John Roberts, el president del Tribunal Suprem, va decantar amb el seu vot la sentència sobre la reforma sanitària d'Obama a favor de la constitucionalitat de la llei.

Roberts no farà que Obama guanyi les eleccions del novembre, però sí que li ha procurat un lloc a la història, al costat de Rosevelt o Johnson. Fins ara, Barack Obama tenia dues línees a l'enclopèdia: Primer president negre dels Estats Units i reformador del sistema sanitari. La primera línia la tindrà per sempre i la segona, que estava en perill a causa del recurs interposat per 14 estats, la mantindrà gràcies a la decisió d'un jutge que va ser proposat per George Bush i de qui el Senador Obama va votar en contra de la seva designació. Ara li deu estar donant les gràcies.

La pregunta: per què Roberts s'ha inclinat pel grup progressista del Tribunal? Per què s'ha exposat a sentir-se dir traïdor des del cantó republicà? De tot el que he llegit, em quedo amb la resposta del columnista conservador del Washington Post Charles Krauthammer: "Per- què carrega amb dues identitats. Des de del punt de vista de la jurisprudència, és un constitucionalista conservador. Institucionalment, és el president del Tribunal Suprem i es veu a sí mateix com l'única persona a qui s´ha confiat la custòdia de la legitimitat, reputació i alçada del Suprem".

I això passava, segons el columnista, per no tombar l'avanç en legislació social més important dels darrers quaranta-cinc anys, proposada per un president i votada per les dues cambres del Congrés, encara que calgués re-escriure-la i convertir la multa si no s'atén l'obligació individual de contractar una assegurança de salut en un impost. A canvi, a l'afirmar que la norma seria inconstitucional sota la llei de comerç, per què el Congrés federal no por obligar a comprar res, Roberts actúa com a limitador del govern, en la línia del dogma reaganià que el govern és el problema.

I conclou Krauthammer "Això és el que indubtablement Roberts està dient a la nació: "és la vostra feina, no la meva. No us ho posaré fàcil".

Diumenge vaig veure l’estrena de “The newsroom” (“La redacció”), a HBO. I com que aquest canal repeteix les sèries a qualsevol hora, avui hi he tornat a ensopegar i he tornat a veure el primer episodi gairebé sencer. Va de periodistes a la TV. O sigui que, d’entrada, tenia números perquè m’agradés i, alhora, hi veiés tots els defectes.

Abans que res, les credencials: no sóc consumidor de sèries. Admeto que me les han de fer molt a mida. Al 2007-2008, em va passar quelcom que no m’havia passat mai: vaig quedar atrapat per “The west wing”, i em vaig empassar totes les temporades en DVD. La Casa Blanca per dintre, sí, i la realització, i els actors, però, sobretot, els diàlegs: com una veu de la consciència nacional. Progressista, sí, però no maniquea ni entregada. Amb realisme, però sense cinisme. Sempre deixant una porta oberta a l’esperança que podem fer-ho millor. Em vaig aprendre un nom nou: Aaron Sorkin, el creador de la sèrie.

I aquest cap de setmana me l’he tornat a trobar al capdavant de “The newsroom”. Sorkin ho ha tornat a aconseguir. Des del primer minut, o, per a ser exactes, des dels primers deu minuts, quan el periodista encarnat per Jeff Daniels respon a un estudiant que “Amèrica ja no és la nació més important del món. Ho era quan estàvem ben informats”. Tot un cop a l’autoestima nacional. Aquest any de campanya, no hi ha míting d’Obama o de Romney que no diguin allò de “the greatest nation in the world”.

Sorkin fa un retrat real de les misèries i, alhora, idealitza les possibilitats de la societat de canviar a bé, i recorda que encara som a temps, repetint algunes veritats bàsiques que sovint oblidem. Els diàlegs són brillants, massa brillants per ser reals, però a mi ja m’està bé. És ficció. Per posar un mirall pla, ja tinc el carrer cada dia.

Potser ho fa que Sorkin ha fet parlar els personatges d’Ed Murrow, que es va enfrontar amb McCarthy, i de Walter Cronkite, que va tornar del Vietnam dient que aquella guerra no tenia sentit. I van ajudar a cavar amb l’un i l’altre. Parlo de fa vora 50 anys, quan als Estats Units ja es feia una TV on els pics d’excel·lència no han estat superats. Sorkin es concentra en el binomi informació i democràcia, o sigui, llibertat. I el seu missatge dignificant dignfica la pantalla. Que en els temps que corren no és poca cosa.

L'Emili Teixidor va ser sempre una persona d'una gran elegància personal. No em refereixo a americanes de marca, sabates italianes o carteres de pell, més aviat tot el contrari, l'elegància de l'Emili provenia del fet que estava desproveït de qualsevol vanitat. De la seva bossa plena a vessar en sortien fulls plegats en quatre plecs, i d'un estoig baquetejat en mil trajectes en sortien unes ulleres descompensades amb les quals es posava davant el micròfon per llegir una comentari que havia escrit a màquina, amb la veu lleugerament accelerada. I al final d'aquells dos o tres minuts, el telèfon començava a sonar d'oients que volien tornar a sentir aquell comentari, perquè se sentien tocats. L'Emili transformava.

L'Emili anava pel món amb una clau, la clau de la porta de la cultura, de la literatura, de la saviesa continguda en els llibres i de la seva pròpia aguda, trista, malgrat tot esperançada saviesa, que plasmava en els seus llibres. L'Emili ens va convidar a passar per aquella porta infinitat de vegades, amb entusiasme, amb murrieria, amb gaudi pedagògic, amb el deure de qui té molt a donar i dóna a cabassos. L'elegància de l'Emili era la seva generositat. Ens va obrir mons nous cada setmana des de la ràdio, i les seves recomanacions literàries eren canòniques. L'Emili va ser el nostre Harold Bloom.

L'Emili va ser sempre una home contingut, capaç de dir que la poesia era com el perfum, que no se'n podia abusar, que amb una línia llegida abans d'anar a dormir n'hi havia prou, però almenys, una línia llegida cada dia era imprescindible. L'Emili estava molt per sobre de les enveges, dels honors, dels reconeixements. I quan les enveges, els honors i els reconeixements eren un problema, sempre em va semblar que sabia que, malgrat tot, a casa, en un racó, l'estava esperant el secret de la seva felicitat, el seu equilibri: un full de paper en blanc i un bolígraf per escriure-hi, en un exercici també diari que el va salvar dels cops indefugibles que dóna la vida.

A l'Emili l'ofenia el mal estil, però no jutjava. Entenia perfectament que entre una pantalla i un llibre un nen triés una pantalla, sobretot si el pare i la mare de la criatura també triaven la pantalla. Si de cas, li dolia preguntar-se com s'ho feia la gent sense paraules, sobretot sense les paraules que permeten expressar els pensaments que ens alliberen o ens angoixen. A l'Emili li dolia la incultura d'una societat mal acostumada, però va creure sempre en el miracle de la redempció a través de la literatura.

L'Emili va ser mestre a l'aula, a la ràdio, a la televisió i als llibres, perquè tenia un enorme desig d'ensenyar, sobretot d'ensenyar-nos que no estem sols en aquest món, encara que avui, amb la seva mort, ens hem quedat una mica més a la intempèrie.

Ploro la seva mort, i agraeixo a Déu haver-lo pogut conèixer, que en el cas de l'Emili volia dir haver-ne pogut aprendre.

Divendres 8 de juny, la vigília que Espanya obtingués de l’Eurogrup la “línia de crèdit” de 100.000 milions, Barack Obama va comparèixer a la sala de premsa de la Casa Blanca a parlar d’economia. La roda de premsa va tenir tres capítols ben diferents, tots ells noticiables.

El primer, un error del president, quan va començar afirmant que “el sector privat va molt bé”. Dit després de dos mesos de creació de llocs de treball escassa (77.000 llocs a l’abril I 69.000 al maig, en un país de 12.700.000 parats) va irritar fins i tot els seus votants. A la tarda va rectificar, però la frase encara belluga i se la sentirà dir cada dia d’aquí a les eleccions del novembre.

El segon capítol va ser el refús presidencial a les afirmacions que la Casa Blanca està filtrant informacions a la premsa sobre activitats secretes de la CIA i l’FBI (ciberatacs a l’Iran, per exemple) amb l’objectiu de demostrar que el president s’ocupa amb eficàcia de la seguretat nacional. El senador i excandidat republicà a la presidència John McCain se’n va fer ressò a la cambra alta. Obama va assegurar que només l’afirmació ja era ofensiva i que havia ordenat obrir una investigació judicial.

I el cos central de la compareixença d’Obama va ser Europa. Mai Europa havia consumit tants minuts d’una roda de premsa d’Obama en tot el seu mandat. El missatge era clar: a Brussel·les, que injectés diners als bancs dèbils; a Madrid, que acceptés el rescat; a Berlín, que busqués la manera de reactivar el creixement a Europa, i a Atenes, que res de sortir de l’euro, que seria molt pitjor.

El que no sabíem llavors és que al vespre el Fons Monetari Internacional publicaria l’informe sobre Espanya anunciat per a aquest dilluns, un informe que va precipitar el rescat en la reunió per videoconferència de l’Eurogrup. Un informe amb una xifra: s’identificaven en 40.000 milions d’euros les necessitats del sistema financer espanyol. Europa, l’endemà, en posava 100.000 sobre la taula, en un intent de demostrar als mercats que Europa no faria curt.

Ja fa mesos que amb les carpetes de l’Afganistan, l'Iran o Al-Qaeda Obama obre cada dia la d’Europa, continent que, curiosament, al començament del seu mandat, va apartar de les seves prioritats, donant-lo per descomptat en la seva posició d’aliat que perd pes en el panorama internacional a costa d’Àsia-Pacífic. Però Europa és avui una preocupació a la Casa Blanca pel que té de potencial desestabilitzador de l’economia mundial, perquè si Europa no compra, les empreses americanes pateixen (la Unió Europea és el primer client dels Estats Units), i perquè un euro baix perjudica les exportacions en dòlars. Per tot plegat, Obama es va permetre ser força directe en la seva visió del problema europeu.

Com deu ser la incertesa que Europa projecta sobre la política nord-americana que, avui, un analista polític afirmava: “Sempre hem dit que el president dels Estats Units es decideix a estats com Ohio o Florida, i ara resultarà que, al 2012, els estats que decidiran seran Espanya o Grècia.”