Durant la meva primera setmana a Xile vaig tenir l'oportunitat de visitar la regió d'Atacama, una àrea purament minera situada a uns mil quilòmetres al nord de Santiago (o el que és el mateix, unes 20 hores en bus).

Com sabreu, a Atacama s'hi troba el famós desert homònim, el més àrid del món, diuen... però des de fa poc temps també famós pel xou del rescat dels 33 miners que
Museu dels 33
fa unes setmanes ens van mostrar per televisió. La meva intenció no era recórrer els passos dels miners (us podeu imaginar que les agències de turisme ja organitzen tours anomenats "tour de los 33"), sinó que volia veure el “Desierto Florido”, on succeeix un fenomen climàtic inexpicable: entre els mesos d'agost i novembre creixen milers de flors al bell mig de l'àrid desert, conformant un paisatge espectacular.

Lamentablement, però, vaig arribar massa tard per veure les floretes, però val molt la pena observar l'immens paisatge lunar que conforma la regió d'Atacama: imagineu extensions quilomètriques de muntanyes pelades, sense cap tipus de vegetació, i de cop i volta apareix un poble d'allò més animat... I és llavors quan et preguntes: ¿Com és possible que hi hagi vida aquí? I és llavors, també, quan comences a imaginar-te el dia a dia en aquest poble: Què fan un dissabte a la nit?, quines inquietuds tenen?, què en pensen de la seva pròpia vila?

Aquest poble on vaig anar a parar és Copiapó; em sonava molt aquest nom, poc després em vaig recordar que va ser a l'Hospital de Copiapó on van ser atesos els miners tot just després de sortir del forat de la mina de San José. Gairebé un mes després encara queden restes de la bogeria que devia suposar per als habitants de Copiapó els fets dels miners. Al costat de la catedral han instal·lat el “Museu dels 33” on es poden observar alguns objectes que portaven els miners (cascos, samarretes, inscripcions, etc.) o les moltes pancartes que els ciutadans van elaborar per donar suport als 33 treballadors.

Voltant pel poble encara s'hi poden veure algunes pintades a les parets que resen "Fuerza mineros" i, sobretot, infinitat de banderes xilenes, algunes amb inscripcions donant suport als miners. Què ha passat després del xou mediàtic dels 33? Ha canviat alguna cosa per als que
Chañaral
realment han de conviure cada dia amb la mineria? El president Piñera –aquell del somriure permanent, el que procurava ser el primer a fer-se la foto amb cadascun dels miners que anaven sortit- va prometre posar tots els seus esforços per millorar les condicions dels treballadors de les mines xilenes i investigar els possibles casos d'explotacions mineres il·legals com el cas de San José.

Però la realitat és una altra -ja coneixeu on solen quedar algunes promeses provinents de polítics-. El mateix dia en què vaig arribar a Copiapó, en llegir el diari "Chañarcillo" (diari regional d'Atacama), al titular de portada hi posava “¡Tragedia minera!: dos muertos”. Així és: aquesta és la realitat que no s'explicarà ni a la BBC ni a cap informatiu internacional. El 8 de novembre (quasi un mes després del rescat dels 33 miners) dos homes van morir a una mina de la zona propera a Copiapó a causa d'una explosió dintre de les galeries. Un d'ells començava el mateix dia a treballar en aquesta mina, la qual, per cert, funcionava de manera clandestina.

Vaig tenir l'oportunitat de parlar amb alguns habitants de Copiapó i es mostraven força indignats amb tot l'espectacle que s'havia format amb el tema dels miners, em deien que la cosa seguia -i seguirà- exactament igual que abans, i em feien referència a les dues morts que van tenir lloc justament el dia anterior. Potser és que actualment els mitjans de comunicació, sense voler-ho, s'han
Banderes xilenes
cregut aquella frase que un dia va pronunciar Iósif Stalin: "Una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística". I és que, en aquest cas, se li va donar més importància mediàtica a la possible mort de 33 persones (potser també per la espectacularitat de les imatges) que no pas a les més de 370 víctimes d'accidents miners que ha tingut Xile en els últims 10 anys.

Mentrestant, llegeixo al diari xilè "El Mercurio" que un dels miners mediàtics (no sé si és el que tenia diverses amants) surt al terreny de joc d'un partit de la lliga xilena a saludar (res més, simplement a dir hola, sóc aquí i saludo). No entenc per què no aprofiten el poder mediàtic que ara mateix tenen per pressionar qui faci falta per tal de millorar les condicions que milers dels seus companys pateixen cada dia. Els deuen haver tancat la boca amb dòlars o simplement els sembla bé aquest estat de glòria en què es troben i prefereixen deixar de banda la solidaritat gremial? Això no ho sabrem mai.

Dani
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Foto 1- Interior del Museu dels 33 a Copiapó.
Foto 2- Població minera de Chañaral, a la costa pacífica de la regió d'Atacama
Foto 3- Moltes banderes xilenes de la zona es van aprofitar per donar suport als miners