boston; divendres entrevista a Boston al matí, vol a NYC i entrevista a NYC a la tarda. La setmana anterior a aquesta, al llit amb angines. Ah, i les entrevistes de consultoria són de fet un paquet de dues a quatre entrevistes cada ronda amb cada empresa (i hi ha dues rondes per empresa). Quan arriba divendres a la tarda, a l’última entrevista, i et diuen “parla’m de tu” jo gairebé que he de trucar a la iaia per preguntar-li com em dic i com caram he anat a parar a NYC via l’Eixample.

Per sort he aconseguit una feina es-pec-ta-cu-lar a Londres i estic ben contenta! Això vol dir que a partir del setembre del 2010 escriuré des del Regne Unit. Trobaré a faltar Philly i la vida d’estudiant, per això ara cal aprofitar-ho al 2.000%. Això vol dir que “procrastinate” en favor de més festes de Halloween i MBA Pubs ha d’estar totalment acceptat, oi senyors lectors? Hoho! Continuaré “procrastinating” per Thanksgiving a Playa del Carmen (Mèxic) amb unes amigues de la uni (el gall dindi ens el menjarem a la gandula) i després “procrastinaré” una mica més anant a esquiar a Wyoming i a la festa de gala de Nadal. Us mantindré informats de les aventures. Mentrestant, us adjunto un exemple gràfic del “procrastinating”: jo amb perruca de colors i amb dues amigues, relaxant-nos...

Marta

_________________
Foto: Les tres amigues

Ja torno a escriure-us des dels EUA. La veritat és que, qui m’ho havia de dir, però com ho enyorava! Em vaig posar més contenta que un gínjol de tornar a Filadèlfia, veure els amics, les classes... Si alguna cosa he après aquest estiu és que, senyors, es viu molt millor estudiant que treballant! I més si et paga els estudis Caja Madrid! Mil gràcies, Caja Madrid!

El principal canvi per a aquest curs és que he deixat de viure en un “brownstone” i m’he mudat a un “condomini” o “apartment building” amb dues amigues. Traducció del lèxic de “real estate” ianqui: un “brownstone” és una caseta petita de 2 o 3 pisos de maons. De vegades és unifamiliar però moltes vegades a dins hi ha apartaments, un o dos per pis. Per als televisius, és la caseta de la Carrie Bradshaw a “Sex and the City”. És un estil de vida bastant europeu. Un “condo” és un bloc, de vegades un gratacel, però residencial. El punt bo dels “condos” és que tens porters 24 hores, rentadores i assecadores al “basement” (soterrani), personal de manteniment i molt sovint també gimnàs i de vegades piscina. Bé, jo no tinc piscina, però tampoc és que amortitzi gaire el gimnàs... Culpabilitat!

A part de la mudança, tot segueix tal com estava, per sort! A la bandera no li ha caigut cap estrella, els cafès segueixen sent de litre i mig i el futbol es segueix dient “soccer”. Ho havia enyorat...

A estudiar!

Marta Auleda

______________
Fotos:
Foto1: Imatge de Filadèlfia

Espero que estigueu passant un bon estiu! Jo estic passant un bon hivern! Després d’acabar el curs a Wharton vaig anar cap a Senegal per un projecte de l’escola i després cap al Brasil, via uns dies a Barcelona.

Ara treballo en una consultora estratègica a São Paulo. Ja fa un mes que hi sóc i em queden unes tres setmanetes de pràctiques. Després aniré de vacances amb la família a Tanzània, deu dies, i de retorn cap a Filadèlfia a fer el segon, i malauradament darrer, curs de l’MBA.

Que com és São Paulo? Gran, molt gran. Hi viuen uns 20 milions de persones i sembla que la ciutat no s’acabi mai. Jo visc a la zona sud, que és la zona més noble, així que només visc una part del Brasil: la del país emergent que creix.

Creix i no para de créixer. S’ha convertit en l’epicentre dels negocis de l’Amèrica del Sud, on es treballa molt i intensament, com als altres BRICS (BRICS és el grup format pel Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina, el grup de països emergents que pugen amb més força), on s’instal·len multinacionals pertot arreu i proliferen les opcions professionals. Suposo que en altres regions de São Paulo la visió és ben diferent. Diguem que aquest blog només parla de la zona sud.

Tot i que la classe mitjana està augmentant, les diferències socials aquí són immensament més grans que a Europa i ara em trobo vivint en una bombolla de privilegiats que se’m fa estranya. Al meu barri, com a tota la ciutat, els cables elèctrics no estan soterrats i les voreres canvien de tipologia i model de llamborda a cada deu metres perquè, a falta de planejament municipal, cada casa o botiga es dissenya l’entrada al seu gust. Això et recorda permanentment que ets en un país en vies de desenvolupament.

Tot i això, a Itaim (aquest és el nom del meu barri), la gent porta bosses i sabates de marca europea (d’aquelles que a Europa ja costen un mes de sou) i l’altre dia gairebé m’atropella un Lamborghini de camí al Starbucks del barri. Això és el més característic del “meu” Brasil: els contrastos. Ni la caipirinha, ni la samba, ni el futbol, sinó les enormes diferències que hi ha a cada pas.

A banda d’això, treballem com si fóssim a NYC o a Londres (és diumenge i ara he d’anar un momentet a la feina) i arrosseguem quasi tres setmanes de pluja que ni Holanda. Vaja, que Brasil és molt cosmopolita!

Fins aviat i molts “beijinhos”,

Marta
***********
Foto: Vista de São Paulo

Continuació...
Cinc coses que no m’agraden (gens) de la vida ianqui

1. Amb peles, rai, que aquí es compra tot. En llenguatge americà, “tot” vol dir “tot”, i inclou ta mare, el gos i la veïna. Igualment, si no tens peles, ets un saldo i ningú et vol. La solidaritat, sembla que només existeixi a Hollywood, i perquè a les estrelles els sembla xulo ser budista. Sense quartos no tens atenció mèdica, dorms al carrer... Seguretat Social i solidaritat? Ha! Un amic em va dir que la diferència entre animals i éssers humans és que la societat humana cuida dels seus éssers més febles. Bé, als EUA tot és una gran empresa i funciona a l’estil espartà. Només els forts sobreviuen. Això és la llei de la selva.

2. Relacionat amb el punt 1: la meva amiga, divendres passat, cau per les escales del metro en hora punta. Es comença a marejar i es queda asseguda, arraulida, feta una boleta en un racó. Ningú, NINGÚ, va aturar-se a preguntar com es trobava, només es van apartar quan rodolava escales avall no fos cas que els enxampés. Americans: au, va, tios, és una broma? Sou la societat més disfuncional que conec. I he passat per l’Àfrica, l’Àsia, Oceania i l’Eixample. Els imperis que s’han consolidat basant-se en la tirania s’acaben esfondrant, no és sostenible. Ja us ho trobareu.

3. Els agraden massa els deutes. Ells no tenen la Moreneta. A mi la Moreneta (aka, Caja Madrid) m’ha donat una beca per l’any que ve. Gràaaaaaaaacies!!!!!! Aquí els sembla normal viure endeutats, per comprar més i més, i a mi em fa venir mal de panxa.

4. “Stuff”. Vol dir “coses” en general, amb un toc de vulgaritat. El consumisme extrem ianqui fa que la gent tingui tantes coses innecessàries! Creieu-me que els barrets de mexicà comprats a la Rambla no són la cosa més inútil que consumeixen.

5. Egòlatres. Au, va, tots sabem que el món no comença a California i s’acaba a Boston. Bé, ho sabem tots els que hem parat fora dels dominis imperials. Un amic (americà) em va dir que aproximadament un 40% de la població ianqui no té passaport... perquè no té cap intenció de sortir a l’estranger. I aquesta mateixa nació després va a donar lliçons a altres països arreu del món sobre com viure? A veure si abans aprenem a posar-los al mapa! Ah, entre els que no tenen passaport (bé, fins fa dos anys no en tenia): Sarah Palin, excandidata a vicepresidenta. Mickey Mouse for president!

Bé, i això és tot per ara, fins al setembre. Jo em passaré l’estiu treballant al Brasil. Espero poder-vos escriure des d’allà...

Visca el Barça!

Marta Auleda
*******************
Foto 1: Imatge d'un dolar dels Estats Units, extreta de Wikipèdia
Foto 2: Barret mexicà, extret de Wikipèdia
Foto 3: Imatge d'un Passaport dels Estats Units, extret de YK