Ahir a la tarda, segons tornàvem a casa després de passar el dia fora amb uns amics, vaig veure al carrer, tirada a les escombraries, una carpeta gran d’aquelles que acostumen a portar els estudiants d’arquitectura. De l’interior en sortia un paper que semblava ser una làmina del segle XIX, a punt de caure a la vorera.

Des de fa anys m’he acostumat a anar tafanejant pels mercats d’antiguitats –aquí a França n’hi ha molta afició- i només em va caldre una ullada per reconèixer que el paper i l’estil s’assemblava molt a alguns dibuixos que tinc per casa de la mateix època.

La carpeta estava just davant d'uns baixos, a la mateixa vorera de casa, on durant uns quants anys sempre hi havia assegut un home ja gran que hi tenia tot tipus de paperots. Vaig obrir la carpeta amb compte -un no sap mai el que es pot trobar- i per la meva gran sorpresa va resultar estar plena de dibuixos i gravats del segle XIX.

Després de passar una bona estona classificant el lot, hi vaig comptar unes 200 làmines diverses. Es notava que el conjunt havia tingut problemes d’humitat, però hi havia algunes làmines on els dibuixos encara estaven en un estat raonable.

La majoria són representacions de sants i d'història sagrada, però també hi ha llocs comuns de França o dibuixos satírics.

Un dels que més m’ha cridat l’atenció és una representació de l’Últim Sopar en un gravat de l’any 1832 –avui he vist que el Museu Britànic en conserva una còpia-. Representa la Llibertat, sopant amb els seus apòstols –els polítics francesos de la època- i dient allò de “en veritat us dic que un de vosaltres em trairà”.

Per cert, la reproducció que em vaig trobar data del període de la revolució de juliol de 1830, coneguda arreu pel famós quadre de Delacroix: “la Llibertat guiant el poble”.

Avui he tornat a passar pels baixos dels veïns, però les portes tornen a estar tancades, com ja és normal durant aquestos últims mesos. Em pregunto què més deu haver-hi a l'interior i quantes coses a vegades acaben a la brossa per no saber-hi trobar un lloc millor.

Antoni Chumillas, Antibes (França).

-------------------------------------------------------------
Foto 1: Gravat del segle XIX.
Foto 2: Representació de l’Últim Sopar en un gravat de l’any 1832.

D’aquí a quatre dies els francesos escolliran el president de la República que haurà de dirigir el país durant els pròxims cinc anys.

La campanya electoral ha sigut força llarga i la primera volta, que es va celebrar fa una semana, va donar unes quantes sorpreses:

1. D’ una banda, les forces d’esquerra, encapçalades per Jean Luc Mélenchon del Front de Gauche, van recollir un 11% dels sufragis.
El partit ha aconseguit multiplicar per tres els resultats –comparat amb les eleccions precedents- i el seu candidat, un molt bon orador, ha marcat el pas de molts dels temes generals de la campanya, sobretot en qüestions de justícia social.

2. D’altra banda, hi ha Marine Le Pen, de l’ultranacionalista (o per dir-ho clarament, xenòfob). Front National, que amb el 17% dels vots ha marcat l’agenda de la segona volta, amb temes d’immigracio i seguretat que s’ha intentat apropiar el president sortint, Sarkozy.

Ara mateix les espases encara estan en alt. El debat entre els dos candidats, seguit per uns disset milions d’espectadors, va servir, almenys, per mostrar que hi ha dues maneres d’entendre el país i d’entendre la crisi.

La que creu que l’Estat ha de respondre amb serveis públics de qualitat o l’alternativa que proposa amputar el que calgui per tal que els interessos dels préstecs d’Estat no s’envolin.

L’ambient que es respira, en general, és d’una certa fatiga amb Sarkozy. La seva forma autoritària de governar, les seves amistats amb les grans fortunes del país, la legitimitat que està donant a les tesis dels partits d’extrema dreta i, en general, el desgast a causa de la crisi són elements que no l’estan ajudant gens tot i que, s’ha de reconèixer, com a polític, té molt de nervi.

Aquest diumenge se celebren les eleccions i aviat sabrem si Sarkozy aconsegueix un nou mandat o si és el canditat socialista, François Hollande, i les seves propostes de creixement abans que rigor els triomfadors.

A la meva oficina les veus durant les eleccions precedents estaven a favor de Sarkozy. Aquesta vegada, en canvi, és més difícil trobar-ne partidaris que defensin el seu balanç com a president.

A mi em sembla que bufen aires de canvi a l’Elisi –el palau presidencial- i no seria gens estrany veure Hollande com a president a partir de dilluns.

La resposta, definitiva, d’aquí a uns quants dies a peu d’urna.

Antoni

La semi marató de Canes ha celebrat enguany la seva 20a edició. El recorregut és prou bo per fer una bona marca ja que els 21 kilòmetres són tots en pla, a nivel del mar, vora la platja, seguint el passeig marítim i acabant al costat del port. Almenys per una vegada he agraït estar a peu de mar.

Enguany sembla que l’alcalde l’ha feta bona ja que va donar la sortida fora de temps. En principi havíem de començar a les 09.15 del matí, pero allà per les 09.07 els organitzadors van dir allò de “… i aviat es donarà la sortida”, però l’alcalde només va escoltar “sortida” i acte seguit va afegir “tres, dos ,un i sortida”. Pim, pam , pum! la pistola d’aire sona i tots a sortir disparats.

Mentre començo a enfilar en direcció a les roques de Cannes la Bocca –just on fins als anys 80 encara hi havia búnquers italians de la guerra- recordo la primera carrera que vaig fer per aquestes terres fa ja uns quants anys. Un dia vaig descubrir una cursa organitzada per Amnistia Internacional per les pistes forestals que passen al costat de l’oficina. Des de llavors hi ha hagut unes quantes carreres amb les que he pogut descubrir no només un esperit esportiu molt sociable sinó que a més m’he anat passejant per una infinitat de poblets i paissatges de la zona que d’altra banda no hauria conegut mai.

Al cap d’una hora de cursa la carretera ens porta de tornada a Canes per fer el últims kilòmetres pel passeig marítim, de punta a punta. L’espectacle val realment la pena ja que no passa gaire sovint que els cotxes es posin a una banda i tinguem l’artèria principal de la ciutat només per a nosaltres. A poc a poc –de fet cada vegada més lentament a mesura que passen i pesen els minuts- desfilo per davant d’hotels de renom mundial: el Martinez, el Carlton …

Al final acabo als peus del Palau de Congressos –just on durant el festival de cinema tots els actors i directors passen per la catifa vermella.

Ha calgut córrer i suar durant una hora i quaranta minuts però al final els 21,1 kms queden ja al darrera.

Per cert, la victoria va ser per Willy Nduwimana, de Burundi. Veure’l passar corrent com una gasela és realment increïble. Jo, i amb mi la gran majoria, a la nostra, que amb acabar ja n’hi ha prou. I si cal tota la meva admiració pel dorsal 3423 que amb 78 anys encara té el coratge de córrer com el que més (veure la foto).

Toni
______________________________________________________________________________________
Foto 1: Ambient de la Marató. Font: www.nicematin.com
Foto 2: El dorsal 3423 té 78 anys. Font: www.nicematin.com

Sophia Antipolis és molt més desconeguda que Silicon Valley però, segons sembla, és parc tecnològic més gran d’Europa, situat al sud de França, entre Canes i Niça. Així que per venir aquí a treballar recomano cal com a mínim parlar anglès o francès !

Quan jo vaig arribar, a finals de 1999, recordo que la “Guía Repsol” de carreteres i l’"Atles Salvat” que tenia a Valls no mencionaven per a res aquest lloc. Avui en dia, passats els anys, les coses han canviat una mica – amb un GPS anem on sigui- però l’esperit que va animar la construcció d’aquest parc tecnològic encara continua.

En què consisteix Sophian Antipolis?

En el primer lloc és un pol d’excel.lència amb empreses de molt valor afegit. N’hi ha moltes de punteres en el sector de la informàtica (per exemple Amadeus, que porta el software darrera de les reserves de bitllets d’avió) i també en el sector de la biomedicina.

En general, hi ha multinacionals que treballen aquí sobre tot en els sectors de I+D: HP, IBM, Texas Instruments, Infineon Technologies, Cisco, i Accenture per exemple.

Al costat d’aquestes grans empreses n’hi ha moltes –la majoria- que aprofiten de mà d’obra molt qualificada per donar serveis molt especialitzats dintre dels àmbits d’enginyeria, informática i biomedicina.

Sophia Antipolis també disposa d’unes quantes universitats –tant d’econòmiques con d’enginyeria- on els estudiant tenen no només la possibilitat de fer moltes assignatures en anglès si no que ademés poden fer pràciques de treball a les empreses de la zona.

En quant a la zona on està ubicat Sophia Antipolis, a finals dels seixanta era una zona boscosa i de garriga baixa. Ara encara es pot pràcticament travessar a peu per camins forestals, sense anar per la carretera.

En el meu cas, de les finestres del despatx, de tant en quan hi puc veure porc senglars que passen entre els arbres o alguna guineu quan arriba el vespre. Si això no és treballar enmig de la natura, llavors ja em direu.

Així que, en aquest moments on llegeixo que hi tanta crisi i tant d’atur a Catalunya, crec que la possibilitat de treballar al sud de França, al parc de Sophia Antipolis, hauria de ser fortament considerada per qualsevol amb una bona formació tècnica o internacional i, de ben segur, un bon nivel de francès o anglès.

Aquesta zona ofereix no només un lloc de treball interessant sinó ademés un marc molt humà i propici per poder desenvolupar una vida de qualitat.

Això sí, el preu dels apartaments està pels núvols…

Toni

Un enllaç amb més detalls:
http://investincotedazur.com/en/sophia-antipolis/