Després d'una llarguíssima campanya electoral, el pèndol polític francès s'ha decantat definitivament a l'esquerra. Els socialistes controlen l'Assemblea Nacional, però també la presidència, les principals ciutats del país i pràcticament totes les regions. François Hollande és el president amb més poder institucional des de la Segona Guerra Mundial, amb el plus de força que li dóna haver-se erigit en portaveu dels interessos dels països del sud davant d'Angela Merkel.

Però aquí rau precisament la primera feblesa d'Hollande. Amb un escenari grec angoixant, i els dubtes sobre la recuperació ràpida d'Itàlia i Espanya, és previsible que la prima de risc francesa augmenti. I els plans d'expansió en serveis públics i estímuls al creixement no es podran fer si no es pot col·locar deute sobirà francès a un interès raonable. Ara, doncs, és l'hora de la veritat per Hollande. Complirà al peu de la lletra les seves promeses?

L'escenari que es dibuixa per als propers dies és el de la confrontació París-Berlín. I Angela Merkel ja ha deixat clar que, si Hollande vol ampliar el perímetre del directori europeu a Espanya i Itàlia, ella també demanarà la participació d'Àustria, Holanda o Suècia. Els països catòlics vs. l'Europa luterana. Els pobres contra els rics. Els que estan en números vermells i els que més s'han enriquit en els últims anys.

Aquest és l'escenari que volia evitar Nicolas Sarkozy. Si l'expresident francès no es separava mai de les faldilles de la cancellera alemanya era per mantenir de cara enfora una falsa bicefàlia al capdavant de la zona euro. Si Hollande no cedeix i insisteix en escenografiar l'aïllament de Berlín, pot acabar trobant-se en el cercle dels països mediterranis. Aquest no és l'interès de França. La F no estava prevista en l'acrònim dels PIGS.

Els francesos estan cansats del llarg cicle electoral que va començar ja l'estiu passat amb les primàries del Partit Socialista. Després d'una intensa campanya -amb culminació en el canvi de president el 6 de maig passat- ara, les legislatives agafen l'opinió pública amb el pas canviat. La participació està sent molt baixa. Els líders i militants socialistes són els més mobilitzats... aparentment. L'alt índex de popularitat d'Hollande i del nou primer ministre, Jean-Marc Ayrault, donen una gran confiança al PS.

El partit de Nicolas Sarkozy viu la situació contrària. L'expresident ha desaparegut del mapa, i la lluita interna per la successió ja és el tema de conversa entre els militants de la UMP. Això sí, no han deixat de fer campanya a totes les circumscripcions. Sobretot en la norantena de districtes electorals on el Front Nacional va treure bon resultat a les presidencials i, per tant, s'ha convertit en una amenaça per la seva hegemonia a la dreta.

És cert que en aquestes eleccions qui s'hi juga més és cada diputat, que pot ser reelegit o castigat durant cinc anys amb l'ostracisme polític. Els dirigents de la UMP necessitaran visibilitzar-se a París a través de l'Assemblea Nacional. No tenen cap altra possibiltat d'ocupar un càrrec si no governen. I els socialistes que formen part del govern saben que, si perden, hauran de dimitir perquè Jean-Marc Ayrault -en un exercici de radicalitat democràtica- va prometre que no voldria estar assegut al seu Consell de Ministres ningú que hagués estat rebutjat a les urnes.

Aquestes eleccions són més importants del que molts francesos pensen. Segons els mecanismes constitucionals de la Va República, és la majoria a l'Assemblea Nacional la que decideix el color del govern. Per tant, si finalment el legislatiu queda ancorat al centredreta, Hollande podria veure's obligat a canviar el primer ministre i el govern sencer tan sols un mes després d'haver-lo nomenat. Les decisions importants dels propers cinc anys les prendrà l'assemblea i el govern, i el president corre el risc el proper 17 de juny de convertir-se en una reina mare.

Espanya torna a estar en boca de tots a París. Si, abans de les eleccions presidencials, Nicolas Sarkozy atiava el fantasma de les retallades espanyoles per llançar el seu personal "¡Al loro! Que no estamos tan mal...", ara són els bancs espanyols els que preocupen a tothom. La premsa francesa fa uns dies que dedica portades a Bankia. S'intensifiquen les elucubracions sobre com l'ensorrament del quart grup bancari espanyol pot afectar França.

D'una banda, hi ha l'exposició de la banca francesa al deute espanyol (menor que a l'italià, però més gran que el grec). BNP Paribas, Credite Agricole i Societée Generale estaven més exposats que qualsevol altre sistema bancari al deute grec a l'inici de la crisi del deute. Ara ja no. Però el problema amb Bankia és la falta de confiança que genera que Espanya hi pugui fer front en solitari.

"Le Monde" critica l'actitud "quixotesca" de Mariano Rajoy, mentre que "Le Journal du Dimanche" diu que "Espanya fa témer el pitjor per a Europa". Amb tot, el cicle electoral no s'ha acabat a França i François Hollande tem que les vergonyes de l'economia espanyola no es descobreixin abans del 10 i 17 de juny. Les enquestes pronostiquen una ajustada victòria de l'esquerra a les eleccions legislatives, però el fantasma del contagi podria posar en dubte les mesures anunciades pel nou govern francès.

Amb les previsions de creixement per sota de l'1%, Hollande i el seu primer ministre ho tindran difícil per complir amb la contractació de 60.000 nous ensenyants, l'augment del salari mínim interprofessional i tornar a baixar l'edat de jubilació als 60 anys. Si, a més, es confirma que els 23.000 milions que necessita la banca espanyola han de sortir d'Europa, la primera reacció dels mercats serà buscar com segueix la filera del dòmino després de les caigudes de Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya... i el següent és França.

El mateix dia que el nou govern de François Hollande pren possessió, dos dels polítics socialistes que TV3 va entrevistar durant la campanya s'han convertit en ministres. Manuel Valls, nou i flamant ministre de l'Interior, i Arnaud Montebourg, ministre de Redreçament Industrial. Són les dues cares de la mateixa moneda: la dreta i l'esquerra del Partit Socialista. La sobrietat i el barroquisme. Tots dos trenquen motllos, i tots dos tenen els ulls posats en llocs de responsabilitat encara més alts en el futur. 49 anys, tots dos. Polítics per observar.

De la dreta de l'espectre polític, TV3 va entrevistar dues dones d'alt interès: Michèlle Alliot-Marie i Rachida Dati. La primera ho ha estat gairebé tot a la cúpula de l'estat francès: ministra de l'Interior, de Defensa i d'Afers Estrangers; vicepresidenta de l'UMP de Sarkozy; diverses vegades anunciada com a possible primera ministra. Una victòria del seu partit a les presidencials li hauria permès tornar al govern. Si la dreta guanya les legislatives del mes de juny, tot tornarà a ser possible.

En canvi, Rachida Dati ha anunciat el mateix dia que el nou govern francès pren possessió que no serà candidata a les eleccions legislatives. Va ser portaveu de la campanya de Sarkozy el 2007 i ministra de Justícia. La "desaparició" del mapa de Sarkozy implica també la caiguda en desgràcia d'alguna de les apostes personals de l'alehores president.

Els moviments a l'interior de la l'UMP seran interessants a seguir: ara i després de les eleccions legislatives. Les enquestes donen un empat amb els socialistes (amb lleuger avantatge per a la dreta), però el sistema a dues voltes i amb un pes important del Front Nacional podrien beneficiar l'esquerra. En tot cas, es podem assistir a un "big bang" de la dreta francesa i una nova divisió entre centristes, dretans i ultradretans. A banda de la guerra pel lideratge de cadascuna d'aquestes faccions. Rachida Dati serà, sense cap dubte, una de les damnificades.

La nit de la victòria de l'esquerra a França va ser tan intensa com curta. A primera hora de la tarda, amb la filtració de les estimacions de vot, els carrers del centre de París van començar-se a omplir de banderes de tots colors (cadascú la seva: del Partit Socialista, de l'Arc de Sant Martí, de Palestina, dels sindicats...).

La majoria eren joves, però hi havia també veterans de la victòria de François Mitterrand de 1981. Malgrat que hi havia tres escenaris simultanis de victòria, la gent va obviar la seu del Partit Socialista i la plaça de la catedral de Tulle (on François Hollande va fer la seva primera aparició). Tothom va anar a La Bastilla: símbol de la revolta encara 200 anys després.

La rebuda càlida i sincera al nou president electe retrunyia des d'abans de les 8 del vespre: "François, président!" Però ell mateix és conscient que part dels vots aconseguits no són del tot seus. El 51,7% dels sufragis el converteixen en president, però el principal comentari que es repetia a La Bastilla no era la il·lusió pel temps nou, sinó la satisfacció per acabar amb el vell.

El crit més sentit durant la nit va ser "Sarkozy, c'est fini!" Ni la cançó de l'enfadós del canvi amb una melodia hàbil i repetitiva ("Le changement, c'est maintenant") va poder amb el "hit" de la nit: "Sarkozy, c'est fini!" I deu ser veritat, perquè la festa no es va allargar gaire i dilluns al matí Nicolas Sarkozy semblava haver desaparegut del mapa. Ni els diaris que li han estat més fidels, ni les televisions que tants minuts han omplert amb els seus discursos en els últims cinc anys. Va dir que si perdia, es retirava de la política... potser serà veritat.

El setmanari de centredreta britànic "The Economist"diu al seu editorial d'aquesta setmana que "el deute públic és alt i continua creixent, el govern no ha presentat un pressupost equilibrat en 35 anys, els bancs estan descapitalitzats, l'atur és persistent i, amb el 56% del PIB en mans de l'Estat, l'administració francesa és la més gran de tots els països de la zona euro". El diari de centreesquerra francès "Le Monde" en el seu editorial de diumenge confirmava que "després de l'excés de les últimes dècades l'austeritat és evidentment necessària". Aquest consens de les dues grans capçaleres liberal i socialdemòcrata europea no apareix en la campanya. Ni en els mítings de l'actual president, Nicolas Sarkozy, ni en els discursos del favorit de les enquestes, François Hollande.

Potser perquè tots plegats -periodistes inclosos- estem immersos en cròniques molt centrades en la competició entre els candidats. Sobre les possibilitats de l'un i de l'altre. Sobre les conseqüències que tindria per a Europa un canvi de govern a París. O, fins i tot, sobre el vot tàctic dels electors a la primera i segona voltes.

El fet és que han quedat relegats del debat públic els veritables problemes de la societat francesa. A TV3, hem intentat aproximar-nos-hi a través d'entrevistes i reportatges que hem anat emetent als nostres "Telenotícies" en les últimes dues setmanes. N'he triat unes quantes per si a algú li interessen: hem parlat de l'atur, que dobla la taxa que Sarkozy va heretar de l'últim govern de Chirac; hem visitat les "banlieue", les grans silenciades d'aquesta campanya quan, en canvi, van ser al centre de la de 2007; hem explicat com la indústria francesa pateix les deslocalitzacions dels seus centres de producció a un ritme semblant al de casa nostra; i hem parlat, esclar, de la dependència excessiva de França dels mercats internacionals del deute.

Sé que molts dels que llegiu aquest blog -i que seguiu el dia a dia de l'actualitat francesa- sou, com jo mateix, uns malalts de la política, la dinàmica dels partits i el carisma dels candidats. Malgrat tot, en un moment en què potser ens fixem molt en les enquestes, la imatge i la posada en escena, també està bé aprofundir en els desafiaments de França pel 2012 i més enllà. No són molt diferents dels que tenim Catalunya.

La victòria de François Hollande a la primera volta de les eleccions presidencials és un èxit més de la cursa d'obstacles que el candidat socialista està aconseguint superar des que es va llançar pràcticament en solitari a l'arena electoral fa més d'un any. Amb el seu estil calmat i proper, Hollande aconsegueix sumar cada cop més suports a la seva candidatura. A la segona volta tothom el dóna com a vencedor. Seria la culminació d'una evolució lògica a l'entorn del candidat "normal" que fa 14 mesos que no ha parat de fer mítings per tot França.

Però això no vol dir que Nicolas Sarkozy ho tingui tot perdut. Al contrari: no ha aconseguit el vot útil de la dreta que reclamava per la primera volta. I encara, malgrat no arribar en primera posició, té opcions de sumar a les seves files els votants de Marine Le Pen i de François Bayrou. Els instituts demoscòpics presenten el següent escenari: Hollande (amb un 28,6% dels vots) pot sumar automàticament a la segona volta els votants del Front d'Esquerres de Jean-Luc Mélenchon (11,7%) i de l'ecologista Eva Joly (2,3%).

Per la seva banda, Nicolas Sarkozy (amb un 27% a la primera volta) podria sumar una bona part dels electors del Front Nacional de Le Pen (18%) i del centrista François Bayrou (8,8%). Segons noves enquestes, el 52% dels seguidors de Le Pen tenen decidit que votaran per Sarkozy a la segona volta. Igual com el 25% dels electors de Bayrou. Això situa a Sarkozy a l'entorn del 40% segur dels vots el proper 6 de maig, contra un Hollande també a l'entorn del 40%.

El 20% que falta és el que decidirà. Per seduir aquest grup de vot decisiu, Hollande només ha de fer que seguir el seu llarg camí d'evolució cap al centre des de l'esquerra que va representar a l'inici de les primàries del Partit Socialista. Nicolas Sarkozy intentarà convèncer els indecisos presentant-se com un líder competent i bon coneixedor de la realitat de la crisi que viu França. Res no està escrit: la campanya de la segona volta està encara oberta.

Si una cosa agrada als francesos és sentir-se superiors als altres. Això diu l'estereotip. I si l'única comparació que els va bé a hores d'ara és amb Espanya, doncs benvingudes siguin les invocacions als veïns del sud dels Pirineus. Nicolas Sarkozyno para de recordar que set anys de govern socialista a Madrid han provocat la baixada de salaris dels funcionaris, la congelació de les pensions de jubilació... Que no s'ofenguin al PSOE! L'objectiu, lògicament, no és atacar Espanya, sinó el seu rival socialista: François Hollande.

La resta de candidats no són molt diferents. El mateix Hollande posa sovint l'exemple de Grècia, Itàlia i Espanya per diferenciar-se'n i aferrar-se a la idea que "França no està patint la crisi del deute de la zona euro". Hollande necessita allunyar-se de Madrid, Roma i Atenes, perquè tingui un mínim de credibilitat la seva promesa d'una política de creixement refrescant, indolora i de color rosa.

Només el centrista François Bayrou s'atreveix a dir la veritat. Per això en una entrevista a "Libération" assegura que "en unes setmanes estarem en una situació com l'espanyola, davant la crisi més greu de la seva història". Per França és dur acceptar que ja no es troba entre els líders del vell continent perquè la seva economia és menys competitiva que les d'Alemanya, Holanda o els països escandinaus.

Sí, el seu pes demogràfic situa París necessàriament com el contrapès polític i econòmic de Berlín. Però no d'igual a igual. Sinó, precisament, com a representant dels denotats països mediterranis. El "president del club Med", li deien en to de mofa a Sarkozy quan va proposar la creació de la Unió per la Mediterrània. França és una lletra difícil d'encabir en l'acrònim PIGS que tant agrada a la premsa anglosaxona. Però amb cinc milions d'aturats, havent perdut la triple A i amb un deute de 600.000 milions, guanyi qui guanyi les eleccions presidencials els mercats ja estan esmolant les eines per començar la carnisseria. Això no és Espanya? O potser sí?

Pendents encara de confirmacions de la policia -i, per tant, amb tota la precaució del món- podem dir en aquests moments França viu un gir de 180 graus sobre la percepció que tenia dels atacs de Tolosa de Llenguadoc i Montauban. Des de la mort dels tres nens i el mestre de l'escola jueva dilluns 19, la policia i els mitjans de comunicació privilegiàvem la pista supremacista i d'utradreta. Però ara sembla que ens trobem davant d'atacs de signe salafista. El presumpte assassí s'hauria declarat mujahidín i simpatitzant d'Al-Qaeda.

El candidat centristaFrançois Bayrou i el del Front d'Esquerres, Jean-Luc Mélenchon, havien acusat el Front Nacional i, en general, la campanya de la dreta d'haver reforçat un clima d'intolerància a França.

Ara, Marine Le Pen reivindica que "tots els que han intentat aprofitar-se políticament d'aquests assassinats" haurien de ser desclassificats en la campanya de l'elecció presidencial del 22 d'abril i 6 de maig. Encara en una interpretació prematura del que està passant, podem dir que els atemptats i la resolució del cas per part de la policia afectarà la campanya i, potser, els resultats electorals.

De moment, el candidat socialista François Hollande ha mantingut un paper digne, ha parlat d'unitat i de prudència. Però des de l'entorn de Nicolas Sarkozy se l'ha acusat de voler exercir de "president bis" durant els actes d'homenatge a les víctimes.

Nicolas Sarkozy ha felicitat les forces de seguretat per la "rapidesa i eficiència" en la detenció del responsable dels assassinats a Tolosa i Montauban. Però Marine Le Pen ha criticat que l'Estat no presta prou atenció als moviments de suport d'Al-Qaeda a França. La campanya s'ha aturat formalment durant 48 hores. Però per les seves declaracions, sembla que els candidats estan a punt per reprendre-la.

Dues són les prioritats de l'equip polític de Nicolas Sarkozy en aquests moments: primer, trobar l'assassí dels quatre militars morts a Tolosa de Llenguadoc i Montauban l'11 i 15 de març, i dels tres nens jueus i el seu mestre, també a Tolosa, el dia 19. El segon objectiu és evitar repetir una gestió de l'atemptat a l'estil de José María Aznar amb l'11-M de 2004.

L'atribució errònia a ETA de l'atemptat d'Al-Qaeda a tres dies de les eleccions va capgirar les expectatives electorals del PP a Espanya. Al Palau de l'Elisi els preocupa que ningú no pugui interpretar com una "apropiació" de la desgràcia el paper necessàriament rellevant del president en els funerals i els actes multitudinaris de rebuig.

Al diari " Le Monde" el cronista polític Arnaud Leparmentier assegura que l'entorn de Sarkozy veu els atemptats com una oportunitat i un gran risc. D'una banda, si la policia actua eficientment i s'acaba demostrant que l'assassí està vinculat a l'extrema dreta -i, fins i tot, s'hi troba alguna simpatia amb el Front Nacional- això pot beneficiar la candidatura de Sarkozy. Una "demonització" del partit de Marine Le Pen implicaria, en bona part, un augment de les expectatives de vot del president.

Per contra, hi ha dos escenaris molt negatius per a Sarkozy. Un, que la policia no trobi l'assassí o que aquest continuï matant. L'altra possibilitat dolenta per Sarkozy és que s'obri un debat a França sobre fins a quin punt és perillós abusar durant la campanya de l'espantall de la por a l'estranger -com estan fent Le Pen i el mateix Sarkozy.

L'entrada del pistoler a la campanya -més enllà, òbviament, de l'anàlisi humana i sociològica que ens obliga a fer- augmenta encara més la incertesa sobre unes eleccions més obertes cada dia que passa.