A Nova York la tardor ha arribat de manera generosa, amb temperatures ben suaus que fa que als arbres del meu carrer de Washington Heights encara tinguin fulles de color verd i taronja.

Sóc a Nova York després d’estar tres mesos fora de casa, i la veritat em sento com els indis que acompanyaven els exploradors del pol nord, que es negaven a avançar, ja que estaven esperant que la seva ànima arribés: estaven
viatjant massa de pressa.

Podria parlar de moltes coses: del meu viatge a Colòmbia en què he estat realitzant vídeos per la fundació Pies Descalzos, d’estar de gira amb la cantant Shakira fent fotografies i creant vídeos, de la visita a Madrid a la presentació del magnífic llibre de la meva amiga (o fada madrina, com m’agrada dir-li) Elvira Lindo per a qui vaig fer el següent vídeo.

Podria parlar del Canadà, dels carrers amb olor de mantega, del casc antic de Mont-real, del Museu de Belles Arts de Frank Gehry de Toronto i de les impressions que em va generar sentir-se foraster en un casino de dimensions gegantines enmig d’una reserva índia.

També podria comentar la il·lusió que em va fer retrobar els meus amics de Barcelona després de no veure’ls durant 14 mesos, d’estar perdut a l’aeroport de Madrid i Barcelona (per cert, quan deixarem de banda la grandiloqüència arquitectònica a Espanya per construir edificis funcionals?)... però avui vull parlar de la meva ciutat, Lleida.

Redescobrir Lleida ha estat la gran sorpresa d’aquest any. Senyores i senyors, Lleida ja no és la ciutat oblidada, la ciutat de la frontera on només s’hi va de pas, camí de Saragossa o Madrid.... I és que la nova Lleida mereix fer parada i fonda. No només
Xavi Menós
Lleida s’ha embellit en termes generals amb noves places i parcs (Ricard Vinyes, els Camps Elisis, el nou parc que s’ha creat gràcies a la cobertura de les vies de tren).

Els nous edificis situen Lleida al món de l’arquitectura contemporània ben entesa entre els que destaquen la meravellosa Llotja dels holandesos Mecanoo (un edifici que dialoga amb l’entorn, que enquadra la ciutat amb les seves obertures) i el flamant pont de Príncep de Viana. M’agrada veure una Lleida en què antics comerços i restaurants de tota la vida conviuen amb establiments moderns que ben bé podrien ser a Nova York o a la ultramoderna Barcelona.

I és que no hi ha res millor que redescobrir la teva ciutat de la mà d’amics a la vegada que et sents estimat per la teva família. Veure com hi ha gent apassionada amb la seva ciutat com la Glòria, l’Anna, la Sara, la Lorena i la Mariví fa que un encara es reenamori més de la seva ciutat. I la veritat és que, per moments, em vaig sentir a Nova York, més concretament vaig creure ser al Soho quan vaig tancar els ulls estant al centre d’estètica de la meva amiga Sara Buira (que és de visita obligada) i, de cop, vaig sentir la botzina d’un taxi de color groc. Va ser allí, per primera vegada en tres mesos, on vaig poder sentir com la meva ànima tornava a entrar al meu cos.

Xavi
---------------------------
Foto: Palau de Congressos de la Llotja