Diumenge 17 d'abril va ser un dia especial per a mi: vaig córrer la meva primera cursa atlètica (amateur) als Estats Units. Concretament va ser la mitja marató de La Jolla, 21 quilòmetres, o 13,1 milles -segons el sistema nord-americà-, de Del Mar fins a La Jolla Cove.

Va ser un dia especial perquè feia temps que tenia ganes de córrer una cursa d'aquest tipus, i és que San Diego és una ciutat que convida a córrer i a entrenar-se a l'aire lliure; per això, poc després d'arribar aquí, fa prop d'un any i mig, em vaig començar a engrescar amb la idea i aquests darrers mesos m'he estat entrenant més a consciència.

De fet, i si no hi ha res de nou ni m'apareix cap contratemps d'última hora, el diumenge 5 de juny hauria de córrer la San Diego Rock'n'Roll Marathon.Les Rock'n'Roll Marathon Series són tot un seguit de maratons que tenen lloc a diverses ciutats arreu del país: de Phoenix fins a Nova Orleans passant per Seattle, Los Angeles, San Antonio, Las Vegas, San Jose o Filadèlfia, entre molts d'altres. També tinc moltes ganes de córrer aquesta cursa per l'ambient que hi ha d'haver i, evidentment, per assolir la fita de córrer la meva primera marató.

Parlant de l'ambient, és una de les coses que més destacaria de la cursa. El dia va començar d'hora: a les cinc del matí, cotxe i cap a Del Mar, i un bon trànsit abans d'arribar al punt de sortida, tot i que tampoc no és que fóssim tants corredors: poc més de sis mil. I tot i que el punt de sortida era molt espaiós, l'acumulació de gent també era considerable.

A mesura que s'acostava l'hora de la sortida (les 7.30 h), l'speaker anava animant el personal, tothom estava excitat, les cues per entrar als lavabos mòbils eren quilomètriques. Fins que quan només faltaven cinc minuts per iniciar la cursa, una parella ens va cantar l'himne nacional dels Estats Units. Es va fer un silenci absolut. I al final, esclat d'emoció i d'aplaudiments. Malgrat que se sàpiga de sobres que aquest és un país patriòtic de mena, no deixa de sorprendre, a vegades, quan vius moments com aquest.


La cursa va començar puntualment a les 7.30. Els corredors del primer 'corral' eren els que corrien a una mitjana de 8.00 per milla. Entre ells segur que hi havia els deu primers classificats, i en Sergio Reyes, de Palmdale, CA, guanyador absolut de la prova amb un temps espectacular d'una hora, sis minuts i quaranta-quatre segons. I a darrere, tota la resta. La cursa va ser molt distreta durant tot el camí. Sobretot als barris residencials per on passava la carrera de Del Mar i La Jolla, molta gent sortia fora de les seves cases per animar els corredors, o hi havia també familiars de participants que s'acostaven per donar suport als seus herois particulars.

De totes les pancartes que vaig veure, em quedo amb una que deia: "Pain is temporary. Pride is forever" ("El dolor és temporal. L'orgull, per sempre"). Sens dubte, un bon pensament per motivar-te en els trams difícils de la cursa, que també n'hi havia, sobretot a la pujada del Parc de Torrey Pines, la de més desnivell de totes les de la cursa.

Cal felicitar l'organització per haver-ho preparat tot i a més d'una manera fantàstica. A banda de l'ambient en general, el que més em va agradar va ser poder culminar la jornada al "Beer garden", i és que no hi ha res millor després d'una cursa d'aquest tipus que una bona cerveseta ben fresqueta per recuperar forces!

Pep
______________________________________________________________________________
Fotos 1 i 2: ambient al "Beer Garden"
Foto 2: P1010015: amb la cerveseta
Foto 3: P1010017: samarreta de record.

Diumenge vaig sortir a córrer per l'agradable San Diego en una hora poc habitual per mi, les sis de la tarda. Vaig decidir sortir al vespre en lloc del matí perquè aquests dies aquí fa un sol que esquerda el cap, i al matí de seguida pica fort. Com que cada diumenge és el dia que em toca el "long run", corro com a mínim unes dues hores, o sigui que aquest dia vaig córrer de sis a vuit del vespre, una mica més.

A quarts de set les vuit ja fosquejava, i vaig pensar que això no m'agradava. A més, em va estranyar molt que diversos cotxes que passaven pel meu costat anessin cridant. L'autosuggestionament, amb els programes o les notícies que passen per la tele constantment relatant el perill d'algunes ciutats, no va trigar a venir-me al cap. El meu pensament era clar: "Estan ben bojos, aquests ianquis". En recordo clarament un que cridava "Fuck you!" i ho va repetir tres o quatre vegades. Conscientment o inconscientment, vaig acabar la carrera del dia esprintant i amb ganes d'arribar a casa.

I just arribar, m'assabento del tema: han matat en Bin Laden. Llavors no vaig lligar ben bé caps, però ara que hi penso, em fa l'efecte que els dels cotxes que cridaven era justament per això. No m'ho acabava de creure, però sí. Vam engegar la tele i al cap de poc, a les 8.30, el president Obama s'adreçava a la nació en un moment històric per a aquest país.

Confirmava la notícia i deixava traspuar clarament, com bé deia l'Antoni Bassas en la seva crònica de primera reacció a la notícia, un sentiment d'orgull i d'haver fet la feina, de no haver-se oblidat del seu objectiu, de no haver abandonat les víctimes de l'11-S i, sobretot, d'haver complert una promesa electoral. Explicava la versió oficial nord-americana dels fets i concloïa el discurs d'una manera que a mi em va semblar pujada de to, però que no deixa de ser el discurs del "mainstream America"; venia a destacar, amb poques paraules, que els EUA són una nació inseparable sota l'empara de Déu capaç de fer sacrificis pel bé i la prosperitat de tota la humanitat en conjunt, no per qüestions de poder o de diners, sinó pel que són, perquè aquesta és la seva personalitat. Això és el que va dir abans de tancar amb el típic "may God bless you and may God bless the United States of America".

Prop de dues hores va durar la cobertura de la notícia especial, el "breaking news", que en diuen aquí, a la majoria de cadenes. Nosaltres miràvem l'ABC amb l'esperança que tornessin aviat a la programació habitual i posessin la sèrie que ens agrada mirar els diumenges al vespre, "Desperate Housewifes". Vam haver d'esperar una hora més de l'habitual, fins a les deu. Mentrestant, connexions aquí i allà, entrevistes amb periodistes aquí i allà, però amb la sensació que no deixava de ser "més del mateix", sentiments d'orgull, d'eufòria i de patriotisme descontrolats al crit de "U-S-A" (iu-es-ei).

Em va sorprendre la reacció espontània de la gent, sobretot a Washington i Nova York. Vaig pensar que, segons com, es pot entendre, i que si fos el meu país, potser jo faria el mateix, o no. Però em va fer l'efecte que les imatges que estava veient no es diferenciaven substancialment de les que estem més acostumats a veure, en certa mesura, però des de l'altre cantó, és a dir, imatges de gent del món àrab cremant banderes nord-americanes i etzibant-los cops de sabata.

En resum, em va quedar una sensació de barreja, de sentiment estrany, i tot i que m'ho miro des de fora, veig que és compartida com a mínim pels meus companys de la universitat (que sí que són d'aquí, americans), cosa que dóna fe del fet que no tothom va embogir amb la notícia.

Segur que molta gent, sobretot la més afectada pels atemptats de l'11-S, que hi va perdre familiars o amics, pot haver trobat un sentiment de justícia que els confortarà interiorment. Però fixant-me en les imatges de diumenge a la nit, el que em sorprenia era veure que la mitjana d'edat dels que ocupaven els carrers era més aviat d'un perfil jove. Per tant, em pregunto fins a quin punt "l'average American" estava representat aquest diumenge a la nit a les reunions espontànies que es van viure a davant de la Casa Blanca, a Washington, o al Ground Zero, a Nova York.

Tot i que si s'ha de jutjar pels comentaris de la premsa en general, Déu n'hi do la representativitat del sentiment col·lectiu americà que tenien aquestes reunions. I també una altra cosa amb què em quedo és que sembla que la mort de Bin Laden obrirà més interrogants que no pas en tancarà de vells. En un món cada vegada més escèptic de tot plegat, quantes no seran les preguntes que ens farem (que ja ens estem fent) al voltant de l'operació en si, de la figura de Bin Laden i del futur de la "guerra contra el terrorisme"?

Aquest dilluns Obama deia que el món és un lloc millor sense Bin Laden. Segur? Sí, però, com? Sort que no sóc expert en aquests assumptes, perquè realment la complexitat és molt gran. Ho anirem veient, això segur.

San Diego és una ciutat plena de militars, amb bases navals i aèries molt importants. En aquest vídeo, veureu una entrevista a un militar que diu que ell no va celebrar la mort de Bin Laden, sinó que més aviat es va preguntar: "i ara què?". Per a ell i per a l'altre militar entrevistat en el clip, només s'ha trencat una part del tot, una branca de l'arbre o un cap d'una serp de molts caps. Cap dels dos diu que no se sentirà del tot satisfet fins que no s'acabi la feina.


Fins a la propera, records des de San Diego!

Pep
_______________________________________________
Foto 1: Celebracions i alegria per la mort de Bin Laden (Font: EFE)
Foto 2: Blog de l'Antoni Bassas, "La primera esmena"
Foto 3: Talibans afganesos després de saber la notícia de la mort de Bin Laden (Font: Reuters)
Foto 4: Anunci de la mort de Bin Laden al 3cat24

Més d’un milió de sardines sud-californianes i altres peixos cosins germans se solidaritzen amb la sardina catalana la setmana del seu enterrament i organitzen un suïcidi col·lectiu.

Els fets van tenir lloc justament el dimarts dia 9 de març, la vigília de l’enterrament de la sardina a Catalunya i coincidint amb el Mardi Gras, que és com aquí als Estats Units i altres llocs del món coneixen i celebren el Carnaval, sobretot a Nova Orleans.
Més d’un milió de sardines i altres peixos agermanats seus van aparèixer morts en un port al sud de Los Angeles, a Redondo Beach. En un primer moment, els biòlegs, sorpresos (però no tant com la resta de mortals), van basar les seves investigacions en la hipòtesi que, per alguna raó o altra, el banc de peixos s’havia desorientat, com ara per “l’aparició massiva d’algues en una zona concreta”, tal com reportava la notícia que fins i tot ha transcendit en mitjans catalans. Però en declaracions al National Geographic, un biòleg de l'Oceanographic Research Center, de la California State University, Long Beach, ha assegurat que la causa dels fets té a veure amb un component psicològic d’aquests animals que encara no s’ha estudiat fins ara.

Sam Fishman, el doctor en biologia marina, cap del grup de recerca que lidera aquesta investigació, està mirant de provar una hipòtesi alternativa revolucionària en el seu camp, mitjançant la qual demostraria que aquesta espècie animal té una capacitat de solidaritat i empatia important amb altres sardines i peixos de diferents llocs del món, encara que no es coneguin personalment ni s’hagin vist mai.

Segons Fishman, “és possible que les sardines hagin detectat, mitjançant un sistema sensorial molt avançat, el dol de la sardina catalana i s’hagin volgut solidaritzar amb ella. També és altament probable que en aquest tipus de comportament hi hagi un cert sentiment de rebel·lia i de protesta pel fet que, en aquesta àrea dels Estats Units, potser no se celebri tant el Carnaval com les sardines voldrien. Són tota una colla d’interrogants interessantíssims que mirarem d’anar aclarint amb les nostres investigacions.”

Preguntat sobre com va arribar a aquesta hipòtesi tan inversemblant però apassionant alhora, Fishman explicava: “Vaig adonar-me de la plausibilitat d’aquesta conducta justament pel meu 'background' propi. Els meus avantpassats eren catalans, concretament de la casa de can Peix, a Sant Vicenç de Torelló. Aleshores, el fet que coincidís aquesta mort massiva de sardines amb la setmana del Carnaval i l’enterrament de la sardina a Catalunya em va semblar clarament revelador.

Jo segueixo molt de prop l’actualitat catalana, tot i que ja sóc la quarta generació de la meva família en aquestes terres. El meu besavi, de cognom Peix, es va rebatejar, o més ben dit, el van rebatejar. Primer li van traduir el cognom literalment, Fish, però com que no sonava gaire bé, li van afegir el ‘man’ al darrere, perquè sonés més 'anglès de tota la vida'. Però afortunadament, no hem perdut el contacte ni l’interès amb la nissaga familiar catalana i amb la vida i les costums catalanes. Fins i tot jo vaig tenir la sort de viure personalment un parell de carnavals a Torelló, una de les millors celebracions del Carnaval a Catalunya: el Carnaval de Terra Endins.

Les nits disfressats de senyoretes amb els meus amics catalans les porto especialment gravades a la memòria com cap altra cosa, genials! Gràcies a això, avui estem davant de la possibilitat d’oferir a la ciència de la biologia marina un descobriment, com deia, revolucionari.”

El món científic, especialment el de l’àrea de la biologia marina, està molt pendent dels resultats de la investigació de l’equip de Fishman. Caldrà, doncs, estar ben atents i seguir de prop les futures publicacions d’aquests científics.
No cal dir que els més beneficiats de tot plegat han estat els pelicans, les gavines i altres ocells costaners, els quals han pogut gaudir d’un autèntic frenesí, un dijous llarder en “dimarts gras” inoblidable. També es té notícia d’un grup de foques de La Jolla, al nord de San Diego, que han decidit fer tots els quilòmetres que els separen fins a Redondo Beach per prendre part del banquet abans que els humans no els aixafin la guitarra i, per por de l’extensió de bactèries i virus marins, ho netegin tot i ho deixin com una patena.

Nota: agraeixo el comentari #2 Bernat 09/03/2011 13:54:17h de la notícia del 3cat24 per haver-me inspirat indirectament per escriure aquest text.

Pep
_________________________________________________________
Foto 1: Redondo-Beach-Dead Fish
Foto 2: redondo beach dead fish
Foto 3: sardines-mortes

Aquests dies, aquí als Estats Units, seran uns dels més destacats del calendari festiu nord-americà, que, per cert, és força magre, més que res perquè encara que siguin dies “festius” passa que la gent sovint va a treballar. Però aquest no és el cas quan parlem del “Thanksgiving”, o el dia d’acció de gràcies, que, com cada any, celebrarem el quart dijous de novembre.

Aquesta és una de les festes més importants per als nord-americans. Al principi era una festa religiosa, pensada per donar gràcies a Déu per totes les coses que un tenia. Actualment, però, aquest sentit religiós ha perdut bona part de l' essència. Segons explica la història (poseu simplement “Thanksgiving” al Google i us sortiran un bon grapat de pàgines que us l’explicaran amb pèls i senyals, començant per la Viquipèdia), la celebració data de tan lluny com el 1621, quan a Plymouth, Massachusetts, va tenir lloc el primer “Thanksgiving” de la història, un dia en què es donava gràcies a Déu per l’abundant collita i la caça d’animals. Aquell any, els “nouvinguts” van haver de ser ajudats pels nadius de l’àrea, els quals els van ensenyar a treballar la terra i a caçar ants i altres animals.

Com ja es veu, la cosa té una mica de cinisme, per no dir molt: per un cantó, se celebra que els que hi havia aquí van ajudar als que acabaven d’arribar a sobreviure els primers anys de ser per aquesta “terra d’oportunitats”, però actualment ja sabem com ha anat la història per als que “ja hi havia aquí” (per a una interpretació brillant, en aquest sentit, no us perdeu el vídeo del comediant Eddie Izzard, que afegeixo al final).

Aquesta celebració es va anar institucionalitzant i, amb els anys, va esdevenir una manera d’unificar el poble nord-americà i augmentar el sentiment de pertinença a una nació. Però com deia, avui això és una festa. És una barreja d’aquest sentimentalisme que encara representa amb la fastuositat del ric i poderós, perquè és una oportunitat preciosa (quatre dies de festa seguits!, em sembla que deu ser l’únic moment a l’any que això passa, aquí) per fer sortir la vena consumista i l’afany malbaratador que corre per dintre de la majoria de nord-americans.

És el dia de la desfilada de Macy’s a Nova York (és com si El Corte Inglés organitzés una desfilada de les seves marques, com al Carnaval, per la Puríssima), és un dia en què es juga a futbol (americà, és clar), és un dia d’ofertes a dojo, perquè tothom ha d’anar-se preparant ja per Nadal! És, en definitiva, la festa del consum. És una passada!

Però en el fons, també és un dia de retrobament familiar. Aquí molta gent viu lluny de casa seva, en estats d’on no és originari (és més aviat la norma que l’excepció, diria jo): gent d’Atlanta que viu a Los Angeles, gent de Nova York que viu a Chicago, etc. Per tant, també té el seu cantó positiu i, si rasquem una mica i aconseguim desfer-nos d’aquesta faceta consumista que, malauradament, és la que més es veu a primera vista, la idea no està gens malament. Perquè en el fons, creguem en Déu o no, sempre tenim moltes coses per les quals sentir-nos agraïts, per molt que sovint ens sembli tot el contrari.

Per tant, deixeu-me que em surti una mica l’escolta que porto a dins: des d’aquí aprofito per transmetre aquest missatge en positiu, i envio una abraçada molt forta com a mostra d’afecte per a tota la meva família i amics, i també per a tots els que llegiu aquest blog i a la resta de companys.
Happy Thanksgiving!

Pep Soler
------------------------------------------------------------------
Foto 1: Típic gall dindi de "Thanksgiving" abans de passar per l'adreçador (Font: Blacberry Rocks)
Foto 2: Desfilada del Macy's a Nova York (Font: Wikipedia)