Són dos quarts de set de la matinada i un degoteig constant de persones surten de casa seva. S’han instal•lat zones especials en alguns carrers, amb estores a terra, tarimes i reproduccions de la sagrada Kaaba penjada entre les garlandes del carrer. Fins i tot n’hi ha que tenen ridículs ninots inflables que, si no fos perquè algú se’m pot ofendre, diria que proven de reproduir la imatge d’algun profeta o xeic important. Els homes i les dones estan separats: els homes més a prop de l’entarimat i les dones, al darrere. Hi ha qui ha aprofitat el pas d’un carrer per marcar més encara la diferència. Hi ha dones grans que no poden jeure a terra i estan assegudes en cadires; infants, gent jove concentrada, fins i tot policies d’uniforme s’uneixen a la catifa mentre centenars de sandàlies i sabates descansen a les vores. Per alleugerir l’espera algú decideix recitar fins a l’extenuació algun vers lloant la grandesa d’Al•là. La passió fa que el micro passi de mà en mà, anant a petar a mans d’alguna veu infantil extremadament desafinada.

Un quart d’hora després algú crida Salat! (oració!) i tothom es posa dempeus. S’escolta el takbir (“Allahu akbar”, Al•là és el més gran) i s’inicia, llavors, una espectacular coreografia al compàs dels set passos que té la seqüència oratòria islàmica, la rak’a. Centenars de cossos es mouen plegats, repeteixen els moviments al ritme de l’oració. Lloances a Déu. N’hi ha qui se’ls han enganxat els llençols i s’hi incorporen com si res, ajuntant les mans a les orelles i després al pit, per agafar el fil del grup. Mans sobre els genolls. Hi ha qui s’ho mira des d’un costat, atent, i n’hi ha que ni això. El front toca a terra. Com uns indigents que dormen a terra, que resten impassibles a la cerimònia col•lectiva que succeeix al seu voltant. Asseguts sobre els talons. Quan s’acaba la oració la majoria de la gent marxa, mentre el hitab crida la seva arenga aguantant un parell de micros sota una reproducció de la mà de Fàtima que fa pampallugues de colors.
El que segueix a l’oració matinal no és un espectacle apte per als vegetarians més sensibles. Potser ni per als carnívors més convençuts. Gentades s’aglutinen a les carnisseries per veure l’espectacle del sacrifici. L’enorme punyal, ja tenyit de vermell, s’aproxima a la gargamella del marrà. Al crit d’Allahu akbar i en nom de Déu, el carnisser perfora la tràquea i l’esòfag d’una sola fiblada i deixa que l’animal mori dessagnat, tal com mana el ritu islàmic. La bèstia agonitza escopint a raig sang pel coll mentre les seves potes realitzen bruscament els darrers espasmes.

L’escena es repeteix cada 200-300 metres. Algú ho fa a casa seva, com denoten les portalades esquitxades de sang pertot i els desaigües que expulsen una aigua de sospitós color rogenc. Munts de pells apilades, potes atestades als vorals i rius de color vermell intens caient carrer avall. Infants fent ganyotes a carners agonitzant, munions de gent esperant il•lusionada que algú degolli l’animal més gros i indigents que s’aproximen a veure què els pertoca. Segons marca la tradició el rumiant ha de ser partit en tres parts, una per a un mateix, l’altra per a la família més propera i la tercera per als més desvalguts.
La macabra celebració dura tot el matí i s’allarga durant hores. Després dels marrans arribaran els búfals, després les vaques i així fins a acabar amb tots els encàrrecs de la jornada. Qui s’ho pugui permetre gaudirà d’un autèntic tiberi durant tota la setmana servit sobre un llit de sang i entranyes al bell mig de la ciutat. Tot per commemorar la llegenda d’Abraham.

A la nit el cel obsequia una lleu però suficient pluja que neteja els carrers. Deu haver estat la voluntat de Déu...

Marc i Sergi

________________
Fotos:
1. Oració als carrers
2. Cabró
3. Corder
4. Sang

En un dels extrems d’Alexandria, en una llengua marina guanyada al mar, molt a la vora d’on es trobava l’antic far, hi ha el popular barri pescador d’Anfushi. Antic barri otomà; testimoni popular dels canvis d’aquesta ciutat, sempre al marge dels moviments benestants alexandrins. Escenari de novel·les mahfuzianes com “Miramar”, Anfushi és un diamant en brut.

Dolçament decrèpit. Terriblement arraconat. Bellament popular. Laberíntics carrerons recorren el seu cor, impregnat d’olor de peix. Salnitre esquitxat a les seves façanes, bullici popular sobre els seus carrers.

Treballadors remouen el producte del dia i negocien amb comerciants a les pútrides llotges. Desenes de treballadors completen artesanalment espectaculars embarcacions a les drassanes.

Torres de fum fugen de les graelles on els cuiners rosteixen els peixos del dia. Peixaters ambulants escuren la gargamella amb els lemes de la setmana: “Rogers com la mel!”, “calamars com el gessamí!”, “dolcíssimes tallarines!”

Gumruk, una part d’aquest barri mariner, va ser, com la Barceloneta, guanyat artificialment al mar per tal de connectar l’antiga illa d’Anfushi amb la resta d’Alexandria. I la resta del barri recorda enormement l’antic barri mariner barceloní.

Popular, sovint no gaire ben considerat, l’alta societat alexandrina només s’hi apropa a menjar peix. I encara. Però desprèn el mateix encant que el barri barceloní. La Barceloneta ha passat de ser un lloc repudiat per la societat benestant catalana a ser un dels racons de moda de “La botiga més gran del món”.

Darrer objectiu dels taurons especulatius catalans. Qui sap el futur que depara als carrers d’Afunshi...

Sergi i Marc
______________________________
Fotos: Racons del barri Anfushi d'Alexandria i de la Llotja de peix.

Ibrahim encén el “fanus” de la porta del seu taller. Els veïns dirigeixen el jove Mahmoud perquè pengi la “kabba” entre el decorat del carrer. Les tendes preparen les panses, la fruita seca i els preparats de “kamer eddin” mentre joves venen en improvisades tendes les delicioses “subbia” o “tamer hindi” en fràgils bosses de plàstic. Begudes imprescindibles per trencar el dejuni al crit de “Bismillah ErRahman ErRahim”.

Ha arribat el ramadà, el mes del dejuni, “sawn”, un dels cinc pilars de l'islam. El novè mes del calendari musulmà, el mes en què l'arcàngel Sant Gabriel va llegar el missatge de Déu, Al•là, al profeta Mohamed, qui havia estat en dejuni a les muntanyes de la Meca durant aquells dies. I en el seu honor, tots els musulmans celebren el dejuni, privant-se de menjar, beure, fumar o practicar sexe durant les hores solars. Durant un mes.

Els minuts immediatament anteriors al “magreb”, la posta de sol, es converteixen en moments màgics, quan la bogeria dels carrers egipcis es torna de cop en un desert de serenitat. Les 6 de la tarda es converteixen, de cop, en les 4 de la matinada. Tan sols les garlandes voleien al mig dels carrers i grups de joves regalen als pocs conductors que hi ha kits especials per al trencament del dejuni. Ningú ronda els carrers.

Cap cotxe fa sonar els clàxons. No hi ha cap embús. No hi ha cap baralla. Un silenci que només es trenca amb el crit del “muetzí”. Un crit que, a part de marcar el moment de la pregària, marca l'instant del trencament del dejuni. El que els castellans diuen “desayuno” i els anglesos “breakfast”. I que en el cas egipci es una qüestió literal.

Després d'un dia sense ni tan sols provar l'aigua, els egipcis es beuen els digestius “tamer”, “subbia” o “kamer eddin” abans de llançar-se amb impaciència sobre un munt d'àpats curosament preparats al llarg del dia. El crit del “muetzí” sona com les campanades de cap d'any per a aquests musulmans assedegats i afamats per un dia de dejuni. Enormes taules omplen molts carrers on els veïns i comerciants inviten els transeünts a trencar el dejuni plegats. I l’habitual agitació dels carrers torna a la seva normalitat.

Normalitat que només varia als voltants de les grans mesquites, com la d'Ibrahim al barri alexandrí d'Azarita. Allà centenars de devots es congreguen cada nit per escoltar la “isha'a”, la pregària especial del ramadà, entonada per un popular “sheij” especialment vingut del Caire per a l'ocasió i que retrona per les desenes d'altaveus que s'han repartit pel carrer.

I centenars de musulmans repeteixen sincronitzadament la “rakka” al compàs de l’oració. Fins i tot quan un problema energètic fa tallar l'electricitat, els devots completen la litúrgia a viva veu amb corprenedors i compassats crits lloant la grandesa de Déu en aquests dies tan assenyalats. Els dies del generós ramadà.

Sergi i Marc
***********************************
Foto 1: Gent dormint al carrer pels efectes del dejuni
Foto 2: Oració als carrers d'Alex
Foto 3: Oració als carrers d'Alex
Foto 4: Oració al Caire

Desenes d'alexandrins atapeeixen uns vagons blaus sobre rovellats rails. Els més vells demanen jeure a les encoixinades butaques.

Els més espavilats es repengen a la cua del darrer vagó per tal d'estalviar-se els 25 cèntims de gineh que costa el viatge. Els més joves s'enganxen de la barana de la porta i deixen que el vent els colpegi les galtes porta enllà. Tot a una frenètica velocitat que fa que gairebé tothom l'anomeni “el camell”.

A les parets, adhesius amb les al·leies alcoràniques del “rakub” (el viatge) es combinen amb anuncis dissenyats en un word qualsevol i pintades de pinzell que anuncien la prohibició de fumar. El metàl·lic repic d'una moneda a les parets i cadires alerta els viatgers que és l'hora de pagar.

El revisor fa sonar unes monedes amb una mà mentre a l'altra hi du un ventall de bitllets curosament classificats. Recull amablement el bitllet, el doblega per la meitat, i se'l col·loca entre els dits, segons el valor, formant un ventall.
Un parell de noies esclaten a riure al primer vagó. Les noies no paren de riure de la cara de borinot que han fet els nois que han enxampat intentant lligar amb elles a la parada quan han pujat al primer vagó.

Allà, desenes de dones assaboreixen la immunitat de les mirades dels egipcis en un vagó reservat per al seu gènere. A les escales del segon vagó hi dorm un “falahiin” qualsevol, moments abans que el revisor el desperti d'una coça al costat i el cridi escandalosament.

Aquest sobreexplotat transport alexandrí és el tram, un tramvia que corre al mateix ritme que els seus usuaris. Sense creuar la Diagonal ni picar la T-10. Entre els ploraners edificis de la ciutat, entre els seus embogits carrers, entre mercats que dormen al ras.

Sergi i Marc
******************
Fotos del tram d'Alexandria