A Israel els polítics han de tenir molta cintura per poder predicar una cosa i després fer-ne una altra, com és el cas del nou líder del partit centrista, Kadima, Shaul Mofaz. Avui ho deia el viceprimer ministre del govern israelià, Moshe Yaalon, un destacat membre del Likud, el partit de Benjamin Netanyahu. Ell és dels que creuen que hauria estat millor convocar eleccions pel 4 de setembre i, per suposat, guanyar-les, tal com feien pensar totes les enquestes.

Però Netanyahu ha cregut que el millor per a ell (també per al Likud?) era que el Kadima entrés al govern i així formar una coalició de 94 diputats sobre 120 que te l’Knesset, i deixar les eleccions per quan toquen, l’octubre del 2013. La coalició arrasarà, podrà amb tot, però pot trencar el partit del govern i la confiança dels votants.



Deia Moshe Yaalon que el líder de Kadima ha donat un espectacle deplorable canviant tant de camisa. Pocs dies abans d’entrar al govern, Shaul Mofaz criticava durament Netanyahu. Entre altres floretes, li ha dit que era el pitjor líder que havia tingut mai Israel i que ell mai pactaria amb polítics com ell. Altres vegades li havia dit coses pìtjors. Però les enquestes auguraven a Mofaz un enfonsament en el vot i, per tant, una gran pèrdua d’escons. Manera d’evitar-ho: saltar-se les eleccions. I així s’ha fet, però aquest moviment ha servit, segons Yaalon, per desacreditar encara més els polítics, per minvar la credibilitat en el sistema i, el que és més greu, per allunyar els votants de les urnes.

El partit de l'actual primer ministre, el Likud, va llançat a les enquestes. Si les eleccions es fessin ara mateix, guanyaria sobradament i deixaria el Kadima, que va guanyar el 2009, a una gran diferència d'escons. Tant el Kadima com els laboristes d'Avoda i el partit de nova creació Yesh Atid (Hi ha futur) estrenen líders. Tots ells es disputen l'espai del centreesquerra i no són gaire coneguts pels votants. Al Kadima, Shaul Mofaz va destronar Tzipi Livni de la direcció del partit, i les enquestes li donen 11 diputats, 17 menys dels que tenia en aquesta legislatura. Els laboristes de Shelly Yachimovich pujarien de 13 a 18 escons, després d'haver-se desfet de l'incòmode i poc popular ministre de Defensa, Ehud Barak, que va fundar un nou partit de centre, Independència, el qual té com a gran aspiració continuar al govern enganxat al Likud. Yair Lapid, el periodista televisiu que ha fundat Yesh Atid, és molt popular entre els israelians, però la gent no coneix encara el seu programa polític, que s'assembla massa al dels laboristes i al del Kadima.

Netanyahu sap que guanyarà; si no, no hauria avançat les eleccions. I que ho farà amb una majoria més gran, encara que insuficient, per governar sol, com és habitual a Israel. Ara el Likud té 27 dels 120 escons que hi ha a la Knesset. Però si a les eleccions del pròxim 4 de setembre guanya més escons, potser necessitarà menys companys de viatge per governar. ¿Apostarà per la coalició amb l'extrema dreta del ministre d'Afers Exteriors, Avigdor Lieberman, i podrà deixar de banda Ehud Barak o els partits més religiosos? ¿O potser optarà pel contrari, i no es farà amb Lieberman, amb qui es disputa el preuat vot dels colons, i en tindrà prou pactant amb els religiosos sefardites de Shas i altres partits petits?

D'entrada, l'avançament de les eleccions suposa la dissolució de la Knesset, cosa que no ha agradat gens als partits laics del Parlament, com el mateix Yisrael Beitenu o el Kadima, els quals volien que s'ajornés, encara que només fos una setmana, la dissolució de la Knesset per poder votar la llei que obliga els ultraortodoxos a fer el servei militar. Si aquesta llei no s'aprova ara serà molt difícil que es pugui fer en un futur més o menys pròxim, perquè els partits religiosos ja s'asseguraran que el govern que vingui, si els necessita per governar, s'oblidi d'aquesta reforma.

Fa uns dies el cap de l’exèrcit israelià, el tinent general Benny Gantz, explicava sense embuts el seu punt de vista sobre la nuclearització de l’Iran i el perill que això pot representar per a Israel. Gantz creu que a l’Iran seran prou racionals i no construiran cap bomba nuclear “als ulls de l’oposició de tot el món, justificant els seus enemics per atacar-los”. Diu que l’Iran no té ni tindrà material nuclear per atacar Israel i que, per tant, els israelians poden estar tranquils, en contra del que contínuament suggereix l’executiu encapçalat pel primer ministre, Benjamin Netanyahu.

L’excap dels serveis secrets israelians, el Shin Bet, Yuval Diskin, ha anat encara més lluny. Diu que no es refia de Netanyahu ni del ministre de Defensa, Ehud Bark, “perquè tots dos prenen decisions moguts pel seu esperit messiànic. Presenten una visió falsa a la gent sobre el poder nuclear iranià. Diuen que actuant contra l’Iran impediran que fabriquin bombes nuclears, però atacar l’Iran l’únic que farà serà animar-los a construir la bomba més ràpidament.”

Per això Diskin alerta de la possibilitat que Netanyahu o Barak dirigeixin el país en algun moment extremadament delicat. “No tinc cap fe en els líders actuals d’Israel ni en la seva capacitat per dirigir una guerra.” També s’ha referit al moment d’aturada total de les negociacions de pau amb els palestins. “Oblideu-vos de les històries que expliquen sobre Mahmoud Abbas dient que no vol negociar amb nosaltres. No hi ha converses de pau amb els palestins perquè aquest govern no està interessat en les negociacions, el contrari del que vol el poble que representa.”

El govern israelià ha criticat durament aquests caps de seguretat de l’estat, sobretot Diskin, de qui han dit que hauria d’haver explicat el seu punt de vista davant un fòrum més adient, i que les seves declaracions són inapropiades. Altres creuen que Netanyahu podria avançar les eleccions, que s’han de fer d’aquí un any i mig, a la tardor, i que s’ha obert la veda per a la precampanya electoral. Normalment els caps de l’exèrcit i els serveis secrets israelians han estat simpatitzants del centreesquerra i molt bel•ligerants amb els governs del Likud.

Dimecres els carrers de Gaza es van tornar a quedar buits. Tots els nois -de noies poques- que regularment són al carrer a les deu de la nit, estaven asseguts, nerviosos, a les cafeteries i locals on transmetien el partit del Barça contra el Chelsea. A Gaza no fa falta pagar per veure els partits. Es pirategen i ja està. Qui vindrà a demanar-nos res? -em diu Nael, un productor de televisió amb qui acostumo a treballar a Gaza. El resultat del partit va portar directament al llit els espectadors de Gaza, però esperen que dissabte que ve, quan el Barça jugarà contra el Real Madrid, la nit sigui llarga. Quan el Barça guanya un partit transcendent, a Gaza la gent surt al carrer, es tiren focs artificials, es fan sonar els clàxons dels cotxes i hi ha manifestacions espontànies pels principals carrers de la ciutat.

Ara, per posar música a aquesta afició, un raper conegut com Mc Gaza ha compost un rap que es diu From Gaza to de Camp Nou-Barcelona on canta les excel·lències del club del seu cor i que s'ha convertit en tot un heat a la Franja.



A l'altre costat del mur, a Israel, la passió és la mateixa. El mateix dimecres era el dia de l'Holocaust, en què es recorda que milions de jueus van morir sota el nazisme. Per solemnitzar el dia es guarden dos minuts de silenci, les emissores de ràdio emeten música clàssica i les televisions suspenen tots els programes d'entreteniment. A les cadenes habituals de sèries nord-americanes, cuina o futbol, hi apareix un rètol que recorda que és el dia de l'Holocaust i que, per tant, no hi ha programació. En algunes cadenes es pot veure una espelma encesa i res més.

I dimecres el dia va coincidir amb el partit de la semifinal de la Champions entre el Chelsea i el Barça, i els que el van voler veure ho van haver de fer a través d'internet, de forma no gaire legal i amb talls intermitents del senyal. I per més inri, tampoc no podran veure la tornada que s'ha de jugar a Barcelona, perquè coincideix amb el dia que es recorda els soldats israelians morts en actes de servei al país i les cadenes de ràdio i televisió tornen a estar de dol.

El debat està servit. Hi ha moltes veus que demanen que siguin els teleespectadors els que decideixin si volen veure el futbol o no. Alguns famosos periodistes esportius, polítics i de guerra israelians, afirmen rotundament que el Barça és l'equip nacional d'Israel i que, per tant, tenen el dret de veure'l quan juga. El portem al cor, com vosaltres, em diu Uri, un periodista del canal 10 de la televisió israeliana. Jo tinc molt respecte pels nostres avantpassats, sobretot els que van morir a mans dels nazis, però això no té res a veure amb l'esport i les aficions. Dos partits tan bons i transcendents sense veure'ls és massa, conclou Uri. I no poden anar a Barcelona perquè és molt car, afegeix l'alcalde d'Olesh, i ja hi hem anat moltes vegades. Els meus dos fills són del Barça i els hem portat a tots dos a veure un partit al Camp Nou quan han fet la Bar Mitzva (festa de celebració d'entrada a la vida adulta quan es fan 13 anys), com la majoria dels seus amics.

L'associació d'escriptors israelians va ser de les primeres a pronunciar-se i condemnar el poema de Günter Grass. La carta, la firmava el seu president, sense que aparegués el nom de cap escriptor. Tots els diaris s'han pronunciat, també, sobre el poema de Grass, criticant-lo i condemnant l'autor, uns per anti-semita, altres per mal poeta, altres per descontrolat. Des de José Saramago fins a Roger Waters, deia el diari "Haaretz", no ens resulta estranya la crítica dels artistes i escriptors de tot el món a Israel, però la magnitud de la resposta al poema de Günter Grass és exagerada, comparada amb les condemnes suaus normalment practicades pel govern d'Israel en situacions com aquesta. I continua preguntant-se: ha trencat aquest home de 84 anys el tabú que hi havia a la societat alemanya que no els permetia criticar públicament Israel? S'està Alemanya, finalment, alliberant del compromís adquirit amb el poble jueu seixanta-set anys després de la Segona Guerra Mundial? Dos jueus responen a aquesta pregunta. Shimon Stein, antic ambaixador a Alemanya, diu que no, que no s'ha trencat cap tabú, que ja fa anys que es critiquen accions del govern d'Israel amb les quals els dirigents alemanys no estan d'acord, com els assentaments o el procés de pau amb els palestins. En canvi, Avi Promor, un altre exambaixador a Alemanya, creu que el poema és una seriosa violació del tabú que abrigava el discurs públic alemany sobre Israel i els jueus.

En el poema publicat al "Sueddeutsche Zeitung" i altres diaris del món, Grass condemnava el pla del govern alemany d'entregar un submarí amb capacitat nuclear a Israel i feia una crida a supervisar les instal·lacions nuclears israelianes. Segons Grass, Israel, amb les seves amenaces d'atacar l'Iran, representa un perill per a l'estabilitat mundial. Al diari "Yedioth Ahronoth", aplaudeixen la resposta condemnatòria del primer ministre, Benjamin Netanyahu, i del ministre d'Afers Exteriors, Avigdor Lieberman, i ataquen la del ministre de l'Interior, Eli Yishai, en què va declarar Grass persona no grata a Israel, cosa que diu el diari que ha suposat un seriós perjudici a Israel, tant diplomàticament com moralment. Per cert, Grass ha comparat aquesta prohibició amb la de la policía secreta de l'antiga Alemanya de l'Est, l'Stasi, el director de la qual Erich Mielke li va barrar l'entrada al país.

I l'esquerra sionista on és?, es pregunta el diari. Cap escriptor del seus, continua el "Yedioth", d'aquells que parlen i escriuen fluentment en anglès, ha enviat cap escrit a "The New York Times", com sí que ho fan, en canvi, quan es tracta d'atacar la política d'assentaments jueus a Judea i Samària (els noms bíblics del que nosaltres coneixem com Cisjordània). L'esquerra sionista ha perdut la llengua, ens ha fallat, remata el rotatiu popular israelià. El debat està servit.