S’ha acabat la volta per Europa. Han estat molts països en pocs dies però ha valgut molt la pena. Primer, per veure que encara hi ha diferències entre els europeus. Que el caràcter de la gent canvia de nord a sud, genèricament parlant, que hi ha costums i menjars diferents, encara que la globalització ho vulgui harmonitzar tot, però que, segurament, som més iguals del que ens pensem, només cal mirar fora d’Europa per veure-ho. Molta gent, però, té una certa por que es dilueixi la identitat pròpia i prefereixen associar la Unió Europea amb l’euro i amb la lliure circulació de persones i prou.

Uns ens sentim més europeus que d’altres, però en pocs llocs hem trobat gent que no volia ni sentir parlar d’aquest adjectiu. Només al Regne Unit hi ha una oposició manifesta. Molta gent ens ha dit “no m’interessen les eleccions europees”, però tot seguit han afegit que anirien a votar. És obvi que s’ha de millorar la gestió de la informació per part de les institucions, però crec que la gent és sap bastant què vol que es decideixi a Europa i què no.

La crisi i la immigració han estat els temes més candents a la majoria de països i Irlanda i Malta en són, respectivament, els principals exemples. Als països nòrdics m’ha sobtat que algunes persones no sabien identificar quins eren els principals problemes de la gent. Senyal que no en tenen, pensava. En altres llocs eren evidents, els problemes, com a Malta amb les carreteres o a Porto amb els edificis.

També he vist diferències amb la campanya electoral. Després del periple, penso que a Catalunya i Espanya s’està fent a l’americana i és més incisiva que als llocs que hem visitat, almenys aparentment, pel que es veu al carrer i a la televisió.

A l’hora de fer balanç, m’omple de satisfacció el que m’ha dit una companya de feina, que és que a partir del blog s’ha mirat amb uns altres ulls les eleccions europees. Què més es pot demanar! Espero que per a més d’un hagi estat així. I no puc tancar sense donar a les gràcies a tothom que ha passat en algun moment per aquí, al suport de la redacció del 3cat24.cat i a la meva sòcia europea, la Maria Alba Gilabert, gran companya de viatge!

Fins aviat!

Irene

Des del 19 de maig hem recorregut més de 14.000 quilòmetres -ep, sense comptar els que hem fet a peu!-, hem trepitjat 11 països, hem agafat 10 vols -l’onzè és els que ens torna a Girona- i hem conversat amb moltes persones, jo diria que al voltant d’un centenar. Durant aquesta volta europea hem viscut situacions i hem conegut gent que fins ara no han sortit al blog, però que segur que recordarem.

Començo per en Mif, un etíop que viu a Malta, refugiat polític. Impressionant, escoltar la seva història personal, digna d’un capítol a part. També vam topar amb en Mauro, segurament el conductor de tramvia més simpàtic de Milà, capaç de trucar a la dona (catalana) d’un amic seu per dir-li que té dues catalanes al comboi i que li recordi si va estar a Cambrils o bé a Castelldefels.

Un altre conductor, en aquest cas d’un taxi, l’Alfredo, ens va demostrar a Porto que la seva vocació era ser cantant. Esclar que cantar mentre hi ha problemes de trànsit no sempre ajuda a relaxar-se.



El nostre maldecap principal ha estat assegurar-nos la connexió a internet, vital tant perquè la Maria Alba Gilabert pogués passar cròniques a Catalunya Ràdio com perquè jo actualitzés el blog. I no sempre ha estat fàcil. On vam patir més va a ser a Suècia, la tarda abans de marxar cap a Riga. Érem a l’hotel de just davant de l’aeroport que, malgrat dir-se Connect, no feia honor al nom i es va quedar sense xarxa. Sort que sempre ens quedarà el “roaming”, encara que sigui a preus desorbitats.

A Estocolm, per cert, vam comprovar que en hora punta s’ha d’anar a 50 quilòmetres per hora per entrar a la ciutat. I és un dir, perquè tant de bo haguéssim pogut anar a 50! Ah, el fenomen Stieg Larsson allà va més avançat i, tot i situar-se entre els més venuts, ja no és el número 1.

A Irlanda ens vam trobar enmig d’un casament i un comiat de solter, i l’alarma antiincendis de l’hotel ens va despertar a primera hora del matí, però era un error i no va fer falta sortir al carrer en pijama.

També vam tastar el “coddle”, un brou consistent per refer-se en un dia de fred. No era el nostre cas, perquè l’anticicló ens ha acompanyat gairebé cada dia i només hem notat el fred, com qui diu, a Irlanda del Nord i Anglaterra.

No vam tenir temps de fer una sauna finesa a Tampere, però ens vam treure l’espina a Bratislava, ciutat on han descobert la sopa d’all. Boníssima! A Riga vam descobrir als cartells una candidata que “raholejava” -encara que sigui amb el “look” anterior de la tertuliana més coneguda d’“Els matins a TV3”. I a Frankfurt ens va costar trobar-hi alemanys, increïble però cert.

Al Regne Unit vam gaudir d’una vetllada genial amb en Frank, un pianista que va tocar durant molts anys per a “her Majesty”, la reina Isabel II. Com que durant tot el periple ens han acompanyat causalment les cançons de Paul McCartney, li vam demanar que ens en dediqués una de molt adequada per aquesta volta per Europa: “Here, There and Everywhere”.



Espero que us hagi agradat.

Irene
------------
Foto 1: En Mauro, un conductor de tramvia de Milà.
Foto 2: Embús per entrar a Estocolm.
Foto 3: Un casament a Newry, a Irlanda del Nord.
Foto 4: En Frank toca per nosaltres. (Autora: Maria Alba Gilabert)

No podem oblidar l'anglès en la ruta lingüística que hem fet per Europa. La salutació en aquesta llengua l'hem encarregada a la Heather i en Brian, dos companys de feina molt simpàtics que també ens han parlat d'Europa i de política.



Aquest "Hola, em dic... Salutacions a www.3cat24.cat" ha sonat en aquest blog en maltès, gaèlic, suec, letó, finlandès, alemany, italià, polonès, portuguès i anglès. Totes són, per cert, llengües oficials a la Unió Europea, cosa que no es pot dir del català.

Irene

Una de les preguntes que em faig al Regne Unit és si l’escàndol per les dietes dels diputats britànics ha influït d’alguna manera en la mentalitat de l’electorat. Potser és perquè estem en territori conservador –a Bishop’s Stortford-, però sembla que tothom ho assumeix com una cosa que passava, se sospitava, ara s’ha confirmat i és pràcticament inevitable.

En Brian, treballador del sector immobiliari, constata que “tothom es queixa, però segur que si haguessin estat allà haurien fet el mateix. Forma part del sistema, no?”.

La seva companya de feina, la Heather, considera que hi ha un altre element a tenir en compte, ara que el primer ministre, Gordon Brown, està contra les cordes. “Ningú de nosaltres l’ha votat, no s’ha sotmès a les urnes, i a molta gent no els agrada ni ell ni les polítiques que desenvolupa.”

Un altre Brian, més jove, no ha descartat canviar el vot a les locals però no pas a les europees arran de l’escàndol, “perquè tots els partits defensaran els interessos britànics”. I la Margaret, anglesa, també proeuropea i gens molesta per la presència d’immigrants a Bishop’s Stortford, assegura que el seu vot no ha canviat. “És veritat que és horrible això de les despeses, però crec que hem de votar per un dels dos partits grans, el Laborista o el Conservador, perquè els altres no et porten enlloc… No sé, crec que he de triar com hauria triat en altres circumstàncies. I això, de fet, passa a tot arreu.”

I afegeix, en relació amb el sentiment proeuropeu, que el Regne Unit i la Unió Europea es necessiten. “Abans érem un imperi i érem autosuficients, ara no, amb la UE ens necessitem l’un a l’altra.” “Crec que a Anglaterra sempre hi ha hagut resistència cap a Europa a causa de la història, i segurament també pel fet que som una illa, no som pobres i hi tenim més a perdre”, explica.

També en Peter, holandès il·lusionat perquè ha votat per primera vegada en territori britànic, defensa la Unió. “En el futur la UE cada vegada serà més important, hi haurà més coses que regularà, i també per la Constitució Europea, encara que molta gent no hi està interessada.”

Per cert, aquí la gent que hi ha a les meses electorals es presenten voluntàriament a la feina i cobren un sou per fer-la. I els col·legis també obren més hores, de les 7 del matí a les 10 del vespre. Fent un cop d’ull a les candidatures, a banda dels partits més grans, n’hi veiem tres que volen desmarcar-se de la UE. Són el Partit Nacionalista Britànic, el Partit per a la Independència del Regne Unit i la formació El Regne Unit Primer.

Irene
------------
Foto 1: En Brian creu que tothom hauria fet el mateix que els diputats britànics.
Foto 2: La Heather recorda que Gordon Brown no s’ha sotmès a les urnes.
Foto 3: Un altre Brian, davant el col·legi electoral on ha votat.

L’arribada al Regne Unit, l’última parada d’aquesta volta per Europa, no podia ser més fructífera mediàticament parlant. Un vol de Ryanair ple fins a la bandera ens va deixar a Stansted a la mitjanit, i quan ens hem llevat ja era jornada electoral. Els mitjans de comunicació d’aquí, però, tenen més feina a parlar de les conspiracions contra Gordon Brown i l’escàndol per les despeses dels diputats que no pas a informar dels comicis europeus i locals, amb el permís de l’estat de salut de Susan Boyle.

Hem fet parada a Bishop’s Stortford, una ciutat petita o un poble gran, segons com es miri, situada molt a prop de l’aeroport. Té 35.000 habitants, dels quals gairebé uns 28.000 poden votar. Pocs n’hem vist, però, que exercissin aquest dret. De fet moltes persones ni tan sols sabien indicar-nos on hi havia algun col·legi electoral. Els cartells de propaganda també són cars de veure.

Finalment hem trobat la “polling station” en una església i hem comprovat que no hi havia gaire activitat. En Michael, un home gran, ha vingut a votar, però només per les locals. “Crec que hauríem de sortir de la UE, no té res a veure amb nosaltres. Ha tret tot el poder que tenia el nostre Parlament, ningú de fora ens hauria de dir què hem de fer amb el nostre país”, afirma. Per si en quedava algun dubte, proclama que tampoc vol l’euro perquè ja té la lliura: “Així és com ha crescut aquest país i així és com ha de continuar. No som estrangers ni europeus, som anglesos”.

De la mateixa opinió és en Dave, un taxista molt simpàtic que no va a votar i que rebutja l’euro, fins al punt d’afirmar que, si mai l’adopta el Regne Unit, “em vendré la casa i me n’aniré a les illes Maurici”, d’on és el seu sogre. “No conec ningú que vulgui formar part de la UE. Jo tampoc ho vull. Som una illa, sempre ho hem estat i no us necessitem”, ens diu.

En Dave, que té 42 anys i pren com a referent la gestió de Margaret Thatcher, desconfia dels polítics actuals. “El que haurien de fer és tancar la frontera i fer fora d’aquí tota la gent dels països de l’Europa de l’Est i els musulmans”, assegura. Ell vincula aquesta immigració amb l’increment de la delinqüència i la diferencia “de la portuguesa i l’espanyola”, dels quals no en té cap queixa “perquè vénen a treballar”. De la resta, però, considera que són “una plaga, perquè un cop en deixes entrar un, vénen a centenars”.

A Bishop’s Stortford un 12% de la població és immigrada, el mateix percentatge que de gent jubilada. Predominen sobretot les persones d’origen portuguès i polonès. Estem en territori conservador, on va néixer el colonitzador Cecil Rhodes i al setè districte on és millor viure, segons un concurs del Channel 4. Per damunt de tot, però, és territori euroescèptic.

Irene
------------
Foto 1: Col·legi electoral en una església de Bishop’s Stortford
Foto 2: En Dave, un taxista poc amic de la immigració de l’est d’Europa