Diumenge, a “Meet the Press”, el vicepresident Joe Biden, catòlic practicant, va declarar-se “confortable” amb la idea del matrimoni entre persones del mateix sexe. Faltaven dos dies per al referèndum a Carolina del Nord, que podia convertir aquest Estat en el 30è de la Unió que incorporés una esmena a la Constitució declarant el matrimoni com la unió d’un home i una dona.

La declaració de Biden va ser seguida per altres membres del govern d’Obama. Però el president guardava silenci. No pas perquè no hagi enviat senyals de proximitat a gais i lesbianes (va acabar amb el “Don´t ask, Don´t tell” a l’exèrcit) però sempre que li havien preguntat explícitament si estava a favor del matrimoni entre homosexuals declarava que la seva posició estava “evolucionant”.

Fins ahir. Durant 48 hores, Obama ha deixat que columnistes i bloguers de tot el país li hagin dit de covard en amunt per no mullar-se igual que el seu vicepresident. Fins i tot a “The Washington Post” es podia llegir: “L’evolució del president s’està fent tan llarga que hauria acabat amb la paciència del mateix Darwin”. Finalment, ahir, va fer cridar l’ABC i va declarar que “per a mi, personalment, és molt important tirar endavant i afirmar que les persones del mateix sexe s´haurien de poder casar”. Obama explicava amb naturalitat que durant un temps va pensar que les unions civils eren suficients i que la paraula “matrimoni” tenia connotacions sagrades per a moltes persones. Però que després de parlar amb algunes persones, com ara la seva dona, i de veure membres del seu equip amb parelles del mateix sexe, havia decidit fer aquesta històrica declaració. Mai cap president dels Estats Units havia anat tan lluny en matèria d’opinió sobre drets dels homosexuals.

Per a una millor comprensió d’aquesta pel•lícula dels fets cal saber que:

Segons POLITICO, Obama havia decidit al gener que abans de les eleccions anunciaria la seva nova posició. Impossible arribar als debats presidencials i les urnes afirmant, simplement, que estava “evolucionant”.

Per primera vegada, segons GALLUP, hi ha més nord-americans a favor del matrimoni entre persones del mateix sexe (50%) que en contra (48%).

Obama té un problema de falta d’entusiasme de les bases. 4 anys sense que s’hagi notat gaire la màgia del canvi i de l’esperança del 2008 han desmobilitzat els joves. Calia un cop d’efecte.

La declaració té els seus riscos electorals. El matrimoni homosexual només és legal a sis Estats i a la ciutat de Washington. I a 10 dels 16 Estats considerats més difícils de pronosticar al novembre hi ha una esmena que el prohibeix. La maquinària conservadora tindrà munició.

La declaració no tindrà efectes legals, perquè l’ordenament jurídic de les unions és una competència dels Estats. Però el president és un “prescriptor en cap” i quan proposa expandir els drets civils obre una porta que el país acaba seguint.

A la reunió de portada del “The New York Times” d’avui han discutit si la notícia mereixia més de cinc columnes.

Eren les quatre de la matinada a la base nord-americana de Bagram, a l'Afganistan, quan el president Obama s´ha posat darrere el faristol i davant el teleprompter per dirigir-se als nord-americans que el veien a l´hora de màxima audiència a la costa est, dos quarts de vuit del vespre. El discurs presidencial ha durat 11 minuts, la majoria destinats a explicar l’acord de col·laboració que hores abans Obama havia firmat amb Hamid Karzai, president de l’Afganistan. No ha estat triomfalista ni concret.

En síntesi, l’acord, de 10 pàgines d’extensió, certifica que, un cop les tropes d'Obama i de la resta de països de l’OTAN es retirin definitivament de l’Afganistan el 2014, els Estats Units no abandonaran el govern afganès a la seva sort, sinó que es comprometen a ajudar-lo. Amb quantes tropes, amb quins aliats, amb quin cost econòmic, res d’això s’ha especificat, i en part depèn de la capacitat dels Estats Units de comprometre els aliats atlàntics i fer-los entendre que part de la seva seguretat es juga en el fet que Al-Qaeda pugui rebrotar, sobretot a la frontera afganopakistanesa.

El viatge d’Obama (22.000 quilòmetres entre anar i tornar per una estada de sis hores i cinc minuts) ha servit per diversos propòsits: solemnitzar el primer aniversari del seu gran èxit polític (l’assassinat de Bin Laden), vincular aquell èxit a una guerra empantanegada des de fa deu anys, demostrar que malgrat la corrupció del règim de Karzai i les matances de civils afganesos per part de tropes americanes la relació entre presidents i Estats permet firmar acords estratègics i, per descomptat, convertir l’Air Force One en una eina útil al servei de la reelecció. Si els republicans es queixaven de l’ús electoral que la Casa Blanca estava fent de la mort de Bin Laden, ahir en van tenir dues tasses.

Les victòries a cinc Estats de la costa est en una sola nit (Nova York, Connecticut, Delaware, Rhode Island i Pennsilvània) de Mitt Romney han confirmat allò que ja es va intuir de bon començament i va quedar plenament confirmat a Florida: l’exgovernador de Massachusetts ha construït una maquinària electoral els darrers sis anys, l’ha greixat amb milions impossibles d’empatar per la resta de contrincants i camina amb pas lent però segur cap a la nominació aritmètica, el mes que ve. Ja supera els 800 delegats i s’acosta als 1.144 necessaris.

Dimarts a la nit, Newt Gingrich va tornar a oferir el seu discurs de derrota habitual: tenim un petit problema amb els electors, els vots i els delegats, però això no té més importància: a l’agost serem a la convenció de Tampa i allà serem decisius per triar una candidat veritablement conservador. (Gingrich m’ha recordat Mourinho: el futbol es decideix a les àrees i el mig del camp és prescindible.)

Però sense que ningú hagi sabut explicar per què, dimecres al matí, Gingrich va parlar per telèfon amb Romney, el va informar que plegarà de la campanya la setmana que ve i es posa a la seva disposició per guanyar Barack Obama al novembre. Serà el final d’una campanya típica: l’home intel•lectualment preparat, d’autoestima superlativa, productor d’idees grandioses, com construir una base humana a la Lluna, però que no connecta amb l’electorat. Tota l’autocrítica que se li ha sentit és: “Penso que òbviament jo seria més bon candidat, però el fet objectiu és que els votants no pensen això. I també penso que és molt, molt important que estiguem units.”

Romney no ha esperat a tenir el camí definitivament aplanat per criticar Obama, i fins i tot ja ha aconseguit que el president l’hagi criticat en un discurs. Però ara que ja és més que “presumpte nominat”, algunes veus dins del partit republicà li demanen la construcció d’un discurs en positiu, no tant per què no votar Obama com per què votar-lo a ell. Aquí vindran les primeres dificultats, perquè Romney resulta ser un candidat encarcarat, més director general d’empresa que president del país, amb poca traça comunicativa per establir un contacte emocional amb el votant, més enllà d’allò que els uneix, l’enuig per la situació econòmica, de la qual fa responsable Obama. És l’hora de trobar el to. Les eleccions són d’aquí a sis mesos.

En una compareixença inesperada, el contingut de la qual no ha s’ha conegut fins pocs minuts abans de començar, Rick Santorum ha abandonat la cursa per la nominació presidencial republicana pel 2012.

Per què ho deixa córrer ara, a quinze dies de les primàries a l’estat de qual va ser senador, Pennsilvània? En la compareixença no ha donat cap raó. Només ha fet un comentari que havia tingut temps de reflexionar a l’hospital durant aquesta Setmana Santa mentre esperaven l’alta de la seva filla Bella, que constantment demana atenció mèdica urgent a causa de les complicacions associades al desordre genètic amb què va néixer.

Alguns analistes ho posen en plata: Romney és el candidat inevitable, i amb la seva hegemonia econòmica (per cada dòlar que Santorum ha gastat, Romney n’ha gastat 10) amençava fins i tot la victòria de Santorum a Pennsilvània. Santorum s’hauria volgut estalviar la taca pensant en el paper que pot jugar fins al novembre, però sobretot, pensant a repetir el 2016, quan, en cas de guanyar Obama d’aquí uns mesos, la probabilitat d’una victòria republicana augmentarà notablement.

Santorum no ha volgut contestar preguntes, millor dit, la pregunta de si donava suport a Romney.

En el seu pas per les primàries ha demostrat una gran capacitat de connexió amb l’electorat de base conservador, especialment el religiós. Ha guanyat en 11 estats, ha fet 11 segons llocs i ha guanyat a més comtats que tots els altres tres candidats junts (Romney s’ha imposat a les ciutats). I amb pocs diners. Ha estat el “veritable conservador”, per sobre d’un Romney “director general dels Estats Units” i un Gingrich megalòman.

Santorum ha jugat el paper del “nice guy”, pare de família creient, treballador, amb el seus pul·lòvers. "The Washington Post" va explicar que és simpatitzant de l’Opus Dei i va assistir a la canonització de Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, a Roma. I també ha ensenyat les urpes: la idea de la separació Església-Estat el fa vomitar (sic), l’Estat no s’ha de posar en la vida de la gent excepte quan “la gent es porta malament” (avortament, matrimoni entre persones del mateix sexe) en què l’Estat “ha de restringir la seva llibertat”, Obama és un esnob perquè diu que vol que tothom vagi a la universitat, i va topar davant les càmeres amb el periodista de "The New York Times" que seguia la seva campanya, en una demostració de com ell també considera que els grans mitjans nord-americans són de tendència liberal que només volen la derrota republicana.

Un dels articles més interessants, per equànime, sobre Santorum, el va publicar a "Time" el columnista Joe Klein, el 5 de març passat. Us el recomano.

S’han acabat les vistes orals sobre la Constitucionalitat de la Reforma Sanitària d’Obama. Després de 3 dies escoltant arguments en sessions de dures, hores, els nou magistrats del Tribunal Suprem es retiren a deliberar.. Alguns experts que han seguit les sessions creuen que el to i el contingut escèptic d’algunes preguntes dels magistrats demostren que la reforma té la peça al teler. D’altres opinen que que es precipitat treure conclusions i que un cop el Suprem treballa a porta tancada, el resultat es imprevisible. Aparentment, cada posició té quatre vots assegurats (blocs progressista i conservador) i el vot del magistrat Anthony Kennedy podria decantar la balança en un sentit o un altre.

En el fons de la discussió jurídica, hi ha una pregunta: te dret el Congrés (que és qui va aprovar la reforma presentada per Obama) a obligar la gent a comprar alguna cosa? Per l’advocat del govern sí, perquè l’assegurança de salut és l’única manera d’accedir a la sanitat en aquest país, i la sanitat és un servei que tothom, tard o d’hora farà servir. Per alguns magistrats, l’obligació sota pena de multa canvia la relació entre el govern federal i la gent. La sentència, al juny.

L’edifici del Tribunal Suprem és al turó del Capitoli. La seva façana es mira de fit a fit amb la façana principal del Congrés, i projecta la seva ombra sobre la biblioteca del Congrés, allà on passat el vestíbul i just al peu de l’escala que puja al mirador de la rotonda el visitant es topa sense previ avís amb la Bíblia de Gutenberg.

Aquest matí la policia havia posat un cordó a totes les escales del Suprem, i manifestants, periodistes i aspirants a entrar a la sessió atapaïen la vorera. Hi ha una empresa que fa cua per tu. Cobra 36 dòlars l’hora, dels quals el figurant de la cua s’emporta la meitat. Ha estat el procediment triat per alguns dels 60 afortunats de públic (la sala no dóna més de si) que han volgut veure l’audiència del primer dia. Ni càmeres, ni mòbils, ni Ipads: cap aparell electrònic dins la sala. Tot el testimoni gràfic que en quedarà són els dibuixos al natural que en fa un artista a corre-cuita.

A mig matí ha arribat Rick Santorum, anunciat per les sirenes policials ara que, com els altres candidats republicans, ja té protecció del Servei Secret. Del cotxe del darrere ha baixat la filla, Elizabeth, 20 anys, que l’acompanya a tot arreu, i que avui ha hagut d’esperar-se 10 minuts ben bons que son pare sortís del monuvolum, perquè estava parlant per telèfon. Santorum, maquillat (hi van tots tot el dia) ha fet cap fins a un faristol i amb les columnes del Suprem de fons s’ha erigit com l’únic candidat autènticament “Obamacare”, tenint en compte que el favorit, Romney, va aprovar una llei molt semblant a Massachusetts quan n’era governador.

Tot i la temperatura política del moment, la presència de grups oposats i l’aparició de Santorum, tot ha tingut un aire molt cívic. Amb discussions, però sense violència ni mala educació. I Obama, a Corea del Sud, dient-li a Medvédev: “Aquesta és la meva última elecció. En el meu segon mandat, podré ser més flexible”.

Avui comencen al Tribunal Suprem 3 dies d’audiències per saber si la reforma sanitària d’Obama és constitucional. Hi ha gran expectació. Part de la releecció d’Obama està en joc. La reforma sanitària és el paràgraf més important de la presidència d’Obama i és l’obra de govern més combatuda pels republicans. Quan els candidats a la nominació prometen que la retiraran és quan s’emporten els aplaudiments més grans.

Dilluns, els magistrats escoltaran arguments sobre si el cas es pot admetre a tràmit. Dimarts, s’abordarà el cor central del litigi: si l’obligació d’assegurar-se sota multa en cas de no fer-ho és constitucional. Dimecres, si el Congrés es va excedir en les seves funcions quan va ampliar la cobertura del Medicaid que presten els estats a la gent pobra.

La sentència es donarà a conèixer a finals de juny, un parell de mesos abans de les convencions republicana i demòcrata.

La victòria de Rick Santorum es donava per descomptada en un estat del sud on els valors religiosos compten i un exgovernador de Massachusetts, multimilionari com Romney, connecta poc. La CNN ha projectat que més de la meitat dels votants evangèlics han optat per Santorum. Al moment de tancar aquest post, Santorum havia obtingut la meitat dels vots emesos; Romney era segon, amb un 25%; Gingrich, tercer amb un 16%, i Paul, quart amb un 6%. Gingrich ha tornat a punxar al sud a mans de Santorum, que li arrabassa allà el vot dels que no consideren Romney “prou conservador”. Gingrich té diners (els d’Adelson, sobretot) per continuar la campanya, però cada nit electoral és un disgust per a un home que presumeix sense complexos de la seva talla intel·lectual. Només ha guanyat a Geòrgia, el seu estat, i a la veïna Carolina del Sud.

Amb tot, el resultat de Lousiana no altera gaire la proporció en la distribució de delegats, que Romney continua dominant per un ampli marge.

Pròxima elecció, 3 d’abril a Maryland, Washington DC i Wisconsin.

Arriba la primavera i s’apuja el preu de la benzina. La pujada s’agreuja en funció de les tensions al mercat internacional de cru. Aquest any, part de la culpa s’atribueix al boicot internacional al petroli de l’Iran.

Avui, els nord-americans paguen uns 80 cèntims d’euro el litre de benzina, i això és motiu de critiques al president, al que sigui.

Ja fa dies que Obama es defensa com pot. Primer va començar acusant els candidats republicans de demagogs, perquè insisteixen en el “Drill, Bay Drill”, i menystenen les energies alternatives negant, com Santorum, el canvi climàtic.

I li critiquen que no hagi autoritzat per raons conservacionistes una canonada des dels jaciments del Canadà fins a les refineries de Texas, travessant el país de dalt a baix.

Després, el president va donar dades: per més que perforem no cobrirem la demanda. Els Estats Units consumeixen el 20% del petroli mundial i nomes tenen el 2% de la reserves. Ahir a Nevada va fer un discurs al peu d’una de les plantes solars més grans del país. I avui, a Oklahoma, ha fet un discurs al davant d’unes enormes canonades i ha anunciat la construcció d’un oleoducte respectuós amb el medi ambient des d’Oklahoma a les refineries del Golf de Mèxic, a Texas.

Sheldon Adelson va néixer als Estats Units fa 78 anys, fill d’un taxista ucraïnès d’origen jueu que va immigrar a Dorchester (un barri de Boston), on la família vivia en un pis d’una sola habitació.

La modesta economia familiar el va fer treballar des de ben jove, i de seguida va muntar els seus propis negocis, que el van portar a abandonar els estudis universitaris. El 1979 va tenir la idea sobre la qual va edificar la seva posterior immensa riquesa: va crear Comdex, Fira de la Informàtica mundial a Las Vegas, que setze anys més tard es va vendre per 500 milions de dòlars.

Des d’aleshores no ha parat de fer créixer un imperi d’hotels, casinos, centres de convencions i "resorts" a Las Vegas i sobretot a Macau (Xina) i Singapur, amb els quals ha bastit una fortuna calculada en uns 16.500 milions d’euros, que segons la revista "Forbes" el converteix en la vuitena persona més rica dels Estats Units i la setzena del món.

Fins ara, Adelson era conegut als Estats Units pels seus macroprojectes (l’hotel The Venetian, amb més de 4.000 habitacions, 4.000 suites i un casino de 1.000 metres quadrats, una vintena de restaurants, canals, góndoles i gondolers, considerat el més gran del món, i seu de la companyia d’Adelson, és una rèplica exacta del centre històric de Venècia) i pel seu finançament a la causa de la supervivència de l’estat d’Israel. Adelson és propietari del diari gratuït israelià en hebreu “Israel Hayom”, el de més circulació a Israel i amb un web en anglès, que dóna suport a les posicions de l’actual primer ministre, Benjamin Netanyahu. El 1991, Adelson es va casar amb la metge Miriam Ochshorn, jueva d’una família polonesa que va fugir de l’Holocaust i va acabar establint-se a Haifa.

Però des de ja fa mesos, Adelson ha tornat a les primeres planes (el mes que ve serà portada de la revista "Forbes") perquè s’ha convertit en un important contribuent de la campanya de Newt Gingrich, exportaveu del Congrés i candidat a la nominació presidencial pel Partit Republicà. La inclinació conservadora d’Adelson no és d’ara, però la presidència d’Obama l’ha exacerbat. Adelson s’ha declarat “espantat” per “l’estil d’economia socialista” del president Obama i considera que la intromissió constant del govern americà en la vida dels ciutadans els porta a crear-se massa expectatives sobre el que poden rebre del govern i a treballar menys pels seus propis mitjans, amb la consegüent pèrdua del sentit filantròpic que s’atribueix a la majoria de multimilionaris nord-americans.

Al mateix temps, i molt probablement a causa del financament que rep d’Adelson, Gingrich no només ha mantingut un discurs projueu que és comú als candidats de tots dos partits, sinó que ha demanat repetidament que l’ambaixada nord-americana a Israel sigui traslladada de Tel Aviv a Jerusalem, i va arribar a declarar fa pocs mesos que el poble palestí era “un poble inventat”.

El grup d’Adelson dóna feina a uns 28.000 treballadors.