Amb la victòria d’Hollande, la Comissió Europea ha caigut del cavall. Ha vist la llum i abandona la màscara de l’austeritat per mostrar-se oberta a relaxar les condicions que fins fa només una setmana considerava intocables. I tot ho fa sota la bandera d’una frase que ha fet fortuna: "El pacte d’estabilitat no és estúpid".

Curiosa que la negació vingui de la mateixa Comissió Europea que es va inventar aquest adjectiu per batejar el pacte. Va ser el llavors president de l’executiu comunitari, Romano Prodi, que el 2002, en unes declaracions al diari francès “Le Monde”, va desqualificar el pacte per “estúpid, com totes les decisions que són rígides”.

Unes declaracions amb què Prodi apunyalava per l’esquena el seu comissari d’Economia, Pedro Solbes, que intentava infructuosament que les sancions previstes al pacte s’apliquessin a Alemanya i França, que l’incomplien descaradament. Solbes va fracassar, traït pel seu president i derrotat per l’oposició d’una majoria de ministres d’Economia que van decidir que tots eren iguals, però uns més iguals que els altres. I el pacte va quedar etiquetat com a estúpid.

Ara, la mateixa Comissió Europea, es mira el pacte amb uns altres ulls, ja no és ni cec ni estúpid, sinó que ofereix marge a l’hora d’aplicar-lo. Gairebé un prodigi de flexibilitat. Un descobriment d’última hora. Gràcies, François.

El tuit més divertit que he llegit durant la nit electoral (@pedroblancoa).

La mare de Sarkozy que el renya:
-Ja t’ho deia, fill, aquesta dona no et convenia
-Quina dona, la Carla?
-No, l'Angela

En aquesta nova versió del clàssic “chercher la femme”, ara qui haurà de decidir si la dona en qüestió li convé o no és François Hollande. La veritat és que no tenen gaire alternativa, ni François ni Angela. A ells i a tots ens convé que s’entenguin, que Hollande aconsegueixi convèncer-la de canviar el discurs, de sumar-se al nou mantra del creixement, com han fet en massa i sense dissimular molts dirigents europeus des de la victòria del candidat del creixement a la primera volta. El dèficit zero deixa de ser un tabú. A partir d’avui, almenys podem qüestionar-lo.

L’austeritat no és una fatalitat, una de les primeres frases pronunciades per l’Hollande victoriós, ara s’ha de traslladar de la retòrica a la política. I el marge és estret. Que ningú no esperi noves polítiques keynesianes, amb despeses que agreugin el deute públic. Que ningú no esperi plans Marshall. I que ningú no esperi miracles. Però sí que tots podem esperar primer que s’entenguin, i després, que deixem d’aplicar doctrines religioses per resoldre problemes econòmics. Que si, com repeteixen sovint, el Pacte d’Estabilitat, no és estúpid, que ho demostrin.

Si guanya Hollande, Merkel intentarà esborrar qualsevol signe de contrarietat del seu rostre ja habitualment poc expressiu. Més en la seva faceta de mare/mestressa de casa eficient, s’arremangarà i es prepararà per a una primera entrevista amb François que tots dos intentaran evitar que derivi en xoc de trens.

Si guanya Hollande, Rajoy farà més de gallec que mai, empresonat entre la família ideològica i l’interès immediat que li xiuxiueja a l’orella que el discurs d’Hollande pot acabar subministrant-li una mica d’aire.

Si guanya Hollande, els 16 socis de França dins de la zona euro, es prepararan per un sopar informal a finals de mes, ja amb el nou president a la taula, per decidir si mantenen el culte a l’austeritat o si el complementen amb creixement. Alguns dels que callaven davant el pes d’un eix francoalemany unit, ara, pressionats per unes opinions púbiques adolorides, poden aprofitar per aixecar la veu.

Si guanya Hollande, la deprimida socialdemocràcia europea recuperarà moral després d’uns anys horrorosos en què els electors els han pràcticament esborrat del mapa europeu. El domini dels conservadors a governs i institucions europees és aclaparador. Un Hollande triomfador és la bandera a què s’arraparan buscant la ressurrecció.

Si guanya Hollande, qui no estarà content és el ministre de finances alemany, Wolfang Schäuble, perquè el seu nomenament com a president de l’Eurogrup pot passar de ser considerat més que probable a simplement possible. La temptació de bloquejar l’elecció o com a mínim d’utilitzar-la de moneda de canvi, rondarà Hollande.

I en clau més francesa, si guanya Hollande, Marine Le Pen es fregarà les mans somiant en la descomposició de la dreta francesa que li pot permetre, a les legislatives del juny, convertir el seu Front Nacional en referència dins de l’oposició.

En canvi, si guanya Sarkozy és difícil pronosticar quin Nicolas ens trobarem; si els dels últims 5 anys que, després de moltes gesticulacions, sempre solia acabar plegant-se a la voluntat alemanya; o el de les últimes 5 setmanes, més distanciat de Berlín i que fins i tot s’ha apuntat al discurs del creixement. També comprovarem si, per recompensar l’electoral d’extrema dreta, són els que el poden fer guanyar, es retira de Schengen, torna a aixecar fronteres internes dins d’Europa i endureix la política contra la immigració.

Els sondejos indiquen que la crisi, un cop més, farà rodar el cap del governant de torn, però Sarkozy, animal polític com pocs, s’hi resisteix i ja se sap que els sondejos són només sondejos.

Acabem de descobrir que n’hi havia tants amb tantes ganes de canviar de política que ha estat suficient la probabilitat de la victòria de François Hollande perquè tot el vaixell europeu virés de rumb. Tantes ganes tan dissimulades, o tant temor reverencial als dos grans quan van a la una, que ens ha sorprès la rapidesa amb què han aparegut les esquerdes al mur fins fa ben poc infranquejable de l’austeritat, o doctrina del dolor segons l’han batejada els crítics més àcids.

Des del governador del banc central, Mario Draghi, fins al tecnòcrata Monti, o el president del consell europeu, Herman Van Rompuy, que s’ha afanyat a convocar una cimera per parlar de creixement. Un Van Rompuy que mai no ha gosat plantar cara a Merkozy, però que ara, intuint un canvi en la direcció del vent, també ha desplegat les veles per posar rumb al creixement. I comencen a filtrar-se els plans d'inversions de la comissió europea.

Si enterrem Merkozy, la sort d’Europa dependrà en bona part de com surti el seu substitut, un Merkollande difícil de parir quan els dos pares arriben amb situacions de partida ben dispars, per qüestió ideològica, i per interès electoral intern. En convertir-se en detonant del canvi cap a una política de creixement, Hollande ha sumat ja una victòria abans de la que li prometen les urnes, i se’l jutjarà per com aconsegueixi injectar creixement a Europa. Merkel, més a la defensiva, més aïllada que mai, ha estat venent un missatge que la seva opinió pública li agrada d’escoltar, que l’única sortida passa per germanitzar l’economia europea.

Si l’experiment Merkollande no qualla patirem tots. Els dos grans enfrontats garantirien inacció i desconfiança. De moment, mentre tot es mantingui en el terreny de les paraules, poden escenificar un acostament, però quan es tracti de concretar polítiques, d’adoptar mesures, i haurà de ser aviat, allí descobrirem si Angela i François poden entendre’s. Ara tots dos parlen de creixement ; sí, Merkel, també; però cadascú dóna a la paraula un significat diferent.

I per entendre’s, un dels dos, o Merkel o Hollande haurà d’arriar la bandera que està enarborant.

Si Don Mariano en els pròxims quinze dies es veiés transformat temporalment en Monsieur Rajoy, molt probablement acabaria votant socialista. No és res personal, li podria explicar a l’amic Nicholas, només business.

I és que la temptació no vindria pels repetits atacs de Sarkozy a la ja prou devaluada marca Espanya, a qui posa com a paradigma de tots els mals, això són només derivades menors de la campanya electoral, es diria el gallec que tan poques explicacions prodiga; sinó per pur interès immediat. Podria trair la ideologia conservadora que certament comparteix amb Sarkozy, per caure momentàniament en braços de les teories del creixement. Certament, Don Mariano segueix proclamant la seva fe en l’austeritat i la disciplina, i promet complir uns objectius a l’altura de les missions impossibles de Tom Cruise. Però, un raig de llum, una suavització dels terminis li serien, a ell i a tots els que patim i patirem les seves decisions, d’ajuda inestimable.

Ara que hem recuperat la credibilitat de les estadístiques espanyoles, curiosa paradoxa quan sospirem alleujats perquè s’ha confirmat un horrorós 8’5% de dèficit; un trencament del duet Merkozy que ha empès Europa pel pedregar de l’austeritat obriria la possibilitat d’afrontar la crisi d’una altra manera. També hi podrien ajudar les dificultats holandeses, amb un govern que s’ha distingit com a gran apòstol del dolor que ara cau víctima de la seva pròpia medecina. Al ric país del nord, es comencen a escoltar veus que plantegen allò que ells sempre han negat als altres: flexibilitzar els terminis per complir amb l’austeritat.

Són uns moviments en el terreny de la política que poden portar que, a Europa, es parli no només d’austeriat, sinó també de creixement. Però, són bones intencions que hauran de superar l’oposició d’uns mercats que ja tornen a la càrrega, i ara no només disparen contra PIGS i perifèrics, sinó contra el nucli central de la zona euro. Pot ser una segona oportunitat de la política per derrotar els mercats.

Són els moments finals d’aquest duet poc fantàstic però molt famós que ha governat quasi despòticament Europa els últims anys, en concret des que la crisi ens fueteja. El Merkozy es podria dissoldre si es compleixen les enquestes i un François Hollande amb discurs allunyat de la religió de l’austeritat imperant a Europa, es fa amb la presidència de la República. Amb els avals que l’acompanyen durant la campanya electoral, els impostos a les grans fortunes, i la modificació del pacte fiscal europeu, costa d’imaginar que assistim al part d’un Merklande o criatura similar.

Però, fins i tot en el cas que el Sarkozy més animal polític, el que arreplega vots de l’extrema dreta, escura els plats del populisme, assenyala Espanya com a paradigma de tots els mals, i amb la inestimable ajuda de la seva Carla, que ja fa tweets en el seu nom, acabés guanyant, el binomi Merkozy ja forma part del passat. El va enterrar el mateix Sarkozy quan, després d’haver jugat amb la idea de demanar a l’estimada Angela que participés en la campanya electoral, a l’hora de la veritat, ben al contrari, ni la convidà i més encara, ha acabat amb eslògans que van directes a la línia de flotació de la filosofia merkeliana.

Buscant desesperadament un grapat de vots, Sarkozy ha obert el debat sobre el paper del Banc Central Europeu. Contradint tot allò que ell ha acceptat, a contracor, però ha acceptat; és a dir, un BCE que tingui com a prioritat la inflació i no el creixement; aquest diumenge en un macromíting, ha reclamat un canvi de la funció del banc central. Abandona Merkel per plantar cara a un rival, François Hollande, que des del principi, i malgrat les crítiques que li han costat, ha insistit en la necessitat de potenciar el creixement econòmic.

En el fons, el fenomen Merkozy ja va néixer i després créixer, desequilibrat. Si no et deixes enlluernar pels discursos, i comptes les decisions que ha dictat, apareix la preeminència indiscutible de les tesis d’Angela per sobre les d’un Nicholas que sempre feia la impressió d’acabar-s’hi sumant per mantenir-se al púlpit dels dirigents, encara que li costés renunciar a bona part de les seves propostes originals.

Els últims episodis del molt gallec Rajoy escapant-se dels periodistes per evitar qualsevol pregunta incòmoda, m'han recordat una altra escena, de fa uns quants anys, també en una crisi econòmica, també amb un representant del govern espanyol fugint de la premsa. Ens hem de situar al 1992, en el dolorós període postolímpic, en les interminables reunions en què es decidien les devaluacions de la pesseta, i el protagonista va ser el llavors director del tresor i avui comentarista de temes econòmics Manuel Conthe, que va intentar burlar la nostra pacient guàrdia a peu de carrer escapant per la porta del darrera, pel garatge.

Els joves i aguerrits reporters que llavors érem, escalfats per hores d'espera i per un silenci informatiu absolut, en detectar aquella maniobra evasiva, no vam dubtar un segon a córrer darrera el director del Tresor, al crit de "Conthe, da la cara!" , i amb les més exaltats fins i tot colpejant el cotxe del fugitiu.

Conthe va escapar, la velocitat del cotxe es va imposar a les nostres cames, però la protesta formal que vam fer arribar al llavors ministre d'economia, Carlos Solchaga, el va obligar a la reunió següent, n'hi va haver unes quantes, a sortir per la porta principal, a aturar-se amablement davant els nostres micròfons i a utilitzar la seva millor retòrica per esquivar les preguntes que no li agradaven (totes, si la meva memòria és bona). Éren uns moments prou crítics, estem parlant de devaluar la pesseta, per no refugiar-se darrera un mur d'opacitat.

Potser haurem de treure la pols a aquell crit de guerra, al "Conthe, da la cara!" que es va fer famós entre la parròquia periodística de Brussel.les, o a un altre de similar, perquè els polítics, i Rajoy el que més, cauen massa sovint en la temptació de parlar poc, només davant de fidels, i sobretot, sobretot, de no acceptar preguntes. I aquesta deriva l'hem d'aturar perquè contestar preguntes, sobretot les incòmodes, donar la cara en definitiva, va inclòs al seu sou. Per ser justos li hem de concedir que, almenys en aquesta ocasió, Rajoy ha rectificat més ràpidament que Conthe. Aquestes fotografies l'han fet reaccionar.

El verb florit d’un mexicà contrasta més que mai quan al costat li poses l’anglès mecànic d’un finlandès. A nivell d’oratòria, el secretari general de l’OCDE, Angel Gurría, desborda per tots els cantons el hieràtic comissari d’Economia, Olli Rehn. I quan els veus junts es nota més. Com a la presentació aquest dimarts a Brussel·les de l’estudi de l’OCDE sobre la zona euro.

És el Gurría que, per reclamar que s’augmenti la dotació del fons de rescat de l’euro, parla de “la mare de tots els tallafocs” per enviar un missatge als mercats que “als nostres fills no se’ls toca”, els dius que “jo tinc l’arma i per Déu!, i si la necessito, la faré servir”.

De moment, però, tot i l’oratòria, Gurría no ha convençut la menys expressiva però molt més poderosa Angela Merkel, que només accepta, i això molt a última hora, d’augmentar el fons de rescat fins als 700.000 milions d’euros. Res del bilió que demana l’OCDE.

Però, Gurría, sense desanimar-se, també ataca un altre dels tabús europeus. Reclama que el Banc Central intervingui més els mercats comprant deute dels països amb problemes. I aquesta vegada ho il·lustra amb un símil de boxa: és com si davant del combat de la teva vida, sortissis al ring amb un braç lligat a l’esquena; podràs intentar mantenir el rival a distància, però no clavar-li un ganxo directe a la mandíbula.

I aquí va sonar la campana i es va acabar l’assalt. El combat entre els mercats i l’euro continua.

L’independentista més influent de tot Flandes, Bart de Weber, ha culminat una autèntica metamorfosi. No política, és tant o més independentista que abans, però sí física. Ha perdut més de 20 quilos gràcies a una dieta estricta. Només verdures i últimament s'ha permès afegir-hi carn i peix. Res més. Per un belga, per un flamenc, passar de xocolata i de gofres és un sacrifici que de Weber ha assumit, diu, més per qüestions de salut que d’imatge política.

Tampoc no li anirà malament. En les pròximes eleccions municipals, el lema del seu partit és "La força del canvi" ("De kracht van verandering")I la seva imatge, francament, s’ha transformat.

De Weber perd quilos, segons la bàscula, i guanya vots, segons els sondejos. La seva Nova Aliança Flamenca, instal·lada en l’oposició a Bèlgica, al govern a Flandes, suma i suma intencions de vot. L’última enquesta li pronostica un 38% dels vots flamencs. Les expectatives polítiques de l’aprimat Bart de Weber estan pels núvols.

Apareixien les llàgrimes als ulls dels bregats socorristes suïssos mentre extreien els petits cossos de les ferralles de l'autocar; banyaven també els angoixats rostres dels familiars de les víctimes, i les carones infantils dels companys de classe de Lommel i Heverlee, dues localitats flamenques a tocar de la frontera amb Holanda. Fins i tot, tinc la molt subjectiva impressió que pels carrers de Brussel·les flotava la gravetat en l’ambient. El pla país està de dol, i és d'aquells dols que toquen tothom: 22 escolars d'entre 10 i 12 anys, 4 monitors i 2 xofers morts.

I aquesta vegada, els mitjans ho hem fet bé. Ràdios, teles i diaris belgues han informat de manera força àgil, no és habitual, i sobretot amb tota la cura. Ni una imatge de més, ni morbo d'escenes de familiars desorientats confrontats per força amb la càmera, i això sí, s'hi han llançat de manera exhaustiva, pràcticament sense interrupció, repetint i repetint els fets coneguts mentre esperaven conèixer-ne de nous.

Un dia en què, segons l'encertada frase del seu primer ministre, Elio di Rupo, sobraven les paraules: perdre un adult és dramàtic, perdre un nen no hi ha paraules que valguin. Les paraules que van sonar més fort són les que va transmetre per telèfon al seu pare una nena de 12 anys: era fosc, he sentit un gran cop, tots els seients han sortit volant, i m’he trobat bloquejada entre dos seients. Era la veu d'una supervivent, amb les dues cames i un braç trencat, però supervivent en el país on les catedrals són les úniques muntanyes i que avui plora els seus morts més joves.