Eren les quatre de la matinada a la base nord-americana de Bagram, a l'Afganistan, quan el president Obama s´ha posat darrere el faristol i davant el teleprompter per dirigir-se als nord-americans que el veien a l´hora de màxima audiència a la costa est, dos quarts de vuit del vespre. El discurs presidencial ha durat 11 minuts, la majoria destinats a explicar l’acord de col·laboració que hores abans Obama havia firmat amb Hamid Karzai, president de l’Afganistan. No ha estat triomfalista ni concret.

En síntesi, l’acord, de 10 pàgines d’extensió, certifica que, un cop les tropes d'Obama i de la resta de països de l’OTAN es retirin definitivament de l’Afganistan el 2014, els Estats Units no abandonaran el govern afganès a la seva sort, sinó que es comprometen a ajudar-lo. Amb quantes tropes, amb quins aliats, amb quin cost econòmic, res d’això s’ha especificat, i en part depèn de la capacitat dels Estats Units de comprometre els aliats atlàntics i fer-los entendre que part de la seva seguretat es juga en el fet que Al-Qaeda pugui rebrotar, sobretot a la frontera afganopakistanesa.

El viatge d’Obama (22.000 quilòmetres entre anar i tornar per una estada de sis hores i cinc minuts) ha servit per diversos propòsits: solemnitzar el primer aniversari del seu gran èxit polític (l’assassinat de Bin Laden), vincular aquell èxit a una guerra empantanegada des de fa deu anys, demostrar que malgrat la corrupció del règim de Karzai i les matances de civils afganesos per part de tropes americanes la relació entre presidents i Estats permet firmar acords estratègics i, per descomptat, convertir l’Air Force One en una eina útil al servei de la reelecció. Si els republicans es queixaven de l’ús electoral que la Casa Blanca estava fent de la mort de Bin Laden, ahir en van tenir dues tasses.