La nit de la victòria de l'esquerra a França va ser tan intensa com curta. A primera hora de la tarda, amb la filtració de les estimacions de vot, els carrers del centre de París van començar-se a omplir de banderes de tots colors (cadascú la seva: del Partit Socialista, de l'Arc de Sant Martí, de Palestina, dels sindicats...).

La majoria eren joves, però hi havia també veterans de la victòria de François Mitterrand de 1981. Malgrat que hi havia tres escenaris simultanis de victòria, la gent va obviar la seu del Partit Socialista i la plaça de la catedral de Tulle (on François Hollande va fer la seva primera aparició). Tothom va anar a La Bastilla: símbol de la revolta encara 200 anys després.

La rebuda càlida i sincera al nou president electe retrunyia des d'abans de les 8 del vespre: "François, président!" Però ell mateix és conscient que part dels vots aconseguits no són del tot seus. El 51,7% dels sufragis el converteixen en president, però el principal comentari que es repetia a La Bastilla no era la il·lusió pel temps nou, sinó la satisfacció per acabar amb el vell.

El crit més sentit durant la nit va ser "Sarkozy, c'est fini!" Ni la cançó de l'enfadós del canvi amb una melodia hàbil i repetitiva ("Le changement, c'est maintenant") va poder amb el "hit" de la nit: "Sarkozy, c'est fini!" I deu ser veritat, perquè la festa no es va allargar gaire i dilluns al matí Nicolas Sarkozy semblava haver desaparegut del mapa. Ni els diaris que li han estat més fidels, ni les televisions que tants minuts han omplert amb els seus discursos en els últims cinc anys. Va dir que si perdia, es retirava de la política... potser serà veritat.

El setmanari de centredreta britànic "The Economist"diu al seu editorial d'aquesta setmana que "el deute públic és alt i continua creixent, el govern no ha presentat un pressupost equilibrat en 35 anys, els bancs estan descapitalitzats, l'atur és persistent i, amb el 56% del PIB en mans de l'Estat, l'administració francesa és la més gran de tots els països de la zona euro". El diari de centreesquerra francès "Le Monde" en el seu editorial de diumenge confirmava que "després de l'excés de les últimes dècades l'austeritat és evidentment necessària". Aquest consens de les dues grans capçaleres liberal i socialdemòcrata europea no apareix en la campanya. Ni en els mítings de l'actual president, Nicolas Sarkozy, ni en els discursos del favorit de les enquestes, François Hollande.

Potser perquè tots plegats -periodistes inclosos- estem immersos en cròniques molt centrades en la competició entre els candidats. Sobre les possibilitats de l'un i de l'altre. Sobre les conseqüències que tindria per a Europa un canvi de govern a París. O, fins i tot, sobre el vot tàctic dels electors a la primera i segona voltes.

El fet és que han quedat relegats del debat públic els veritables problemes de la societat francesa. A TV3, hem intentat aproximar-nos-hi a través d'entrevistes i reportatges que hem anat emetent als nostres "Telenotícies" en les últimes dues setmanes. N'he triat unes quantes per si a algú li interessen: hem parlat de l'atur, que dobla la taxa que Sarkozy va heretar de l'últim govern de Chirac; hem visitat les "banlieue", les grans silenciades d'aquesta campanya quan, en canvi, van ser al centre de la de 2007; hem explicat com la indústria francesa pateix les deslocalitzacions dels seus centres de producció a un ritme semblant al de casa nostra; i hem parlat, esclar, de la dependència excessiva de França dels mercats internacionals del deute.

Sé que molts dels que llegiu aquest blog -i que seguiu el dia a dia de l'actualitat francesa- sou, com jo mateix, uns malalts de la política, la dinàmica dels partits i el carisma dels candidats. Malgrat tot, en un moment en què potser ens fixem molt en les enquestes, la imatge i la posada en escena, també està bé aprofundir en els desafiaments de França pel 2012 i més enllà. No són molt diferents dels que tenim Catalunya.

La victòria de François Hollande a la primera volta de les eleccions presidencials és un èxit més de la cursa d'obstacles que el candidat socialista està aconseguint superar des que es va llançar pràcticament en solitari a l'arena electoral fa més d'un any. Amb el seu estil calmat i proper, Hollande aconsegueix sumar cada cop més suports a la seva candidatura. A la segona volta tothom el dóna com a vencedor. Seria la culminació d'una evolució lògica a l'entorn del candidat "normal" que fa 14 mesos que no ha parat de fer mítings per tot França.

Però això no vol dir que Nicolas Sarkozy ho tingui tot perdut. Al contrari: no ha aconseguit el vot útil de la dreta que reclamava per la primera volta. I encara, malgrat no arribar en primera posició, té opcions de sumar a les seves files els votants de Marine Le Pen i de François Bayrou. Els instituts demoscòpics presenten el següent escenari: Hollande (amb un 28,6% dels vots) pot sumar automàticament a la segona volta els votants del Front d'Esquerres de Jean-Luc Mélenchon (11,7%) i de l'ecologista Eva Joly (2,3%).

Per la seva banda, Nicolas Sarkozy (amb un 27% a la primera volta) podria sumar una bona part dels electors del Front Nacional de Le Pen (18%) i del centrista François Bayrou (8,8%). Segons noves enquestes, el 52% dels seguidors de Le Pen tenen decidit que votaran per Sarkozy a la segona volta. Igual com el 25% dels electors de Bayrou. Això situa a Sarkozy a l'entorn del 40% segur dels vots el proper 6 de maig, contra un Hollande també a l'entorn del 40%.

El 20% que falta és el que decidirà. Per seduir aquest grup de vot decisiu, Hollande només ha de fer que seguir el seu llarg camí d'evolució cap al centre des de l'esquerra que va representar a l'inici de les primàries del Partit Socialista. Nicolas Sarkozy intentarà convèncer els indecisos presentant-se com un líder competent i bon coneixedor de la realitat de la crisi que viu França. Res no està escrit: la campanya de la segona volta està encara oberta.

Si una cosa agrada als francesos és sentir-se superiors als altres. Això diu l'estereotip. I si l'única comparació que els va bé a hores d'ara és amb Espanya, doncs benvingudes siguin les invocacions als veïns del sud dels Pirineus. Nicolas Sarkozyno para de recordar que set anys de govern socialista a Madrid han provocat la baixada de salaris dels funcionaris, la congelació de les pensions de jubilació... Que no s'ofenguin al PSOE! L'objectiu, lògicament, no és atacar Espanya, sinó el seu rival socialista: François Hollande.

La resta de candidats no són molt diferents. El mateix Hollande posa sovint l'exemple de Grècia, Itàlia i Espanya per diferenciar-se'n i aferrar-se a la idea que "França no està patint la crisi del deute de la zona euro". Hollande necessita allunyar-se de Madrid, Roma i Atenes, perquè tingui un mínim de credibilitat la seva promesa d'una política de creixement refrescant, indolora i de color rosa.

Només el centrista François Bayrou s'atreveix a dir la veritat. Per això en una entrevista a "Libération" assegura que "en unes setmanes estarem en una situació com l'espanyola, davant la crisi més greu de la seva història". Per França és dur acceptar que ja no es troba entre els líders del vell continent perquè la seva economia és menys competitiva que les d'Alemanya, Holanda o els països escandinaus.

Sí, el seu pes demogràfic situa París necessàriament com el contrapès polític i econòmic de Berlín. Però no d'igual a igual. Sinó, precisament, com a representant dels denotats països mediterranis. El "president del club Med", li deien en to de mofa a Sarkozy quan va proposar la creació de la Unió per la Mediterrània. França és una lletra difícil d'encabir en l'acrònim PIGS que tant agrada a la premsa anglosaxona. Però amb cinc milions d'aturats, havent perdut la triple A i amb un deute de 600.000 milions, guanyi qui guanyi les eleccions presidencials els mercats ja estan esmolant les eines per començar la carnisseria. Això no és Espanya? O potser sí?

Pendents encara de confirmacions de la policia -i, per tant, amb tota la precaució del món- podem dir en aquests moments França viu un gir de 180 graus sobre la percepció que tenia dels atacs de Tolosa de Llenguadoc i Montauban. Des de la mort dels tres nens i el mestre de l'escola jueva dilluns 19, la policia i els mitjans de comunicació privilegiàvem la pista supremacista i d'utradreta. Però ara sembla que ens trobem davant d'atacs de signe salafista. El presumpte assassí s'hauria declarat mujahidín i simpatitzant d'Al-Qaeda.

El candidat centristaFrançois Bayrou i el del Front d'Esquerres, Jean-Luc Mélenchon, havien acusat el Front Nacional i, en general, la campanya de la dreta d'haver reforçat un clima d'intolerància a França.

Ara, Marine Le Pen reivindica que "tots els que han intentat aprofitar-se políticament d'aquests assassinats" haurien de ser desclassificats en la campanya de l'elecció presidencial del 22 d'abril i 6 de maig. Encara en una interpretació prematura del que està passant, podem dir que els atemptats i la resolució del cas per part de la policia afectarà la campanya i, potser, els resultats electorals.

De moment, el candidat socialista François Hollande ha mantingut un paper digne, ha parlat d'unitat i de prudència. Però des de l'entorn de Nicolas Sarkozy se l'ha acusat de voler exercir de "president bis" durant els actes d'homenatge a les víctimes.

Nicolas Sarkozy ha felicitat les forces de seguretat per la "rapidesa i eficiència" en la detenció del responsable dels assassinats a Tolosa i Montauban. Però Marine Le Pen ha criticat que l'Estat no presta prou atenció als moviments de suport d'Al-Qaeda a França. La campanya s'ha aturat formalment durant 48 hores. Però per les seves declaracions, sembla que els candidats estan a punt per reprendre-la.

Dues són les prioritats de l'equip polític de Nicolas Sarkozy en aquests moments: primer, trobar l'assassí dels quatre militars morts a Tolosa de Llenguadoc i Montauban l'11 i 15 de març, i dels tres nens jueus i el seu mestre, també a Tolosa, el dia 19. El segon objectiu és evitar repetir una gestió de l'atemptat a l'estil de José María Aznar amb l'11-M de 2004.

L'atribució errònia a ETA de l'atemptat d'Al-Qaeda a tres dies de les eleccions va capgirar les expectatives electorals del PP a Espanya. Al Palau de l'Elisi els preocupa que ningú no pugui interpretar com una "apropiació" de la desgràcia el paper necessàriament rellevant del president en els funerals i els actes multitudinaris de rebuig.

Al diari " Le Monde" el cronista polític Arnaud Leparmentier assegura que l'entorn de Sarkozy veu els atemptats com una oportunitat i un gran risc. D'una banda, si la policia actua eficientment i s'acaba demostrant que l'assassí està vinculat a l'extrema dreta -i, fins i tot, s'hi troba alguna simpatia amb el Front Nacional- això pot beneficiar la candidatura de Sarkozy. Una "demonització" del partit de Marine Le Pen implicaria, en bona part, un augment de les expectatives de vot del president.

Per contra, hi ha dos escenaris molt negatius per a Sarkozy. Un, que la policia no trobi l'assassí o que aquest continuï matant. L'altra possibilitat dolenta per Sarkozy és que s'obri un debat a França sobre fins a quin punt és perillós abusar durant la campanya de l'espantall de la por a l'estranger -com estan fent Le Pen i el mateix Sarkozy.

L'entrada del pistoler a la campanya -més enllà, òbviament, de l'anàlisi humana i sociològica que ens obliga a fer- augmenta encara més la incertesa sobre unes eleccions més obertes cada dia que passa.

"Merkelande" podria substituir "Merkozy" a partir del proper 6 de maig, si es confirmen les enquestes. Però el més provable és que, en cas de victòria socialista a les presidencials franceses, el nom sigui el menys important. S'haurà de refer del tot l'arquitectura de governació de la zona euro. Completa. François Hollande ha repetit diverses vegades que intentarà convèncer la resta de líders europeus de canviar el tractat signat la setmana passada. I, amb les dificultats que van tenir Nicolas Sarkozy i Angela Merkel per fer empassar l'amarga píndola del rigor pressupostari a la resta, Hollande pot esvalotar ràpidament el galliner amb la seva nova proposta.

Sarkozy vol aprofitar el suport públic que ha rebut de David Cameron, Mariano Rajoy i Angela Merkel per demostrar l'aïllament internacional de Hollande. Mentre que el candidat socialista aprofita l'envit per erigir-se en el líder alternatiu als programes d'austeritat. A escala europea: proposa mesures per estimular el creixement, la solidaritat i millorar la coordinació política.

Hollande parla dels eurobons i desafia la política oficial de Berlín. De fet, expressa en veu alta allò que tots els presidents de govern europeus han de callar. No agrada a ningú el xarop alemany. Segurament el mateix Sarkozy també ho pensa, però en la seva condició de president en exercici no ho pot verbalitzar.

Merkel té un pla, i l'està executant amb precisió germànica. El seu objectiu és doble: assegurar la disciplina dels membres de la zona euro per aconseguir una convergència econòmica entre els seus socis. Mentre que aquesta fermesa a l'exterior li ha de servir per guanyar les eleccions que té l'any que ve.

Si Hollande s'interposa en els seus plans no només pot perillar el seu "full de ruta" europeu, sinó també les seves expectatives electorals a nivell estrictament alemany. Hollande pot donar ales a un SPD encara en hores baixes a Alemanya. Sarkozy necessita guanyar les eleccions presidencials franceses; Merkel necessita que les perdi Hollande.

"A tothom li agrada una bona història, i estem preparats per oferir-ne una d'immillorable als electors francesos". Un dels assessors de campanya de Nicolas Sarkozy explicava així al diari "Le Figaro" la seqüència d'aquest inici de campanya agressiu i determinat del president francès. Sarkozy és una "bèstia ferida" que està disposat a tot per guanyar. Amb tenacitat, amb totes les cartes possibles i lluitant fins al final, els francesos veuran aquesta remuntada com un desafiament a l'alçada de les altres proves que haurà de superar el proper president: la crisi econòmica, la globalització, la relació amb Alemanya i el futur de la zona euro.

L'eslògan "França forta" és efectiu perquè defineix el caràcter de Sarkozy en contraposició amb un François Hollande a qui la seva rival a les primàries del Partit Socialista, Martine Aubry, havia qualificat d'"esquerra tova". Amb la força del missatge populista del partit de Sarkozy. Amb l'apadrinament internacional d'Angela Merkel, David Cameron i, properament, Mariano Rajoy. Amb tots els mitjans de l'òrbita governamental disparant contra Hollande... Sarkozy ha assentat les bases de la campanya i, a dos mesos justos de la cita electoral, ha aconseguit arraconar el Front Nacional de Marine Le Pen i convertir la primera volta en un "referèndum": o ell, o Hollande.

Si s'imposa l'estratègia socialista, la campanya es basarà en el debat pro- o anti-Sarkozy. Han comprovat que la principal raó que esgrimeixen els votants de Hollande per mobilitzar-se (quasi el 70%) és fer fora Sarkozy del poder. Ni les idees, ni la personalitat, ni el programa de François Hollande. La principal arma dels socialistes és l'antisarkozysme (el 67% dels francesos es mostres "descontents" amb la gestió del president).

En canvi, si Sarkozy aconsegueix que el debat se centri en el terreny dels valors (els drets dels immigrants, el matrimoni homosexual, la convocatòria de referèndum sobre polítiques socials...) l'actual president podria més fàcilment fer-se amb els vots de l'extrema dreta i intentar sumar tants sufragis com siguin possibles dels que ara com ara pensen posar la papereta del Front Nacional a les urnes del 22 d'abril. El 18% d'intencions de vot de Marine Le Pen no són poca cosa. De fet, són imprescindibles perquè Sarkozy pugui realment plantejar-se un escenari possible de victòria a la segona volta del 6 de maig.

Sarkozy s'ho juga tot a la carta de les seves habilitats mediàtiques. Creu que els propers dos mesos de mítings, visites al territori i converses amb els francesos del carrer li obriran les portes del cor de tants electors de l'any 2007 que es van decebre. Aleshores el seu discurs era de trencament, de canvi. Ara, en boques d'un president en exercici, aquelles promeses no tenen el mateix efecte. Però Sarkozy està disposat a demanar perdó pels errors. Però a demostrar que continua sent el mateix. "La bèstia", i més agressiva encara que fa cinc anys.

Fins ara, Nicolas Sarkozy ha aprofitat al màxim les seves prerrogatives presidencials: discursos televisats dirigits a la nació, visites institucionals a fàbriques, inauguracions de noves instal·lacions públiques... Però segons tots els sondejos, el socialista François Hollande és percebut com a més "presidencial" que el mateix Sarkozy. Les enquestes continuen donant un avantatge de 6 i 20 punts a Hollande, respectivament, a la primera i segona voltes. Amb una diferència tan gran i persistent en els últims mesos, l'entorn de l'actual president ha fet sonar tots els senyals d'alarma.

Ara, des del partit de Sarkozy, la nova consigna és dir que, en el moment en què el president es declari candidat, la tendència s'invertirà. Que la capacitat oratòria de Sarkozy i la mobilització dels seus partidaris permetran un punt d'inflexió en les properes setmanes. A més, a diferència de les reformes anunciades en les últimes setmanes, durant la campanya Sarkozy "parlarà de política". El seu discurs, centrat fins ara en l'economia, deixarà pas a un altre sobre els valors. Com ja ho ha deixat entreveure en l'entrevista concedida a "Le Figaro", apel·larà a sentiments populars i de dretes per sumar-se part del vot del Front Nacional.

Les enquestes han acusat un descens d'alguns punts percentuals de Marine Le Pen, actualment a l'entorn del 19%. Sarkozy obtindria avui un 24%, Hollande un 31% i el centrista François Bayrou, un 12%. La candidata del Front Nacional està tenint problemes per aconseguir els 500 avals necessaris de càrrecs electes imprescindibles constitucionalment per poder presentar-se. Segons una enquesta de Le Journal du Dimanche, si Le Pen no es presentés, Sarkozy acapararia part dels seus vots a la primera volta i podria empatar amb Hollande.

El problema per al president continuaria sent la segona volta. En els propers dies, s'espera que diversos candidats menors de centre acabin llençant la tovallola per demanar el vot pel president. Ja ho ha fet la cristianodemòcrata Christine Boutin, i ho podrien fer en els propers dies l'exministre de Defensa de Sarkozy, Hervé Morin, o l'exprimer ministre, Dominique de Villepin. François Bayrou, en canvi, es frega les mans. No només ha recuperat posicions en molt poc temps, sinó que els moviments de Sarkozy cap a la dreta li deixen nou camp per créixer. Els moviments d'aquesta setmana poden ser decisius per al futur de Sarkozy.

Nicolas Sarkozy ha començat l'any proposant un augment de l'anomenat IVA social. En realitat, es refereix al fet que part de les cotitzacions socials que paguen empreses i treballadors es traslladin a l'IVA. Es tracta d'un canvi de model impositiu, per fer front a la falta de competitivitat de les empreses exportadores franceses.

Com que França té un dels percentatges d'IVA més baixos d'Europa -com Espanya, com explica el company Jordi Fortuny en una crònica del TN- es tracta de treure càrrega fiscal sobre el treball. I, en canvi, castigar el consum. Per què? Doncs per no danyar la competitivitat de les empreses franceses i sí compartir el càstig fiscal amb les importacions.

La patronal francesa fa temps que reclama una mesura que considera que ajudarà a frenar el creixent desequilibri comercial amb economies que estan literalment envaint el mercat francès.

També en els últims dies, Nicolas Sarkozy ha proposat gravar les transaccions internacionals que tinguin lloc a França. Es tracta de la coneguda com a taxa Tobin, una iniciativa que des dels anys 70 reclamen economistes de prestigi, grups d'esquerres i altermundialistes. Des de la crisi financera del 2008, diversos líders internacionals l'han reclamada. Però davant la negativa general -especialment de Washington i Londres- a tirar-la endavant, ha quedat en no res. Ara, Sarkozy vol posar-la en marxa aquest mateix 2012.

Molts veuen en els problemes de les finances públiques de l'estat francès l'esperit recaptatori de Sarkozy dels últims mesos. Els sembla que serà impopular de cara a les presidencials del proper mes d'abril. Però, en realitat, es tracta d'un acostament a les tesis populistes del Front Nacional amb els ulls posats precisament en les eleccions. Segons la darrera enquesta publicada, Sarkozy aconseguiria tot just un 26% dels vots a la primera volta (contra un 28% de François Hollande). El president necessita rascar vots del graner del Front Nacional de Marine Le Pen.

Malgrat que les eleccions franceses es guanyaran o perdran en la batalla per la crisi econòmica, Sarkozy està prenent posicions per guanyar-se les simpaties dels votants de l'extrema dreta. No és com quan George Bush pare va perdre les eleccions davant Bill Clinton l'any 1992 i, quan no entenia la derrota, li van etzibar "és l'economia, estúpid..." Aquest cop, malgrat la crisi, els moviments de Sarkozy només s'expliquen per càlculs estrictament polítics: "és el Front Nacional, estúpid..."