A aquestes altures de la corresponsalia ja dec comptar en hores el temps que he dedicat a escoltar el president Obama. Dimecres, al debat amb Romney, va tenir un dels dies més fluixos de la seva comunicació pública. D'hipòtesis sobre la seva actuació n'hi ha algunes. Per exemple, que va anar sobrat. Hum…va estar tres dies tancat a Nevada, entrenant-se. O que no es trobava bé. Suposo que algun dia algú li ho preguntaran. La meva resposta és que el seu equip i ell havien treballat donar al debat un perfil molt baix. Ni tan sols li va retreure a Romney el comentari del 47% dels americans que no el votaran per què només viuen de les ajudes públiques. Suposo que sabia que el seu rival aprofitaria per disculpar-se amb una frase apresa de memòria, i no li va voler donar el gust. I així, els anuncis que pinten Romney com un multimilionari sense contacte amb el carrer van fent el seu curs.

Després del debat, Romney ha pujat en coneixement popular. A més, aquella nit, les dues cerques més nombroses a internet van ser la seva biografia i la pregunta "quants anys té Romney?". Que pugi en vot gràcies a això, ja ho veurem. Però el debat va tenir una audiència rècord, molt superior a l'Obama-McCain de 2008.

La taxa d'atur del setembre ha estat del 7'8%. Per primera vegada des que Obama va jurar el càrrec, al gener de 2009, l'atur ha baixat de la barrera psicològica del 8%. Encara hi ha 12.100.000 aturats i uns quants milions treballant a temps parcial que voldrien treballar a temps complet. Però és una bona notícia per al país, i per a Obama.

Romney ahir i avui Obama han estat entrevistats per la poderosa cadena en espanyol Univisión, amb seu a Florida.

El qüestionari ha estat especialment dur amb el president (com ha de ser) i Obama ha reconegut quines creu que són les errades principals del seu mandat. La primera: “He après que no pots canviar Washington des de dins. Només des de fora.” El 2008, Obama va prometre canviar el to de la política i obrir una etapa de col·laboració entre els dos partits. Res més lluny del resultat final.

La segona, quan li han retret que no hagi aconseguit aprovar una reforma integral de la llei d’immigració: “Sóc feliç d’assumir la responsabilitat per haver estat ingenu i no haver vist que els republicans que prèviament havien donat suport a una reforma immigratòria abandonarien de cop i volta”.

Romney, encara convalescent del comentari del 47%, de seguida s’ha agafat a les paraules del president: “Ha ensenyat la bandera blanca. Ha dit que no podia canviar Washington des de dins. Li donarem l’opció aquest novembre que la canviï des de fora, perquè ell anirà fora”.

Mentrestant, el seu candidat a la vicepresidència, Paul Ryan, ha anat al Congrés i s’ha reunit amb els seus col·legues republicans a porta tancada per demanar-los optimisme tot i les males enquestes del candidat a president.

Impressió del dia: Obama té la pilota i Romney no aconsegueix prendre-l'hi.

El Foreign Press center ens convoca a la presentació d’una enquesta a swing-states (estats que canvien de color a cada elecció o sovint). Les enquestes donen a Obama sis punts d’avantatge Wisconsin, quatre a Virgínia i un a Colorado.

Comentari de Peter Brown, del Quinnipiac University Polling Institute: “Analogia de futbol americà: als debats, Obama només necessita que corri el rellotge. No cal que faci més iardes, només que deixi córrer el rellotge. És Romney qui necessita guanyar els debats”.

La gent pensa que l’economia no va bé, però que Obama és millor (o menys dolent) que el seu rival.

Romney contraataca. Recordeu el vídeo que li van “robar” quan deia a uns donants allò del 47% dels americans que viuen del pressupost públic i que no el votaran? Doncs avui ha deixat anar un vídeo d’Obama quan era senador de l’estat d’Illinois el 1998 dient: “crec en la redistribució (de la riquesa) al menys fins un cert nivell”.

Batalla conceptual: la redistribució d’Obama contra la creació (de la riquesa) de Romney. Debat que interessa els republicans que veuen com un perill per la seva marca electoral que segons dades del darrer cens, el 49% dels americans visquin en una família on al menys una persona rep un benefici del govern (pensió, beca, ajuda, etc). Al 1980 eren un 30% i tot just al 2008, un 44’4%.

Visió conservadora: és important saber quanta gent no paga impostos federals, per que si la meitat del país no s’hi juga res dels seus impostos en les decisions de pressupostos de Washington, sempre voldran governs mes favorables a la despesa.

Impressió del dia: Romney llenca un atac una mica forcat, mentre Obama rep a la casa Blanca Aung San Suu Kyi, i parla amb ella, de premi Nobel a premi Nobel.

Després de tres dies de declaracions d’amor de Michelle Obama, Bill Clinton, Joseph Kennedy III, James Taylor, Scarlett Johansson i de desenes de les delegats i convidats que han pres la paraula al Centre de Convencions de Charlotte, Barack Obama ha pronunciat la formula de ritual i s’ha convertit en candidat a la reelecció com a president dels Estats Units. La Convenció Demòcrata ha tancat files al voltant del president, amb confiança i lleialtat. Amb un cert orgull per l’obra feta : reforma sanitària, financera, final de la guerra de l’Iraq, data de final de la guerra d’Afganistan, final de la discriminació dels homosexuals a l’exèrcit, rescat de la industria de l’automòbil, mort de Bin Laden, llei d’igualtat salarial entre homes i dones, i escombrant sota la catifa les promeses incomplertes de l’època del “Yes, we can”: el tancament de Guantanamo, la reforma immigratòria, la reducció del dèficit, el pla d’infraestructures i tants objectius que s’han quedat a mig camí: la reducció de l’atur, la recuperació del mercat immobiliari o la pau la Pròxim Orient.

Barack Obama ha evitat tant com ha pogut que Romney converteixi l’elecció en un referèndum sobre la gestió econòmica del president, i ha maldat per preservar-la com el què és: una tria entre dues maneres d’entendre Amèrica i el món.

Obama parteix d’una idea estimada per sobre dels partits: cal assegurar la continuïtat del somni americà, el veritable contracte social d’Amèrica: si treballes fortament, te’n surts. La crisi ha posat en risc el dret a la igualtat d’oportunitats, i Obama es presenta com la garantia de la igualtat de partida que mante cohesionat el país, i hi contraposa un Romney pintat de república individualista.

En aquesta nit plujosa, calenta i humida de Charlotte, ja no hi havia rastres d’aquell candidat que fa quatre anys deia a la seva gent “anem a canviar el mon”. Avui sap de la política de l’obstrucció, de la tossuderia de la crisi econòmica, de la frustració de la mateixa gent que al 2008 l’idolatrava. La campanya d’Obama paga i emet els mateixos anuncis negatius que qualsevol candidat del mon, I demana quatre anys més per acabar la seva feina. Com tothom. La historia dirà si va tenir dret a invocar la situació d’emergència excepcional del seu primer dia al càrrec. Les urnes diran, just d’aquí a dos mesos si es capaç de generar encara esperança en el canvi. Encara que nomes sigui mes esperançada que la que Romney pugui inspirar.

Precedit per l’actor i director cinematogràfic Clint Eastwood, Mitt Romney ha pujat a l’escenari de la Convenció Republicana de Tampa i ha acceptat la nominació del partit com a candidat a la presidència dels Estats Units. El moment ha estat una barreja de tràmit i solemnitat, la litúrgia pensada pel telespectador, l’intent de posar Mitt Romney com a subjecte de les converses de l’americà mitja, de convertir-lo en la solució d’una crisi que Obama no ha sabut revertir.

Romney ha parlat massa de pressa, a voltes. Definitivament, no gaudeix interaccionant amb la gent. El seu discurs parla del cor, però està pronunciat i adreçat al cervell. El Partit s’ha esforçat per a presentar-lo com l’home que pot acabar amb la crisi. Alguna cosa és dissonant en el discurs de qui assegura que és la iniciativa privada la que crea riquesa i no pas el govern, però diu que té un pla per crear 12 milions de llocs de treball en 4 anys. Però avui es la seva nit. La setmana que ve, a Charlotte, Carolina del Nord, arribarà la resposta d’Obama.

Avui era el dia que els republicans havien programat perquè des de ben d’hora al matí, les televisions anessin repetint la frase d’ Ann Romney “Aquest home no fallarà. Podeu confiar en Mitt”. Però l’huracà “Isaac” ha descarregat sobre Louisiana i tres estats més, causant inundacions catastròfiques. Ergo la primera notícia del dia no podia ser la Convenció Republicana. L’”Issac” no ha afectat Tampa, però sí la trobada en què Romney acceptarà la nominació aquesta pròxima matinada.

El discurs d’Ann Romney d’ahir ha rebut una nota correcta. Va projectar sobre la imatge del seu marit la calidesa que li havien demanat. Una altra cosa és que la biografia de Romney no és la de la immensa majoria dels americans: com diuen aquí, va néixer amb la cullera de plata a la boca. Només ha volgut revelar dos anys de declaracions de renda (el seu pare en va revelar una dotzena), té diners a paradisos fiscals, i va fer fortuna deslocalitzant empreses. Però Romney és també un home que te allò que Amèrica reverencia: èxit. I va salvar els Jocs Olímpics d’Hivern de Salt Lake City. Per això la retòrica republicana el presenta com la solució a la crisi econòmica.

Aquesta matinada, el candidat a la vice-presidencia Paul Ryan ha presentat el seu pla “per una classe mitjana més sòlida, amb l’objectiu de crear 12 milions de nous llocs de treball els pròxims quatre anys”. Ryan, 42 anys (congressista als 28) no ha portat més votants a Romney a les enquestes, però és un senyal inequívoc que la presidència de Romney retallaria la despesa pública en proporcions sense precedents, i no apujaria els impostos als que més guanyen. No sembla un pla gaire engrescador pel comú dels votants, però la idea dels republicans és connectar amb l’ànima nord-americana: “govern petit i dir la veritat, encara que faci mal”, com va dir ahir l’aplaudidíssim Chris Christie, Governador de Nova Jersey, i qui sap si candidat al 2016, si Romney perd aquest novembre. O es retalla el dèficit o arribarà un moment que ja no es podrà tornar. No és moment de drets ni de convenis col.lectius, sinó d’arremangar-se. La iniciativa individual, arrelada en la llibertat dels pares fundadors, i el treball dur han de treure el país de la crisi, no el govern. Per això parlen de l’equip que tornarà Amèrica.

Són les vuit del vespre a Tampa, dues de la matinada a Catalunya, Mitt Romney ja ha rebut, Estat per Estat, els vots que el convertiran en candidat oficial del partit a la presidència dels Estats Units. Els delegats dels 50 estats i territoris li han atorgat 2.061 vots. Ron Paul n’ha rebut 190.

D’aquí un parell d’hores, Ann Romney pujarà a l’escenari i parlarà del seu marit. Heus aquí alguns dels extractes del seu discurs, que ja ens han passat: ”He passat per una esclerosi múltiple, per un càncer de pit. I per les llargues tardes d’hivern, amb cinc nens plorant a la vegada. No he tingut un matrimoni de conte de fades, he tingut un matrimoni real.” Ann Romney vol posar al candidat la calidesa familiar que Mitt Romney no sap treure d’ell mateix.

Però, sobretot, Ann Romney remarca la idea-força amb què el seu marit vol ser definit després d’aquesta Convenció: “Mitt és l’home que arregla el que els altres no saben arreglar, que soluciona els problemes que els altres diuen que no poden solucionar”. El Partit Republicà vol recuperar l’esperit dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2002 a Salt Lake City, que Romney va redreçar durant la preparació i va convertir en un èxit. Romney el solucionador, “Romney The Fixer”.

La Convenció Republicana 2012 és una trobada de delegats i candidats al Congrés majoritàriament blancs, on es balla country i rock a les pauses entre discursos, que repeteix un missatge amb insistència, a l’espera que les televisions el retransmetin una i una altra vegada: Obama no pot arreglar l’economia perquè no sap com funciona. Perquè Obama ataca l’èxit i no creu en el somni americà. Obama destrueix el llegat del somni americà. Romney el preservarà. Obama vol gent dependent del govern. Romney vol gent lliure, com sempre ha estat a Amèrica.

Aquesta nit, però, els republicans estan molt pendents del pas de d’huracà "Isaac" sobre les costes de Louisiana. Anirà a petar en direcció Nova Orleans el mateix dia que ho va fer el "Katrina" el 2005. Segons quines siguin les conseqüències de l’Isaac, la coronació de Romney pot quedar enfosquida, condemnat a ser la segona notícia del dia, en una setmana que havia de ser triomfal.

Veig que a les nits hi ha molts teleespectadors que esteu actius a Twitter, fent preguntes sobre la Convenció. Estaré encantat de contestar, entre discurs i discurs.

Que tingueu bon dia.

John Roberts, el president del Tribunal Suprem, va decantar amb el seu vot la sentència sobre la reforma sanitària d'Obama a favor de la constitucionalitat de la llei.

Roberts no farà que Obama guanyi les eleccions del novembre, però sí que li ha procurat un lloc a la història, al costat de Rosevelt o Johnson. Fins ara, Barack Obama tenia dues línees a l'enclopèdia: Primer president negre dels Estats Units i reformador del sistema sanitari. La primera línia la tindrà per sempre i la segona, que estava en perill a causa del recurs interposat per 14 estats, la mantindrà gràcies a la decisió d'un jutge que va ser proposat per George Bush i de qui el Senador Obama va votar en contra de la seva designació. Ara li deu estar donant les gràcies.

La pregunta: per què Roberts s'ha inclinat pel grup progressista del Tribunal? Per què s'ha exposat a sentir-se dir traïdor des del cantó republicà? De tot el que he llegit, em quedo amb la resposta del columnista conservador del Washington Post Charles Krauthammer: "Per- què carrega amb dues identitats. Des de del punt de vista de la jurisprudència, és un constitucionalista conservador. Institucionalment, és el president del Tribunal Suprem i es veu a sí mateix com l'única persona a qui s´ha confiat la custòdia de la legitimitat, reputació i alçada del Suprem".

I això passava, segons el columnista, per no tombar l'avanç en legislació social més important dels darrers quaranta-cinc anys, proposada per un president i votada per les dues cambres del Congrés, encara que calgués re-escriure-la i convertir la multa si no s'atén l'obligació individual de contractar una assegurança de salut en un impost. A canvi, a l'afirmar que la norma seria inconstitucional sota la llei de comerç, per què el Congrés federal no por obligar a comprar res, Roberts actúa com a limitador del govern, en la línia del dogma reaganià que el govern és el problema.

I conclou Krauthammer "Això és el que indubtablement Roberts està dient a la nació: "és la vostra feina, no la meva. No us ho posaré fàcil".

Diumenge vaig veure l’estrena de “The newsroom” (“La redacció”), a HBO. I com que aquest canal repeteix les sèries a qualsevol hora, avui hi he tornat a ensopegar i he tornat a veure el primer episodi gairebé sencer. Va de periodistes a la TV. O sigui que, d’entrada, tenia números perquè m’agradés i, alhora, hi veiés tots els defectes.

Abans que res, les credencials: no sóc consumidor de sèries. Admeto que me les han de fer molt a mida. Al 2007-2008, em va passar quelcom que no m’havia passat mai: vaig quedar atrapat per “The west wing”, i em vaig empassar totes les temporades en DVD. La Casa Blanca per dintre, sí, i la realització, i els actors, però, sobretot, els diàlegs: com una veu de la consciència nacional. Progressista, sí, però no maniquea ni entregada. Amb realisme, però sense cinisme. Sempre deixant una porta oberta a l’esperança que podem fer-ho millor. Em vaig aprendre un nom nou: Aaron Sorkin, el creador de la sèrie.

I aquest cap de setmana me l’he tornat a trobar al capdavant de “The newsroom”. Sorkin ho ha tornat a aconseguir. Des del primer minut, o, per a ser exactes, des dels primers deu minuts, quan el periodista encarnat per Jeff Daniels respon a un estudiant que “Amèrica ja no és la nació més important del món. Ho era quan estàvem ben informats”. Tot un cop a l’autoestima nacional. Aquest any de campanya, no hi ha míting d’Obama o de Romney que no diguin allò de “the greatest nation in the world”.

Sorkin fa un retrat real de les misèries i, alhora, idealitza les possibilitats de la societat de canviar a bé, i recorda que encara som a temps, repetint algunes veritats bàsiques que sovint oblidem. Els diàlegs són brillants, massa brillants per ser reals, però a mi ja m’està bé. És ficció. Per posar un mirall pla, ja tinc el carrer cada dia.

Potser ho fa que Sorkin ha fet parlar els personatges d’Ed Murrow, que es va enfrontar amb McCarthy, i de Walter Cronkite, que va tornar del Vietnam dient que aquella guerra no tenia sentit. I van ajudar a cavar amb l’un i l’altre. Parlo de fa vora 50 anys, quan als Estats Units ja es feia una TV on els pics d’excel·lència no han estat superats. Sorkin es concentra en el binomi informació i democràcia, o sigui, llibertat. I el seu missatge dignificant dignfica la pantalla. Que en els temps que corren no és poca cosa.

L'Emili Teixidor va ser sempre una persona d'una gran elegància personal. No em refereixo a americanes de marca, sabates italianes o carteres de pell, més aviat tot el contrari, l'elegància de l'Emili provenia del fet que estava desproveït de qualsevol vanitat. De la seva bossa plena a vessar en sortien fulls plegats en quatre plecs, i d'un estoig baquetejat en mil trajectes en sortien unes ulleres descompensades amb les quals es posava davant el micròfon per llegir una comentari que havia escrit a màquina, amb la veu lleugerament accelerada. I al final d'aquells dos o tres minuts, el telèfon començava a sonar d'oients que volien tornar a sentir aquell comentari, perquè se sentien tocats. L'Emili transformava.

L'Emili anava pel món amb una clau, la clau de la porta de la cultura, de la literatura, de la saviesa continguda en els llibres i de la seva pròpia aguda, trista, malgrat tot esperançada saviesa, que plasmava en els seus llibres. L'Emili ens va convidar a passar per aquella porta infinitat de vegades, amb entusiasme, amb murrieria, amb gaudi pedagògic, amb el deure de qui té molt a donar i dóna a cabassos. L'elegància de l'Emili era la seva generositat. Ens va obrir mons nous cada setmana des de la ràdio, i les seves recomanacions literàries eren canòniques. L'Emili va ser el nostre Harold Bloom.

L'Emili va ser sempre una home contingut, capaç de dir que la poesia era com el perfum, que no se'n podia abusar, que amb una línia llegida abans d'anar a dormir n'hi havia prou, però almenys, una línia llegida cada dia era imprescindible. L'Emili estava molt per sobre de les enveges, dels honors, dels reconeixements. I quan les enveges, els honors i els reconeixements eren un problema, sempre em va semblar que sabia que, malgrat tot, a casa, en un racó, l'estava esperant el secret de la seva felicitat, el seu equilibri: un full de paper en blanc i un bolígraf per escriure-hi, en un exercici també diari que el va salvar dels cops indefugibles que dóna la vida.

A l'Emili l'ofenia el mal estil, però no jutjava. Entenia perfectament que entre una pantalla i un llibre un nen triés una pantalla, sobretot si el pare i la mare de la criatura també triaven la pantalla. Si de cas, li dolia preguntar-se com s'ho feia la gent sense paraules, sobretot sense les paraules que permeten expressar els pensaments que ens alliberen o ens angoixen. A l'Emili li dolia la incultura d'una societat mal acostumada, però va creure sempre en el miracle de la redempció a través de la literatura.

L'Emili va ser mestre a l'aula, a la ràdio, a la televisió i als llibres, perquè tenia un enorme desig d'ensenyar, sobretot d'ensenyar-nos que no estem sols en aquest món, encara que avui, amb la seva mort, ens hem quedat una mica més a la intempèrie.

Ploro la seva mort, i agraeixo a Déu haver-lo pogut conèixer, que en el cas de l'Emili volia dir haver-ne pogut aprendre.