La darrera matança -una matança, a la castigada Colòmbia, és un assassinat conjunt d'almenys 3 persones- ho demostra: tres periodistes van aparèixer desmembrats a Veracruz, amb signes d'haver estat torturats, el 3 de maig, just el Dia Internacional per la Llibertat de Premsa. Una setmana abans, el 28 d'abril, una reportera de la prestigiosa revista "Proceso", Regina Martínez, va ser trobada morta en aquest estat mexicà.
La impunitat en què queden aquests crims no és més que una conseqüència de la desigualtat de la batalla. Els càrtels del segle XXI no perdonen ni exerceixen cap de les regles de la guerra: practiquen el terrorisme contra tothom qui pugui molestar el lucratiu negoci del narcotràfic. I corrompen amb diners els policies i jutges que haurien d'investigar els crims. És un fenomen estès a tots aquells països on manten l'activitat.
Segons l'Institut Internacional de Premsa, l'IPI, des del 2009 i fins a mitjans del 2012, a Mèxic han mort 37 periodistes.
La repressió postcop d'estat i el narcotràfic es va endur 23 periodistes a Hondures.
A la Guatemala per on el tràfic de droga es barreja amb el de persones, n'han mort 4.
A Brasil i Colòmbia denunciar també es paga amb la vida, amb 12 periodistes assassinats a cada un dels dos països en aquests darrers tres anys i mig.
El pitjor d'aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l'autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d'expressió en queda greument perjudicada. I no només per la visió dels companys assassinats per haver volgut informar, sinó per les amenaces de mort constants que reben els que decideixen continuar amb la professió, contra ells i contra les seves famílies.
03/05/2012: TDE: oportunisme i canvis de govern

Ara sembla que la mesura d’Evo Morales torni a ser ofensiva pel nostre país. Com ho va ser l’expropiació d’YPF. Però hem de pensar que potser la balança de poders està canviant i que, sí, aquests fets són efecte de la crisi i també de l’arribada d’un govern de dretes a Madrid. I no oblidar que els beneficis que REE extreia de Bolívia no arriben al 2% de la seva facturació global. No sempre les respostes estan a fora, perquè si alguna cosa diuen les hemerotques és que des que va arribar al poder Evo Morales no ha parat de nacionalitzar: primer els hidrocarburs, només arribar a la Casa Quemada el 2006, l’última abans de TDE, una fundidora d’antimoni filial de la suissa Glencore.
Per ampliar la reflexió recomano l’article “Pirateria espanyola” que Salvador Cot ha escrit al diari Nació Digital.
23/04/2012: YPF: més preguntes que algú haurà de respondre

Però després d’uns dies –i amb les dificultats per poder-ne fer l’anàlisi completa que caldria, per falta de dades i de coneixements directes de la causa– hi ha algunes preguntes que cal fer-se per sortir de la simple conclusió que “ens han robat”. Unes preguntes les respostes de les quals en generen d’altres i fan girar, a vegades, una truita que prèviament ja ha girat una vegada.
–YPF no va invertir prou a l’Argentina, com argumenta el govern kirchnerista?
No es pot contestar aquesta pregunta si no se’n tenen totes les dades, però l’important, aquí, és tenir clar que YPF, sota el lideratge de Repsol, ha fet inversions pensant en els interessos de l’empresa, en els interessos globals, no només en els interessos de la nació argentina. És legítim, evidentment; per això es tracta d’una empresa privada l’objectiu principal de la qual és obtenir guanys. Però no ho és, també, de legítim, que el govern se’n queixés si no ho considerava suficient? Durant la legislatura de Néstor i Cristina Fernández de Kirchner, la Casa Rosada ha donat reiterats vistiplaus a la política d’inversions d’YPF, però en un moment donat, fa uns mesos, va deixar de fer-ho. Els perquès del dèficit energètic argentí formen part, segurament, de la mala gestió en la política del govern, però no només d’això. Així que, en aquest procés de negociació, que sabem que hi va ser, què va passar exactament? Eren massa inacceptables les exigències dels mediadors argentins Axel Kicillof i el ministre de Planificació Julio de Vido com per no poder-les assumir?
–Va fallar Antoni Brufau a l’hora de calcular el risc d’enrabiada o malestar del govern argentí?
El president de Repsol és un home avesat a tractar amb governs crítics amb les pràctiques capitalistes que comporta una multinacional com la que ell representa. L’he vist relacionar-se amb Hugo Chávez quan Repsol va firmar l’acord d’extracció d’una part de la Faja del Orinoco –les reserves de petroli més grans del planeta– i em va sorprendre el tracte cordial i amical que el president veneçolà li va dispensar. “Brufau –va dir Chávez–, tú sabes que aquí sí existe seguridad jurídica. Se trata de acordar claramente cuáles son las condiciones del pacto.” Aquestes paraules són aproximades, però sí que recordo perfectament que va fer servir l’assentiment del president de Repsol per demostrar al món que tothom podia invertir a Veneçuela, fins i tot les petroleres nord-americanes. Això sí, sota les condicions del govern veneçolà. Després, Repsol ha apostat per començar a extreure en aigües cubanes, sota el risc del càstig nord-americà. Per no ser una petroliera xinesa, iraniana o russa, Déu n’hi do els riscos que ha demostrat que és capaç de prendre. Per què no se’n va sortir de convèncer el govern argentí? Només perquè hi ha un jove viceministre d’Economia de nom Kicillof que té una capacitat única per obnubilar la presidenta? Potser sí. Sí? Realment?
-De què van parlar Barack Obama i Cristina Fernández de Kirchner a la Cimera de les Amèriques?
Aquella cita de presidents llatinoamericans va ser la que va parar momentàniament la decisió d’expropiar YPF. La presidenta argentina no hi volia arribar amb un conflicte de tals dimensions acabat d’encetar. Volia que el tema de les Malvines figurés en la declaració final de la Cimera però no va aconseguir ni tan sols que l’amfitrió, el president colombià Juan Manuel Santos, l’inclogués en el discurs d’obertura. Per això probablement va marxar abans d’hora de la Cimera i, molt probablement, aquest va ser el principal tema de conversa en la reunió bilateral que va mantenir amb Barack Obama. La resposta dels Estats Units a l’expropiació dos dies després va ser tèbia, sospitosament tèbia, però vol dir això que l’administració nord-americana li va donar el vistiplau? Seran capaces les petrolieres Exxon o Chevron de participar en la complicada perforació de Vaca Muerta? Aquesta setmana s’han de reunir amb els interventors d’YPF, que en volen temptejar les intencions.
–Tan dura serà la represàlia europea a l’Argentina?
La Unió Europea té l’obligació d’actuar en bloc, i a favor d’Espanya, i ho farà en la mesura que pugui sense que es trenquin les regles bàsiques del comerç mundial, però la pregunta que potser caldria formular és: no en sortirà més perjudicada la Unió Europea que la mateixa Argentina? Espanya n’és el primer país inversor estranger. Hi són el Santander Río, el BBVA Baco Francés, Endesa, Telefónica, Mapfre, Santillana, Cirsa... Segons dades de la Borsa de Madrid, les empreses espanyoles s’endurien 26 mil milions de dòlars anuals pels ingressos que aquestes i altres empreses hi generen. L’Argentina, a més, fa temps que posa serioses dificultats a la importació de productes estrangers. Apple, per exemple no hi ven iPhones des del març d’aquest any perquè el govern ha endurit les condicions per tenir-ne llicència d’importació per protegir i incentivar la compra d’aparells fets a l’Argentina. I és sabuda la història del secretari de Comerç del govern actual, Guillermo Moreno, que negocia amb una pistola sobre la taula les quotes de cotxes de luxe que un empresari italià vol vendre-hi. La pistola és l’anècdota; el quid de la qüestió és que el secretari va obligar l’empresari a emportar-se, a canvi, la mateixa quota en forma de vi argentí per vendre’l a Itàlia si volia tancar el negoci. I sembla que així va ser.
- Les lliçons a extreure de tot plegat, quines haurien de ser?
Segurament que, davant de cert alineament dels astres, com el que suposa el descobriment d’un jaciment excepcional, un discurs nacionalista i un dèficit energètic preocupants, poca cosa podia fer Repsol per convèncer el govern argentí per no fer el que va fer. El que s’haurà de veure a la llarga és si tot plegat acabarà sent una estatització o més aviat una reprivatització d’YPF. Si és així, els advocats ens respondran si podrà reclamar Repsol algun tipus de compensació a les empreses petroleres que s'ho quedin en el cas que el govern argentí no li hagi pagat res.
16/04/2012: Preguntes sobre un fracàs anunciat
Així doncs, la conclusió no podria ser que “les Amèriques” del Nord i “les Amèriques” llatines i del Carib cada vegada tenen menys a veure? Perquè si, com ha dit el president colombià, tots els països que hi han anat aposten perquè Cuba participi en les pròxims cimeres i Washington insisteix a dir que no -situació que no és el primer cop que es dóna ni serà el darrer- per què es continua posant el tema sobre la taula?
Si, a la demanda d’obrir el debat sobre la legalització de les drogues, Barack Obama hi contesta taxativament i sense opció a rèplica que aquesta no és la resposta a la lluita contra el narcotràfic, el missatge que està transmetent no és, sobretot, el de voler-se desentendre de la seva part de responsabilitat en aquesta qüestió tan delicada? Potser li fa por que, si la majoria dels consumidors es troben als Estats Units, amb la legalització el problema es traslladarà sobretot a casa seva? Legalitzant-la, el perill que augmentin els addictes i que s'hagi d'atacar el tema de la droga sobretot des d'un punt de vista mèdic hi és, però no és més manejable això, per molts costos econòmics que impliqui, que la sagnia de morts que el tràfic està causant més al sud, des del Perú fins a Mèxic?
I, si un dels impulsors de la proposta és la mateixa Colòmbia, aliada i receptora del pla per lluitar contra el narcotràfic més ambiciós que l’administració nord-americana hagi finançat mai -el Pla Colòmbia-, i aquest mateix país reconeix, en proposar un canvi de política, que l’eradicació no és el camí i que ha estat un fracàs, això no hauria de fer dubtar i recapacitar Washington, ni que fos una miqueta? Les crítiques del president de Mèxic als seus veïns del Nord pels pocs esforços que fan en la redacció del consum van ser directes.
No arriben tard, els Estats Units, a voler recuperar una influència econòmica i política sobre l’Amèrica Llatina que han menyspreat primer i aparcat després durant tant de temps? La única notícia que realment és notícia, al tancament de la Cimera, és que el Tractat de Lliure Comerç entre Colòmbia i els Estats Units entrarà en vigor el mes que ve, al maig del 2012. L’embolcall polític que li ha donat Santos és que es volen convertir en un país frontissa entre les dues Amèriques i no en el país que en el passat les ha dividit. ¿Ho aconseguirà realment? Aconseguirà que la relació entre els Estats Units i el Brasil sigui d’igual a igual, com pretén Dilma Roussef?
Al final, no ens podem deixar de preguntar què n’haurà tret, Obama d’una Cimera que, en el fons, els Estats Units ja no lideren. Amèrica Llatina ha arribat a la majoria d’edat i ja no és el continent en crisi permanent. No només ja no té greus problemes econòmics en conjunt –que sí socials-, sinó que cada país en particular té perspectives de continuar creixent aquest 2012.
Haurà anat Obama a Cartagena sobretot per satisfer els possibles electors llatins que li poden fer guanyar les eleccions de finals d’any?
Comença el pròxim 14 d’abril la Cimera de les Amèriques a Cartagena d’Índies, la perla del Carib com els agrada remarcar als colombians, amb la curiositat per saber si dissabte Barack Obama es vestirà finalment la guayabera blanca que havia promès posar-se després de les burles que li ha fet Fidel Castro.
Cuba, com sabran, es disputa feroçment la paternitat d’aquesta camisola típicament caribenya davant altres nacions de la zona, però la ironia ve del fet que son l’únic país que no assisteix a les Cimeres que organitza bianualment l’Organització d’Estats Americans, l’OEA, des que el 1962 els Estats Units van vetar-hi la presència de la Cuba dels Castro per la deriva socialista que va agafar la Revolució.
Així que el primer punt de l’agenda de la Cimera de fa dos anys, la de Trinidad i Tobago, encara no s’ha resolt. Un petit fracàs si es considera que aquella va ser la cimera de la presentació en societat llatinoamericana d’un flamant Barack Obama que fins i tot va acceptar rebre d’Hugo Chávez, amb la promesa de llegir-lo, “Las venas abiertas de América Latina” d’Eduardo Galeano.
Si la camisola caribenya serà la perleta, parlant de perles, de la trobada entre líders llatinoamericans, el lleig que l’administració nord-americana ha fet a Dilma Rousseff, la presidenta del Brasil, en el seu primer viatge oficial a Washington segur que serà tema de comentari. Barack Obama no li ha ofert ni sopar de gala ni cap gest explícit d’amistat.
La fotografia de la trobada diu molt del malestar brasiler pel tracte rebut. Dilma amb prou feines si esbossa una ganyota per somriure.

Estats Units i el Brasil es disputen, ara sí obertament, el lideratge de la regió, i en parlarem en algun altre moment més extensament perquè el tema mereix temps per desenvolupar-lo. De moment, a Cartagena, qui agafarà les regnes serà un Juan Manuel Santos que tampoc fa fàstics al protagonisme regional.
Amb el pas de gegant de cara a la pau que suposa l’alliberament per part de les Farc dels presoners intercanviables que tenien segrestats, Santos farà d’amfitrió per tractar el que segurament és el tema clau pel futur de la regió: el narcotràfic.
E l debat sobre la legalització del cultiu de coca i marihuana que Santos i el president de Guatemala han posat sobre la taula en més d’una ocasió és tan delicat que ja s’ha avançat que els dirigents en parlaran en privat. El mateix passarà amb la qüestió del reingrés de Cuba a l’OEA. Per tal que no hi hagi decepcions avançades a les expectatives, la ministra d’Afers Exteriors colombiana María Ángela Holguín ha dit a més que, molt probablement, cap dels dos temes formarà part de la declaració final.
En aquest estat de coses, l’important és que els dirigents de l’Amèrica del Nord, Central i la del Sud en parlin. Ni Cuba ni les drogues formaran part de la declaració final perquè aquesta es redacta per ple consens de totes les parts. Però l’important és deixar de tenir temes tabú, i aquests dos no han deixat de ser-ho ni un minut des de fa anys.
Isabel Galí
_______________
Fotografia: Reuters
Però al cap d’una estona de conversa, en almenys tres casos, hem hagut de sentir d’aquests colombians catalanoparlants un retret que ens ha dolgut. Ens ha dolgut primer i ens ha obligat a reflexionar després. En un cas, que si la senyora del forn li diu a la colombiana d’aspecte ben llatí que li ha demanat una barra de pa que si “nena, per parlar aquest català millor no el parlis, que destrosses la llengua”. En un altre cas, la mala costum de molts de nosaltres que, al sentir un llatinoamericà adreçant-se en català, canviem al castellà, per pudor? per vergonya? per fer-nos els comprensius i educats? o, amb perdó, perquè portem molta tonteria a sobre? La reflexió del colombià a qui això li ha passat desenes de vegades és: “com pot ser que estimeu tan poc la vostra llengua com per canviar-la quan algú que està fent l’esforç de parlar-la se us adreça en català?” I afegeix: “ Als immigrants, ens exigiu que parlem català, i quan ho fem no ens faciliteu mai l’aprenentatge; perquè, com podem aprendre’l bé si no el podem parlar amb vosaltres i només a classe?”

El tercer cas no és un retret sinó un elogi a la feina que l’escolarització en català fa en la immigració. En una ocasió en un avió i en una altra fa poc en una comunió, he pogut parlar amb nens que estan estudiant primària a casa nostra. Precisament perquè són nens i estan deslliurats de prejudicis, saber i parlar una altra llengua no els fa ni fred ni calor, la parlen com si res. T’entenen i s’expressen sens problema i, és més, fan de mestres als seus pares; ens ho destacava una mare dels seus dos fills. I ens afegia: “també hi ajuda la tele, els dibuixos animats”. O sigui, Tv3. En aquest cas, afegeixo, hi ajuda a més el fet que viuen en un poble, on la convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants està més normalitzada i hi ha menys sensació de gueto que a les grans ciutats.
I, ja per acabar, aquest diumenge passat, mentre miràvem el final de la jornada electoral amb un grup d’amics d’arreu d'Espanya, una valenciana de Castelló em deia: “L’apagada de Tv3 al País Valencià, més que un problema lingüístic, és un problema de llibertat d’expressió”. I rememorava, per exemple, el dia dels atemptats de l’11-M a Madrid i la informació que es fa sobre el conflicte Basc.
PS: La foto de la Shakira és una llicència per cridar l'atenció. Quan al google imatges s'hi escriu "catalan colombiano", surten, sobretot, fotos de la Shakira. Si s'escriu "català colombià" cap de les imatges destaca sobre les altres.
12/11/2011: Calle 13 es menja els Grammy
Han obert la cerimònia amb un dels seus raps de carrer acompanyats ni més ni menys que per Gustavo Dudamel, el jove director veneçolà de la Simfònica de Los Ángeles en aquest cas dirigint l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar. La combinació d'estils era molt arriscada, però el resultat és més que digne.
Durant la cerimònia, René "Residente" Pérez, lletrista i líder de Calle 13, va lluir diverses camisetes amb missatges directes, com acostuma a fer; en aquest cas la més contestatària ha estat "Educación Pública Gratuita, República Dominicana, Puerto Rico, Colombia, Chile", en referència a les mobilitzacions estudiantils que des de fa mesos s'estan donant lloc en aquests països. Va ser la nota reivindicativa d'un artista que és capaç d'obrir els Grammy i alhora agradar a Fidel Castro.
10/11/2011: Quan una revolució fracassa
Entendre les anades i vingudes polítiques d'aquest país no és una tasca fàcil. Els fronts tradicionals d'esquerres i dretes s'han diluït i la pugna es dirimeix, ara, entre autoritarisme i democràcia, segons la visió dels que se situen a l'àmbit demòcrata. En tot cas, ningú que no sigui afí al front discuteix que el procés electoral ha tingut irregularitats des de l'inici, des de la mateixa convocatòria electoral. Tampoc ningú discuteix que el Front hauria guanyat, amb frau o sense, i per reforçar l'argument us deixem l'informe de la Missió electoral de la Unió Europea. El que queda ja en l'àmbit del dubte raonable és si Daniel Ortega hauria guanyat per tants punts de diferència i el Front hauria aconseguit la majoria absoluta a l'Assamblea Nacional, un objectiu no amagat del seu projecte polític.

Però la intenció d'aquesta entrada del blog no és tant l'anàlisi de les eleccions com una invitació a entendre la deriva postrevolucionària de l'últim país llatinoamericà en viure una guerra de guerrilles. No es pot fer un anàlisi de l'actualitat sense recordar el context de la revolució en contra de la dictadura d'Anastasio Somoza i la llarga guerra entre el Front Sandinista i la Contra. I quina veu millor que la de Sergio Ramírez per explicar-ho.

Membre del Front en la clandestinitat, vicepresident del primer govern sandinista i després líder de l'escissió que l'FSLN va patir als noranta per desavinences amb les maneres de fer de Daniel Ortega, Sergio Ramírez explica, amb la cruesa de la primera persona i una capacitat d'autocrítica que dignifica el relat, com neix i creix una revolució que va acabar traïnt els seus propis ideals, més per inexperiència i fidelitat al dogma que per mala voluntat.
El llibre, Adiós Muchachos, és antic, de fa més d'una dècada, però continua vigent per l'anàlisi final sobre el sandinisme actual, desprovist dels odis maniqueus que podria generar una deserció com la que Ramírez i 32 diputats sandinistes més van protagonitzar el 1995. Un manual imprescindible sobre la història recent de l'Amèrica Llatina.
27/10/2011: El somni de la postguerra
Si en parlem abans que se celebrin és perquè és en la prèvia electoral on s’ha generat la notícia. No hi ha cap titular llampant que faci trontollar les redaccions dels diaris locals o internacionals, no. Només és una mostra més de les dificultats que aquest país té per imposar la democràcia i els valors democràtics. Un exemple dolorós d’una violència persistent que no es desarrela dels hàbits polítics de la societat.
Atenció a les xifres:
Al llarg d’aquest 2011, un total de 88 candidats (a governadors, alcaldies, consells o assemblees regionals) han rebut amenaces; d’aquests, 41 candidats han estat assassinats; 23 han patit atemptats, s’entén que fallits; 7 han estat segrestats.
Les dades són de la Missió d’Observació Electoral, la MOE, una entitat sense ànim de lucre que té observadors dispersats per tota la geografia colombiana.
Però el pitjor de les dades que han donat a conèixer és la comparativa amb les eleccions del 2007. A diferència del que es podria pensar, avui és més perillós que aleshores voler-se implicar en política: els homicidis de candidats han augmentat un 52%.
El titular d’aquesta entrada està inspirat en la cançó “The postwar dream” que Pink Floyd va incloure en el disc The Final Cut, una crítica agra a la política de Margareth Thatcher, “Maggie” a les cançons. No és que vulguem establir cap relació directa entre una cosa i l'altra, no és més que una llicència, per qui vulgui posar banda sonora a aquest article i reflexionar sobre problemes greus que queden silenciats per falta d'interès, també per la falta d'atenció que tots hi posem.
Aquí a Colòmbia, el detall que tothom es pregunta és: i aquesta violència contra els candidats d’on ve exactament? Doncs el més preocupant és que de tot arreu. De les guerrilles, de l’anomenada parapolítica hereva d’aquella que va infestar el parlament de diputats implicats amb el paramilitarisme, també de les suposadament apolítiques “bacrims”, o bandes criminals al servei del narcotràfic...
A Colòmbia també somien en la post-guerra. Però a vegades sembla que visquin amb la il.lusió que aquesta guerra acabarà algun dia per un simple efecte d’inanició.
Per fer front a aquestes eleccions, el govern està militaritzant zones del país perquè la gent pugui anar a votar sense pressions, està intentant evitar la compra de vots als municipis més pobres i, el més important, no nega aquest fenomen de violència política que mina la democràcia als racons més allunyats del país. Però les dades del MOE demostren que aquests esforços no són suficients.
Isabel Galí / Domènec Subirà
22/10/2011: El cas d'ETA per a les FARC i el govern colombià

Com feia temps que es repetia a Espanya sobre ETA, a Colòmbia el govern assegura que la guerrilla d’origen marxista fundada a mitjans dels anys 60, està contra les cordes, arraconada geogràficament i més feble que mai després de perdre gairebé tots els dirigents més destacats.
El 2008 va morir Manuel Marulanda, “Tirofijo”, fundador i líder històric; poc després va morir Raúl Reyes en un bombardeig, i el 2010, el Mono Jojoy, en un altre atac aeri, cabdills històrics també de la guerrilla. Queda al capdavant de les FARC un altre històric, Alfonso Cano, però altres comandants intermedis de fronts i blocs de la guerrilla han anat morint o han estat capturats també aquests últims anys.

També assegura el govern colombià que la guerrilla avui dia no té suport social. Una afirmació relativa. Si bé és cert que la seva base social s’ha reduït molt, en moltes zones rurals i desfavorides i entre els corrents d’esquerra més ortodoxos segueix havent-hi partidaris dels guerrillers, que en el seu discurs històric preconitzen la justícia social. I aquí ve potser la principal diferència amb el cas d’ETA.

Colòmbia és el vuitè país, de 136, amb més desigualtat, segons el coeficient de Gini, que mesura la distribució de la riquesa d’un estat. Per algú que visita Colòmbia per primera vegada, els contrastos entre rics i pobres són impactants, per maniqueu i gastat que pugui semblar això. Hi ha consens en la idea que el problema històric del país sempre ha estat la terra.
El Pla de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), en l’informe d’aquest any 2011, constata que un 52,2 % de les terres està en mans de només un 1,15% de propietaris. Denuncia que és un model de desenvolupament fracassat, injust, excloent, poc democràtic i generador de conflictes.
Des que el govern de Juan Manuel Santos, fa poc més d’un any, va prendre possessió, es pronostica una negociació amb la guerrilla. Un excomandant de l’ELN i un altre de les FARC, en converses amb nosaltres, no han negat que hi ha acostaments extraoficials.

Fa poc, un amic va fer unes classes a alumnes de final de carrera d’Econòmiques i Polítiques d’una prestigiosa universitat del país. Quan els va preguntar com veien l’evolució del país, va descobrir que no en tenien ni idea de què és l’índex Gini ni que Colòmbia hi ocupa el vuitè lloc. Els alumnes van quedar totalment astorats quan el professor els va explicar aquesta realitat i alguns fins i tot van acabar la classe plorant. I, com dic, era una de les universitats on es formen les elits dirigents del país. Paradoxal però totalment real i més il·lustratiu que moltes xifres...
Domènec Subirà
Següent
