Tinc tantes coses a explicar que els dits no saben què escriure. Les idees s’atropellen unes a les altres, i no sé per on començar. Un bon camí seria dir que visc a Bogotà. Sí, comencem, doncs, per la gran Bogotà DC (DC, de Districte Capital).

La gran capital és una ciutat de vuit milions d’habitants. És a dir, hi ha més ciutadans a Bogotà que a Catalunya. Imagineu-vos que els poseu tots juntets en una superfície, des de la plaça Catalunya fins a Hostalric o fins a Pineda de Mar... Sigui com sigui, viure a Bogotà és una aventura diària. Et pot passar qualsevol cosa. Per viure aquí, cal tranquil·litat, paciència... però sobretot, cal tenir sentit de l'humor.

Per començar, un cop poses el peu a la capital colombiana t’has d’orientar ràpidament. Aquí es fa servir el nord, sud, occident i orient per a moltes indicacions i per determinar relacions, de poder molt sovint. La ciutat es divideix en nord i sud. Ser del nord és sinònim de “ric” i ser del sud, de “pobre”. Encara que també hi ha un sud al nord. Ser de l’occident és ser de classe mitjana-baixa, i l’orient no s’utilitza per designar res, perquè en aquesta franja, on hi ha els "Cerros Orientales", hi viuen els més rics i els més pobres. Per exemple, nosaltres vivim a la zona universitària, per a molts, vivim al centre. I per la resta vivim al nord. Tot és molt flexible i relatiu. Un concepte que s’aplica a la vida en general: flexibilitat i relativitat.

A vegades sento que Bogotà és com un trencaclosques de mons on cada món no es relaciona amb el del costat. Hi ha poc interès per conèixer i reconèixer els altres. Només vols saber dels que són com tu. I no és per egoisme. Jo crec que és per no entristir-te constantment. Aquí hi ha històries molt dures i complicades. Qualsevol persona que coneguis a Bogotà i a Colòmbia, té una història per explicar. Històries dignes de Macondo, un gran realisme màgic. Si no em fes vergonya, en qualsevol moment aprofitaria per treure la llibreta i prendre apunts.

Sovint recordo la sensació que vaig tenir en el meu primer dia a Bogotà. Recordo la desorientació total. Ara ja és tot molt familiar; no és el mateix. I he tingut l’oportunitat de conèixer moltes zones que no tothom coneix. La meva relació amb la ciutat és ja molt diferent. Però hi ha discussions que encara no he resolt.

La nomenclatura dels carrers és a l’estil dels Estats Units, amb números. Els carrers que van de nord a sud (i viceversa) se’n diuen “carreras”, i els que van d’occident a orient. Al principi és una mica enrevessat, però després t’adones que en una ciutat de “200 calles” cap al nord i “150 calles” cap al sud, i més de “100 carreras”, serveixen molt els números. Per exemple, la direcció del Teatre Jorge Eliécer Gaitán és Carrera 7 n. 22-47. Això vol dir que es troba a la carrera número 7, que va del sud cap al nord, i a 47 metres de la intersecció amb la "calle 22". No sé si m’explico.

Moure’s a Bogotà no és fàcil, gens fàcil. El servei públic és difícil i deficient. Els carrers no estan ben asfaltats. Hi ha forats a totes les andanes, que, a més, no estan unificades urbanísticament, sinó que cada constructor ha fet el que ha volgut. Hi ha espais sense construir on creix abundantment la gespa; on es poden trobar animalss de tot tipus: vaques, cavalls, gallines, galls, entre d'altres. Es pot dir que el caos regna en aquesta ciutat. Però no és així. Existeix un ordre, una organització. A falta que l’ajuntament arribi a tot arreu, la gent, la població, decideix com organitzar-se, com fer-se les coses més fàcils. I això és emocionant. Els habitants de Bogotà es resisteixen que els diguin com han de moure’s; ells no s’adapten, sinó que s’organitzen com poden, més que com volen.

Per exemple, a falta d’estacions d’autobús, els autobusos paren allà on l’usuari aixequi el braç. Igualment, cal avisar amb uns 30 metres d’antelació al conductor perquè aturi el vehicle i et deixi baixar. O bé, per fi acaben un parc al barri. Ben maco que és. Però no han previst que la gent ha de creuar pel parc, així que aviat apareixen caminets improvisats que malmeten la gespa.

Així doncs, si voleu aventura, aquí està totalment assegurada. Si voleu conèixer una ciutat on no hi ha turisme, on pots estar segur que la gent que veus pel carrer hi viu o hi treballa; on tothom pateix la ciutat. Es tracta d'un model totalment diferent del nostre.

Fa uns quants mesos, una noia espanyola em va preguntar amb un to desesperat “¿Cómo haces para vivir aquí?”. En aquell moment no vaig saber què respondre. Si em féssiu la pregunta ara mateix diria: improvisant, amb sentit de l’humor.

Cristina Serra
_____________________________________________________________________________________-
Foto 1: Vista des del nostre balcó. El gran carrer que es veu és la Carrera Séptima.
Foto 2: Vehicle estirat per cavalls. Teòricament estan prohibits.

* Macondo és el poble protagonista de “Cien años de soledad”. És molt comú dir: “Esto ni en Macondo”, “La realidad supera a Macondo”.

(Ve del capítol I i del capítol II) **

Viatjar per Colòmbia és una aventura. I aquest país sempre t’ofereix sorpreses.

La llanxa que vam agafar a Turbo ens va dur a Triganá. No sabíem ben bé on anàvem. Uns amics d’unes amigues ens van recomanar conèixer aquesta platja. No teníem on dormir, però sí dos contactes, dos números de telèfon. Finalment vam conèixer l’Edison, que ens va acollir a casa seva per 10.000 pesos cada un. L’Edison és un paisà que als 17 anys va decidir anar a viure a Triganá.

Una història ben estranya. Es va tornar artesà i viu del turisme. Lloga kaiacs, fa tatuatges temporals en jagua (tinta que surt d’una llavor). Ha après molts dels emberá, la comunitat indígena de la zona. Tot un personatge. Ell ens va explicar la història de Triganá. I de fet, vam conèixer al fundador de la platja, Don Máximo. En Máximo és indígena, de Panamà, però va ser adoptat per una parella "paisa" que no podia tenir fills. Així és com va passar a ser l’hereu d’aquelles terres. Ell s’hi va instal·lar i va formar una família. Allí només hi vivien ells. A una hora a peu tenien San Francisco, el centre social de la zona. On avui hi ha l’escola. Quan els seus fills s’han fet grans, els ha cedit les terres. El gran ha muntat allí un hotel. La filla té el xiringuito de la platja. És soltera i té tres fills.

Des de fa deu anys han anat arribant "paisas" i han anat obrint els seus petits negocis. Neo-hippies totals que es queixen del turisme però és la seva única font de finançament per poder continuar vivint a la Bahía de Triganá, un lloc que s’acosta al paradís anhelat. Una badia on hi ha tota la tranquil·litat del món. Encara que ja no és la tranquil·litat de fa cinc anys, perquè ha anat arribant més gent, a qui Máximo ha anat venent les terres. I a més a més, ha arribat l’electricitat des de les 6 de la tarda fins a les 12 de la nit. Tenen petites neveres. I els que estan fent diners amb els transport en barques, tenen una petita planta elèctrica i ja poden tenir la tele a tot drap, o bé la música. Un gran moment per fer una petita reflexió del que significa el progrés. Per a ells, poder tenir televisió per satèl·lit és el millor que els ha passat a la vida. Treballen un mes l’any molt i molt intensament. I la resta, sobreviuen com poden. Hi ha diners, en aquella platja. I des que sóc a Colòmbia, sospito de tothom. En diverses ocasions, preguntem als habitants si han tingut problemes amb els paramilitars i la guerrilla. Només ens responen dient “ahora ya está todo muy calmado. Hubo un tiempo que estaba muy pesado”. I no et diuen res més. Encara que l’Edison ens deia que la guerrilla ha utilitzat la saviesa dels emberás.

El que més em va sorprendre és que el turisme ha desplaçat l’agricultura. Don Máximo també se’n feia creus que els seus fills abandonessin els cultius de plàtan. Ell mateix feia la reflexió que si desapareix el turisme es queden sense res per menjar. Perquè tot arriba per mar. Ells van a comprar a Turbo. És una paradoxa que em provoca ràbia.

Van ser dos dies de passejos per la selva i tardes a la platja llegint Maruja Torres en el seu lliure “Amor Amèrica”. Pensant en Ñlatinoamèrica amb les seves paraules, de cop i volta, en una pàgina, una nota al marge a llapis. Em sembla reconèixer la lletra. Faig memòria d’on vaig treure aquell llibre. Ah sí! El vaig agafar de casa la meva tieta, a Espolla (Alt Empordà) en la nostra visita per Nadal. M’emociono i dues llàgrimes em cauen per la galta esquerra. I augmenten les llàgrimes quan dues pàgines més tard, apareix una altra nota. No hi ha dubte que les notes són de la meva àvia Begonya. A les meva mans, un llibre que ve del passat i penso, si li contesto les notes, serà que les llegeix des d’on sigui? Penso que les casualitats cada cop em semblen menys casuals. I que tot forma part d’un gran conte, d’una gran història. Les notes reivindicatives de la meva àvia, acusant els espanyols del gran espoli llatinoamericà; les notes queixant-se de la situació de les dones a Llatinoamèrica… fent preguntes iròniques que ningú no va respondre. El meu romanticisme em duu a imaginar-me l’àvia escrivint-les. I arribo a la conclusió que, si això és un conte, a Triganá s’ha acabat un capítol on la protagonista s’adona que la seva àvia, en pau descansi, encara té coses per ensenyar-li. Que li envia preguntes per resoldre a través dels seus llibres.

El següent destí va ser Capurganá amb una escapadeta a Sapzurro. Capurganá és un petit poble que també ha deixat de cultivar i pescar per dedicar-se al turisme. Però allí vam conèixer tres personatges del tot interessants.

Doña Nelly és qui ens va acollir al seu humil hostal. Una dona afrocolombiana que ja té els seus dos fills que ja són grans; del pare no en parla. També té néts, però diu que no els veu gaire. A qui recorda molt és al seu pare, qui va fer fortuna (no sabem com) i era propietari d’una gran part de Capurganá. Ara està lluitant per recuperar aquestes terres que li pertoquen per herència.

En Jimmy ens va convidar al seu bar. Mentre sopàvem uns frankfurts ben humils (feia tres dies que no hi havia electricitat…) van anar arribant els clients de cada dia. Un home blanc, "paisa" que tenia una cara de malparit impressionant. Amb la mirada ens analitza, ens escanejada per desxifrar-nos. Costava que em deixés parlar. Una mirada que feia por. Una mirada de sang. Un "paisa" blanc que volia ser el rei dels negres a Capurganá i que no li semblava bé que aquell poble es declarés territori afrocolombià. Que ell havia invertit massa perquè ara no el deixessin participar.

En Jimmy, un home ben ben divertit. S’ha guanyat la vida de mil maneres possibles. Té una filla que adora, però no s’entén amb la mare, ens diu. Ens explica que abans es dedicava a passar persones a través del Carib fins a Mèxic. Com si de batalletes es tractés, recorda com eren aquells dies quan eren molts els ports clandestins on comprar combustible. Recorda com eren les relacions amb cada un dels contrabandistes. I arrufa el nas i ens diu que ara la policia està molestant molt.

El tema principal de conversa és la campanya electoral. Allí són totalment uribistes. Quina tristor veure els pobres votant per la dreta. A nosaltres ens va tocar fer-nos passar per votants de la dreta moderada… Quina tristor veure el poble reclamar un gran policia per president. Un gran policia que no solucionarà els problemes que tenen. Es queixen que el petit hospital que tenen no té una planta elèctrica. I clar, aquells dies que no hi ha electricitat han de sortir al carrer a posar les injeccions perquè a dins el metge no s’hi veu.

En aquell moment em van venir unes ganes d’aixecar la veu i dir-los que si la sanitat és una merda és per culpa de la Llei 100 promoguda pel governador d’Antioquia d’aquell moment, Álvaro Uribe. El mateix que ha aconseguit, en els seus vuit anys de regnat, que Colòmbia sigui el país més inequitatiu de Llatinoamèrica, superant el Brasil. Quina ràbia i quina tristor! Capurganá té una història molt i molt maca. Però us l’explico en el proper post.

Cristina
---------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1: Els nens de Triganá al moll.
Foto 2: Palmeres a Capurganà i jo, assenyalant-les.
Foto 3: Moll de Capurganà.

(** Aquest article es publica més tard del previst per error del 3cat24, no de l'autora)

Aquest és el segon capítol del que va ser el nostre viatge cap a Sapzurro, la frontera colombiana amb Panamà. Un viatge que em va brindar amb una quantitat d’informació sobre el que ha passat i el que està passant en aquest gran país nord sudamericà. Més i més informació per formar, mica en mica, el trencaclosques dels conflictes colombians.

Abans de continuar amb les jornades, us vull explicar quina és la importància del Golf d'Urabà. Aquest golf és la part occident de la costa caribenya colombiana, on hi desemboca el riu Atrato. Administrativament està dividit en dos departaments: Antioquia i Chocó. I es va dividir així perquè en la reforma administrativa del territori, Antioquia necessita una sortida al mar. I de fet, tota la zona gravita més cap a la capital paisa que no pas a la capital chocuana, Quibdó.

Antioquia és el departament dels negocis colombians, territori narcotraficant per tradició i on es concentra la desigualtat més gran entre els seus habitants. Chocó és el departament oblidat, el departament pobre; el departament on hi viuen la majoria d’afrocolombians. On hi ha explotacions d’or, on no hi ha carreteres; on es concentren tots els conflictes. “En el río Atrato se están echando balas, los paralamilitares, dos divisiones de las FARC y el ejército”, ens diuen unes amigues cooperants. Ens recomanen que no ens hi acostem. La meva família colombiana ens expressa la seva preocupació. Aneu amb compte, ens diuen, allà hi ha molts paramilitars. El Golf d’Urabà va ser territori turístic prohibit durant més d’una dècada.

Què és el que hi ha en aquest golf que el fa tan interessant? La resposta que us ofereixo és treta de la meva percepció després d’escoltar la gent amb qui m’he anat creuant.

El Golfo de Urabà és la porta del darrera de la Costa Atlàntica. Cartagena de Indias, Santa Marta i Barranquilla són els ports transatlàntics, centres empresarials internationals. El Golfo de Urabà ja és pur carib (amb les fotos de les platges ho podreu veure) però no hi poden entrar grans vaixells. És discret. La sortida perfecta cap a Centroamèrica. Per aquesta i altres raons, els “paises” van lluitar perquè formés part del seu departament. De fet, ha estat i és una de les sortides del narcotràfic.

I el fan tan atractiu també pels qui volen passar cap a Estats Units. De Turbo agafes una llanxa i en 3 hores et plantes a la frontera amb Panamá. Des d’allí, els espera una gran travessia pel Darién (la selva) de 4 dies fins arribar a la Ciutat de Panamá per seguir el viatge per Centreamèrica.

Per una altra banda, les costes del golf acullen les grans plantacions de plàtan, actualment explotades per una empresa canadenca. Aquesta empresa ha anat comprant plantacions als “urubenys” a qualsevol preu (compres forçades que han provocat desplaçament de les persones); per després oferir baixos preus als treballadors. Els camions que transporten el plàtan arriben a un petit port privat, i carreguen la mercaderia en petites llanxes que el porten directament a un transatlàntic. És en aquest vaixell on es fa el recompte de quilos pels quals hauran de pagar impostos a Colòmbia. No és estrany escoltar històries de colombians que han pujat a aquest vaixell com a polissons per arribar a la terra promesa.

És una zona geoestratègica per a molts. I per aquesta raó, els paramilitars hi han tingut tanta presència per a un control territorial. Per això la carretera de Montería a Turbo, té parts que semblen autopistes, i altres que semblen camins de cabres.

Per això, els que treballen són els negres, però els amos són blancs. Els que tenen els negocis són els blancs. I és que en aquesta zona, els seus habitants han vist vulnerats els seus drets des de les èpoques de la colonització.

Durant el nostre viatge, vaig escoltar a tothom que em vulgués explicar. I anava fent algunes preguntes de les que se m’embussaven a la gola. I ens vam trobar amb personatges ben i ben interessants.

No cal dir que en aquests moments ja s’hi pot anar: els bogotans podem anar al Golf d’Urabà tranquil·lament. El turisme és la font de finançament per a molta gent. Així que ens van cuidar molt. Encara que el fet que fos época d’eleccions ens va fer trobar-nos amb situacions com la de la foto: un tanc vigilant un pont! També n’hi havia a les entrades de les grans "haciendas". És una imatge que ens demostra que el conflicte no s’ha acabat… o interessa que no s’acabi.

Cristina Serra
_________________________________________________________________________________________________________________

Foto 1: Llanxa pel Golf d’Urabà
Foto 2: Vaixell canadenc dels plàtans
Foto 3: Tanc vigilant el pont

El més bonic de viure en un país nou és que hi ha moltes coses per conèixer i descobrir. Aquest fet s’accentua quan el país té uns problemes totalment diferents als del país d'origen. En el meu cas, Colòmbia, sempre em té preparades mil sorpreses, de vegades emocionants i d’altres molt tristes.

Amb el meu company ens hem proposat viatjar per tot el territori colombià mentre visquem aquí. I es pot dir que invertim cada “peso” que guanyem per viatjar quan es presenta l’ocasió. Com ja he comentat diverses vegades, Colòmbia és un conjunt de cultures i regions que molt sovint no tenen res a veure l'una amb l’altra. L’últim viatge que hem fet n’és un clar exemple.

El nostre viatge va començar a Montería (departament de Córdoba), on ens va dur un avió. Aquesta ciutat es pot considerar el bressol del paramilitarisme. Però com acostuma a passar, un turista no veu el conflicte enlloc. Vam agafar un autobús que ens va dur fins a Turbo (departament d’Antioquia), una ciutat lletja, horrible, amb una energia ben pesant. El trajecte és de sis hores per fer uns escassos 180 km, i ens va oferir un paisatge molt divers. Per començar, tot just sortir de Monteria, cal pagar un peatge. Després hi ha uns 50 km de carretera secundària molt ben asfaltada, perquè allí hi ha les grans “haciendas” de terratinents que es fan rics amb la ramaderia. Però quan s’acaben, la carretera és totalment de cabres! On hi passen camions de 4 eixos! I el paisatge passa a ser de barris populars afrocolombians que viuen en una pobresa digna.

Els viatgers, quan volen pujar a l’autobús simplement han de treure la mà, com si es tractés d'un taxi. Els nostres companys de viatge: un nen i una nena que tornen de l’escola i paguen la meitat del passatge, la infermera que vacuna els infants anant casa per casa i que tampoc paga el bitllet. També els jornalers, que pugen amb un sac de plàtans, i les àvies que van a visitar la família. I és que quan ens acostem a les plantacions de plàtans, la carretera torna a ser perfecta i l’autobús pot anar a 60 km/h!

El llibre que he triat per al viatge és “Amor América”, de Maruja Torres, en què descriu el viatge en tren que va fer des de l’Argentina fins a Méxic, recorrent tots i cadascun dels països llatinoamericans. A Colòmbia ja no hi ha tren, i l’autobús és el que més s’assembla per recórrer el país i conèixer-lo a peu d’asfalt. Un gran llibre, us el recomano. . Repassa tots els problemes d’aquesta terra tan especial que va ser colonitzada, envaïda, aniquilada la població, arruïnada de recursos. He de confessar que hi ha moments que sentir-me catalana em relaxa lleugerament d’aquesta culpa a través dels segles de l’expoli llatinoamericà.

El passat em persegueix, i constantment la gent m’ho recorda:
- Ah, ¿eres española? Entonces dime: ¿dónde está el oro que se llevaron?

Per nosaltres. fa molt de temps, des del temps de Colom. Però a la població andina els va canviar el món i el curs de la història; i encara en pateixen les conseqüències. És clar que també, moltes vegades, ho utilitzen com a excusa per explicar tots els seus mals, i tampoc és veritat.

El cas és que vam arribar a Turbo amb el cul quadrat i ben cansats. Turbo és una ciutat horrorosa. De fet, s’acostuma a dir “hay ciudades feas, y esta es Turbo”. És un caos, no hi ha ordre. Però és molt important: té el port on surten les llanxes camí de Panamà i és la sortida al mar de Medellín (capital emprenedora del país).

Ens vam instal·lar en qualsevol pensió barata per esperar l’endemà poder agafar una llanxa fins a Triganá. Ens vam aixecar ben d’hora (6 h) per comprar el bitllet i “reservar cupo” en una llanxa. Tot semblava que anava bé, però finalment ens vam haver d’esperar fins a les onze del matí, és a dir, 4 hores! Vam compartir-les amb una parella dels Estats Units que estaven fent ruta per Llatinoamèrica per practicar surf. També amb un francès, un carter que havia deixat la feina perquè s’havia cansat de les polítiques de Sarkozy. Ens deia que ell no hi tornaria fins que aquell home se n’anés. També feia ruta motxillera, venia de l’Argentina i es dirigia a Panamà per acabar arribant a Mèxic.

La resta eren afrocolombians. Alguns esperaven les llanxes i els altres eren venedors ambulants o tenien algun negoci al port. I vam descobrir quin era el negoci estrella: havien instaurat un límit de pes per passatger! Com si es tractés d’una aerolínia. I nosaltres, precisament havíem anat a comprar per fer-nos el menjar allí on arribéssim!! I no era barat! Cada passatger podia portar 10 kg. El quilo extra costava 2.000 pesos (1 dòlar). Vaig arribar a entendre que el sobrepès tenia un cost de combustible i em vaig tranquil·litzar. Nosaltres hauríem de pagar més del que ens havia costat la compra…, però bé… la meva sorpresa va ser que qui ens cobrava els bitllets era un “paisa” (originari de Medellín) ben blanquet, mentre que el sobrepès ens el cobrava un afrocolombià de la zona! D’això se’n diu repartir el negoci. He de confessar que em vaig sentir enganyada! Jo ja no sóc una turista. I descobriria que ja no se’m reconeix com a turista… Va ser el primer dia de moooltes revelacions. I és que Bogotá no és Colòmbia. I a aquest país, amb una diversitat imponent, travessat per molts conflictes que es van retrobant en el temps i en els diferents territoris i acompanyat per moltes violències, això no el deixa avançar lliurement.

En el meu viatge, aquí és quan començo a distingir l’origen dels problemes d’aquest país. Us els aniré explicant de mica en mica.

Cristina Serra
___________________________________________________________________________________________________

Foto 1: Vista des de l’avió
Foto 2: Parada d’autobús
Foto 3: Port de Turbo. Estrangers arribant