El president del BCE, Mario Draghi, té fama de parlar clar, sense pèls a la llengua. L’últim que ho ha comprovat és el govern espanyol, amb la bronca que li ha clavat aquest dijous per actuar de la pitjor manera possible en la crisi de Bankia.

Després de sofrir les últimes setmanes pressions, directes i indirectes, de Madrid perquè intervingués en els mercats, Draghi, d’entrada, va tornar la pilota als governs. La feina del BCE, va dir el governador, no és substituir la falta d’actuació dels estats:

“Pot el BCE omplir el buit provocat per la falta d’acció dels governs sobre el dèficit i el creixement? La resposta és no. Pot el BCE omplir el forat provocat per la falta d’acció dels governs per afrontar els seus problemes estructurals? La resposta és no” .

I després de les dues negatives, Draghi va tirar amb bala, acusant el govern espanyol d’infravalorar la crisi de Bankia i d’actuar sense contundència.

Però, darrere la bronca, i la negativa, almenys per ara, a intervenir en els mercats; Draghi va formular una proposta que permetria un dels grans objectius de Rajoy i De Guindos, que el fons de rescat europeu pogués finançar directament els bancs amb problemes, sense que els governs hagin d'actuar d'intermediaris. Aquesta ajuda directa seria possible a canvi de centralitzar a nivell europeu la supervisió dels grans bancs, els sistèmics.

És el que s’anomena Unió Bancària, i que tindria el suport de tres pilars: aquest control centralitzat dels grans bancs, un fons de resolució per rescatar els bancs amb problemes i una garantia europea dels dipòsits. És a dir, una transferència més de sobirania cap a Brussel·les. Un procés, però, pensat per mitjà termini quan el problema que tenim és per demà passat.