<![CDATA[Catalans pel món]]>

<![CDATA[Catalans pel món]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php ca Nucleus CMS v3.24 Televisió de Catalunya i Catalunya ràdio Weblog http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php/../skins/catalansalmon/img/top.gif Catalans pel món http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php <![CDATA[Diari Nepal (II)]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46308 (Continua de la part I)

CHITWAN

A les 5 del matí han trucat a la porta de la nostra habitació. Ens havíem d’aixecar per anar a fer un safari pel parc natural amb elefants.

Dalt de l’elefant tens una bona perspectiva perquè vas molt amunt tot i que, al principi, és una mica incòmode perquè vas sentint el 'tracatrà' de les seves passes i el Quim em robava el meu espai.

Dalt de l’elefant hem travessat el riu Rapti i ens hem endinsat en la selva, on hem vist cérvols, un paó salvatge i, el més important de tot, una mare i la seva cria de rinoceront d’una sola banya, ambdós menjant. Els hem vist per tots costats i ens hi hem apropat tant que fins i tot la nostra elefanta s’ha posat nerviosa.

Tornant de la selva hem tingut una experiència molt bonica: hem banyat els elefants, o més ben dit, ells ens han banyat a nosaltres, tirant-nos dolls d’aigua amb la seva trompa. Mentre em feia una foto al costat de dues elefantes, una d’elles s’ha enamorat de les meves melises (xancletes brasilenyes) i me l’ha agafat.

Per la seva banda, al Quim, mentra la seva elefanta el banyava, l’ha llençat a l’aigua. Una aigua on després hem vist que estava plena de cocodrils!!.

Ja a la tarda hem agafat unes barquetes, que m’han recordat moltíssim els “mekoros” del delta de l’Okawango, que ens han portat riu amunt fins a un centre de conservació de cocodrils. Allà hem après que el fet que un cocodril sigui mascle o femella, depèn de si la temperatura quan s’incuba l’ou és superior o inferior als 31 graus. Quins animals tan estranys!!.

Viuen fins a 100 anys i obren la boca per regular-se la temperatura!!. Quasi no tenen depredadors, excepte l’home, que amb la lluita contra la natura no fa més que canviar l’entorn.

Tot tornant hem fet un minisafari a peu i ens hem trobat uns micos petits i ocellets de diferents colors, fins que hem tornat a arribar al riu, on dalt d’un pont hem estat testimonis d’una magnífica posta de sol.

(Cristina, a Chitwan, 27 d’abril de 2012)

----------------------------------------
Fotos: Ambdues són de la selva de Chitwan.
Foto 1:Rinoceront amb el seu petit
Foto 2: Jo prenent un bany amb l'elefanta que m'havia dut pel safari i el seu cuidador.]]> (Continua de la part I)

CHITWAN

A les 5 del matí han trucat a la porta de la nostra habitació. Ens havíem d’aixecar per anar a fer un safari pel parc natural amb elefants.

Dalt de l’elefant tens una bona perspectiva perquè vas molt amunt tot i que, al principi, és una mica incòmode perquè vas sentint el 'tracatrà' de les seves passes i el Quim em robava el meu espai.

Dalt de l’elefant hem travessat el riu Rapti i ens hem endinsat en la selva, on hem vist cérvols, un paó salvatge i, el més important de tot, una mare i la seva cria de rinoceront d’una sola banya, ambdós menjant. Els hem vist per tots costats i ens hi hem apropat tant que fins i tot la nostra elefanta s’ha posat nerviosa.

Tornant de la selva hem tingut una experiència molt bonica: hem banyat els elefants, o més ben dit, ells ens han banyat a nosaltres, tirant-nos dolls d’aigua amb la seva trompa. Mentre em feia una foto al costat de dues elefantes, una d’elles s’ha enamorat de les meves melises (xancletes brasilenyes) i me l’ha agafat.

Per la seva banda, al Quim, mentra la seva elefanta el banyava, l’ha llençat a l’aigua. Una aigua on després hem vist que estava plena de cocodrils!!.

Ja a la tarda hem agafat unes barquetes, que m’han recordat moltíssim els “mekoros” del delta de l’Okawango, que ens han portat riu amunt fins a un centre de conservació de cocodrils. Allà hem après que el fet que un cocodril sigui mascle o femella, depèn de si la temperatura quan s’incuba l’ou és superior o inferior als 31 graus. Quins animals tan estranys!!.

Viuen fins a 100 anys i obren la boca per regular-se la temperatura!!. Quasi no tenen depredadors, excepte l’home, que amb la lluita contra la natura no fa més que canviar l’entorn.

Tot tornant hem fet un minisafari a peu i ens hem trobat uns micos petits i ocellets de diferents colors, fins que hem tornat a arribar al riu, on dalt d’un pont hem estat testimonis d’una magnífica posta de sol.

(Cristina, a Chitwan, 27 d’abril de 2012)

----------------------------------------
Fotos: Ambdues són de la selva de Chitwan.
Foto 1:Rinoceront amb el seu petit
Foto 2: Jo prenent un bany amb l'elefanta que m'havia dut pel safari i el seu cuidador.]]> Quim Monclús (Lisboa- Portugal) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46308 Thu, 24 May 2012 15:31:46 GMT Thu http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46308 <![CDATA[Diari Nepal (I)]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46258
Ha sigut, sens dubte, una inversió segura i rendible: mai ningú no ens podrà treure les experiències, sensacions, vivències, imatges i situacions viscudes, que de ben segur m’han millorat com a persona i m’han fet entendre la vida d’una forma diferent, o com a mínim amb un espectre més ampli de mires. Landruck (30/4/2012)

CHITWAN

Comencem a escriure el nostre diari de viatge a les 7 de la tarda, quasi negra nit, del 26 d’abril del 2012.

Davant meu, la Cristina, una cervesa Gorkha de 650 ml i dues gerres congelades que ens permetran compartir-la. A la meva dreta, el riu Rapti i darrere seu la selva, on demà la sort decidirà si veiem el tigre de Bengala, el rinoceront i el búfal, entre d’altres animals.

Avui el dia ha estat llarg i esperem que ens serveixin el sopar per anar a dormir.

Ahir a l’aeroport de Doha, quan feia ja 15 hores que havíem sortit de Lisboa, vam poder disfrutar envoltats d’europeus i algun asiàtic davant un PC connectat a una web pirata l’eliminació del Madrid a la Champions per part del Bayern. A l'acabar el partit (fins als penals) vam agafar l’avió que ens ha dut fins a Katmandú.

Tan bon punt hem arribat, ens hem hagut de treure el visat per entrar (21 € per persona). Ha estat un tràmit molt més ràpid que no ens pensàvem. Ben al contrari de la ruta en cotxe fins a Chitwan (on dormirem). Cinc hores per fer 165 kms. Benvinguts al Nepal!!.
Això sí, sempre acompanyats per un paisatge fantàstic del riu Trisuli serpentejant per entre les muntanyes i penya-segats.

A Chitwan ens esperava una aula magna sobre els tipus, conductes i hàbits dels elefants. I per primer cop hem donat menjar de la nostra mà a una bèstia de 5 tones. Tot seguit, a dalt d’un carro arrossegat per dos búfals, hem visitat un poblat nòmada de l’ètnia Tharu.

Molt agradables i sempre disposats a una salutació o a una fotografia, hem pogut rebre una nova lliçó magistral de com viure en pau amb el planeta Terra. De com, si tanquem el cicle del reciclatge, podem viure de forma sostenible. El pol oposat del que vam viure unes poques hores abans a Doha.

Després del sopar ens espera una habitació senzilla i un llit auster, en absoluta consonància amb l’entorn que ens envolta. I en el qual estem desitjosos d’endisar-nos-hi.

A tot això estem sense cobertura al mòbil i no hem pogut avisar els pares que hem arribat bé.

(Quim, a Chitwan el 26 d’abril de 2012).

----------------------------------------
Fotos Dia 1: Poblat nòmada de l’ètnia Tharu.]]>
Ha sigut, sens dubte, una inversió segura i rendible: mai ningú no ens podrà treure les experiències, sensacions, vivències, imatges i situacions viscudes, que de ben segur m’han millorat com a persona i m’han fet entendre la vida d’una forma diferent, o com a mínim amb un espectre més ampli de mires. Landruck (30/4/2012)

CHITWAN

Comencem a escriure el nostre diari de viatge a les 7 de la tarda, quasi negra nit, del 26 d’abril del 2012.

A Chitwan ens esperava una aula magna sobre els tipus, conductes i hàbits dels elefants. I per primer cop hem donat menjar de la nostra mà a una bèstia de 5 tones. Tot seguit, a dalt d’un carro arrossegat per dos búfals, hem visitat un poblat nòmada de l’ètnia Tharu.

Molt agradables i sempre disposats a una salutació o a una fotografia, hem pogut rebre una nova lliçó magistral de com viure en pau amb el planeta Terra. De com, si tanquem el cicle del reciclatge, podem viure de forma sostenible. El pol oposat del que vam viure unes poques hores abans a Doha.

Després del sopar ens espera una habitació senzilla i un llit auster, en absoluta consonància amb l’entorn que ens envolta. I en el qual estem desitjosos d’endisar-nos-hi.

A tot això estem sense cobertura al mòbil i no hem pogut avisar els pares que hem arribat bé.

(Quim, a Chitwan el 26 d’abril de 2012).

----------------------------------------
Fotos Dia 1: Poblat nòmada de l’ètnia Tharu.]]> Quim Monclús (Lisboa- Portugal) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46258 Wed, 23 May 2012 11:52:00 GMT Wed http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46258 <![CDATA[Llibres, llibres i llibres]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46256 la literatura m' agrada i molt, i llegir és una de les meves dèries. Llegir literatura en anglès no és gaudir-la com en la teva pròpia llengua i per a mi era una frustració constant haver de llegir, buscar paraules en el diccionari, no acabar d' entendre els matisos, etc. Però be, sembla que ja vaig pel bon camí.

En primer lloc, em vaig posar a llegir novel·la negra en anglès: llibres curts, temes tòpics, personatges senzills i ritme ràpid, una mica com si fes una preparació per entrar en un culte iniciàtic. I com que em dol gastar-me diners en llibres que no crec que valguin gran cosa la solució ha estat la biblioteca de la ciutat de Sydney (amb moltes subseus a les barriades) i de la qual et pots emportar en préstec un màxim de 20 ítems (llibres, DVD, música) a tornar en tres setmanes i sense cap cost si vius a la ciutat.

L' altra solució, les llibreries de vell , que en aquest país creixen com els bolets i on sempre pots trobar alguna ganga. Jo sempre havia vist llibreries de vell per tot arreu però en aquest país és una constant: les trobes a les grans ciutats i en els pobles petits on mai t' imaginaries que poden fer negoci amb això, i de vegades més d' una....

Però ara, seguint el consell d'unes amigues, m'he comprat un Kindle, i és entrar en una nova dimensió. Per una banda i seguint això de la lectura en anglès, la comoditat d'anar llegint i clicant a la paraula que no coneixes per anar directament al diccionari; per una altra, tenir a l'abast (a diferents preus, i d'això se'n podria parlar molt) un munt de llibres en català, castellà, francès i italià que aquí són molt difícils d'aconseguir i realment molt cars tant si els compres a les botigues com si els encarregues per internet. Encara que ja m'he habituat a la lectura amb el Kindle, sé que quan vagi a Barcelona tornaré amb les maletes plenes de llibres reals, i és que per a mi la lectura és també un plaer tàctil, visual, d' edició, i de moment tot això el Kindle encara no ho té.....

Després d' aquesta iniciació ja em vaig atrevir amb altres llibres: assaigs de Hitchens (us recomano 'God is not great', traduït com 'Dios no es bueno' i 'The Missionary Position: Mother Teresa in theory and practica'), novel·les del Philiph Roth, 'What I loved' de Siri Hustvedt i després de veure que realment el que entenia era ja suficient m' he apuntat al Book Club del Pyrmont Community Center (el barri on visc) on la setmana passada vàrem discutir la novel·la 'We must talk about Kevin' de Lionel Shriver, encara que potser hauria de dir varen discutir i jo escoltar, perquè... que difícil és posar cullerada en una discussió vibrant sobre un tema quan no és la teva llengua i no la domines en els seus matisos. Però bé, aquest serà el nou pas que faré.

Per cert, parlant de llibres i llibreries, em sorprèn la manera com estan organitzades aquí les llibreries. D' una banda, tenen els llibres de "ficció"; de l' altra, els de "literatura". No sé qui deu dictaminar quan un llibre és ficció o és literatura però el que em sorprèn més és la secció d' història, on es pot trobar sempre un apartat molt gran dedicat a la Segona Guerra Mundial i un altre també de mides considerables, a la història militar.

Això ho he vist en altres països anglosaxons, on l'apreci pels militars és molt fort. Pot ser perquè no es dediquen a fer cops d' estat en aquests països?

Marina
-----------------------------------------
Foto 1: Llibreria de vell
Foto 2: Seu central de la biblioteca de Sydney a la Custom House amb la maqueta de Sydney al vestíbul ]]> la literatura m' agrada i molt, i llegir és una de les meves dèries. Llegir literatura en anglès no és gaudir-la com en la teva pròpia llengua i per a mi era una frustració constant haver de llegir, buscar paraules en el diccionari, no acabar d' entendre els matisos, etc. Però be, sembla que ja vaig pel bon camí.

Després d' aquesta iniciació ja em vaig atrevir amb altres llibres: assaigs de Hitchens (us recomano 'God is not great', traduït com 'Dios no es bueno' i 'The Missionary Position: Mother Teresa in theory and practica'), novel·les del Philiph Roth, 'What I loved' de Siri Hustvedt i després de veure que realment el que entenia era ja suficient m' he apuntat al Book Club del Pyrmont Community Center (el barri on visc) on la setmana passada vàrem discutir la novel·la 'We must talk about Kevin' de Lionel Shriver, encara que potser hauria de dir varen discutir i jo escoltar, perquè... que difícil és posar cullerada en una discussió vibrant sobre un tema quan no és la teva llengua i no la domines en els seus matisos. Però bé, aquest serà el nou pas que faré.

Per cert, parlant de llibres i llibreries, em sorprèn la manera com estan organitzades aquí les llibreries. D' una banda, tenen els llibres de "ficció"; de l' altra, els de "literatura". No sé qui deu dictaminar quan un llibre és ficció o és literatura però el que em sorprèn més és la secció d' història, on es pot trobar sempre un apartat molt gran dedicat a la Segona Guerra Mundial i un altre també de mides considerables, a la història militar.

Això ho he vist en altres països anglosaxons, on l'apreci pels militars és molt fort. Pot ser perquè no es dediquen a fer cops d' estat en aquests països?

Marina
-----------------------------------------
Foto 1: Llibreria de vell
Foto 2: Seu central de la biblioteca de Sydney a la Custom House amb la maqueta de Sydney al vestíbul ]]> Marina Vidal (Sydney-Austràlia) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46256 Tue, 22 May 2012 10:55:42 GMT Tue http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46256 <![CDATA[La ragazza della via Gluck (i II)]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46202 continua de la primera part...)

Tot i que necessito un descans patent de tants canvis (perquè no he parat des del terratrèmol del 2011), també és cert que jo a casa no m'hi podré adaptar gaire, en el sentit que casa és un quadrat i jo sóc un triangle. M'hi puc acostumar, però no em podré moldejar fins a adquirir la forma de quadrat nativa.

Això fa que, tot i que em relaxi aquí amb la meva família, acabaré tornant al lloc que més m'agrada, encara que es mogui, tingui tifons, tsunamis i petin els volcans. Molta gent pensa que adaptar-se a una cultura és agafar la forma d'aquella cultura en la seva totalitat. Les coses no van així.

Adaptar-s'hi vol dir seguir els usos i costums del lloc, sense perdre la teva identitat, i adquirir alguns dels usos (però no transformar-te en una cosa que no ets). Això vol dir que un quadrat no pot cabre dins d'un motlle d'un triangle, o a la inversa. I que si li vols canviar la forma, ho has de fer amb un martell, i això fa mal i crea traumes.

Els japonesos són un poble molt simpàtic i particular. De vegades he tingut la impressió d'estar vivint a Mart. És tan diferent a tantes coses, i tan tan còmode, que adaptar-s'hi costa ben poc. Tot i que encara hi ha moltes barreres, la veritat és que són menys d'aquelles que et podries trobar a la inversa, és a dir, si fos japonesa i hagués viscut 8 anys a Barcelona.

La seva cultura laboral està a anys llum de la nostra, les seves normes socials es basen en el fet que tots seguiran les normes sense fer gaires preguntes, i les seves formes d'esbarjo fan que riguis i t'ho passis bé tant si les entens com si no. Avorrir-se a Tòquio és difícil.

Tan difícil com entrar en la cultura del tot. Se'n pot viure totalment al marge, com un “estranger petto”, és a dir, com a “estranger mascota”, o hi pots viure amb un peu dins de la societat i l'altre al món dels estrangers.

Viure a Tòquio per a mi ha representat conèixer més idiomes, ser més cosmopolita, obrir-me a noves fronteres, ser més crítica i pràctica, estudiar més, a tot hora, i sempre tenir el cervell funcionant adquirint coneixement, volgut o no.

Ara hi ha molts joves que, amb poques expectatives de trobar un bon treball a casa, decideixen triar el camí de l'emigrant. Jo no vaig marxar en aquestes condicions. Jo vaig marxar a estudiar i m'hi vaig quedar perquè em va agradar molt. I m'hi vaig quedar a treballar. I crec que això marca una gran diferència. Un jove que marxa forçat, després veu com un trauma aquest tipus de canvis, i pot pensar que el desarrelament és una xacra, i potser amb el temps se'n penedeixi.

O que faci una família lluny, i després, senti una mena de pena al seu cor perquè no pot viure a la terra que el va veure néixer. Suposo que depèn de l'afecció que un tingui a casa seva, o la capacitat d'adaptació de cadascú. Però el cert és que no s'hauria de veure de forma negativa el fet d'estar desarrelat. Té avantatges, tot i que a primera vista no ho sembli.

Necessito un descans, llarguet a ser possible, sobretot per dur a terme els meus projectes. Un d'ells és un llibre. N'hi ha que escriuen llibres amb títols tan imponents com aquell de “8 anys al Tibet”, i d'altres que utilitzen títols més intimistes o generalistes.

Jo, el títol, encara no l'he triat, però el tema em penso que us el podeu imaginar. Això vol dir que hauré de fer un descans com a escriptora en aquest blog que tant m'agrada, fins que us torni a dir “Hola a tots” des d'algun lloc del món.

Potser serà el meu estimat Tòquio, o potser Viena, o potser Sydney o potser un altre lloc que ara no em ve a la ment. Això encara no ho sé.

De moment us deixo amb un “ittekimasu” (行ってきます）, és a dir “surto i torno aviat!”.

Pepi

*********
Fotografia de Pepi (http://www.flickr.com/photos/depepi/)]]> continua de la primera part...)

Tot i que necessito un descans patent de tants canvis (perquè no he parat des del terratrèmol del 2011), també és cert que jo a casa no m'hi podré adaptar gaire, en el sentit que casa és un quadrat i jo sóc un triangle. M'hi puc acostumar, però no em podré moldejar fins a adquirir la forma de quadrat nativa.

Això fa que, tot i que em relaxi aquí amb la meva família, acabaré tornant al lloc que més m'agrada, encara que es mogui, tingui tifons, tsunamis i petin els volcans. Molta gent pensa que adaptar-se a una cultura és agafar la forma d'aquella cultura en la seva totalitat. Les coses no van així.

Adaptar-s'hi vol dir seguir els usos i costums del lloc, sense perdre la teva identitat, i adquirir alguns dels usos (però no transformar-te en una cosa que no ets). Això vol dir que un quadrat no pot cabre dins d'un motlle d'un triangle, o a la inversa. I que si li vols canviar la forma, ho has de fer amb un martell, i això fa mal i crea traumes.

Els japonesos són un poble molt simpàtic i particular. De vegades he tingut la impressió d'estar vivint a Mart. És tan diferent a tantes coses, i tan tan còmode, que adaptar-s'hi costa ben poc. Tot i que encara hi ha moltes barreres, la veritat és que són menys d'aquelles que et podries trobar a la inversa, és a dir, si fos japonesa i hagués viscut 8 anys a Barcelona.

La seva cultura laboral està a anys llum de la nostra, les seves normes socials es basen en el fet que tots seguiran les normes sense fer gaires preguntes, i les seves formes d'esbarjo fan que riguis i t'ho passis bé tant si les entens com si no. Avorrir-se a Tòquio és difícil.

Tan difícil com entrar en la cultura del tot. Se'n pot viure totalment al marge, com un “estranger petto”, és a dir, com a “estranger mascota”, o hi pots viure amb un peu dins de la societat i l'altre al món dels estrangers.

Viure a Tòquio per a mi ha representat conèixer més idiomes, ser més cosmopolita, obrir-me a noves fronteres, ser més crítica i pràctica, estudiar més, a tot hora, i sempre tenir el cervell funcionant adquirint coneixement, volgut o no.

Ara hi ha molts joves que, amb poques expectatives de trobar un bon treball a casa, decideixen triar el camí de l'emigrant. Jo no vaig marxar en aquestes condicions. Jo vaig marxar a estudiar i m'hi vaig quedar perquè em va agradar molt. I m'hi vaig quedar a treballar. I crec que això marca una gran diferència. Un jove que marxa forçat, després veu com un trauma aquest tipus de canvis, i pot pensar que el desarrelament és una xacra, i potser amb el temps se'n penedeixi.

O que faci una família lluny, i després, senti una mena de pena al seu cor perquè no pot viure a la terra que el va veure néixer. Suposo que depèn de l'afecció que un tingui a casa seva, o la capacitat d'adaptació de cadascú. Però el cert és que no s'hauria de veure de forma negativa el fet d'estar desarrelat. Té avantatges, tot i que a primera vista no ho sembli.

Necessito un descans, llarguet a ser possible, sobretot per dur a terme els meus projectes. Un d'ells és un llibre. N'hi ha que escriuen llibres amb títols tan imponents com aquell de “8 anys al Tibet”, i d'altres que utilitzen títols més intimistes o generalistes.

Jo, el títol, encara no l'he triat, però el tema em penso que us el podeu imaginar. Això vol dir que hauré de fer un descans com a escriptora en aquest blog que tant m'agrada, fins que us torni a dir “Hola a tots” des d'algun lloc del món.

Potser serà el meu estimat Tòquio, o potser Viena, o potser Sydney o potser un altre lloc que ara no em ve a la ment. Això encara no ho sé.

De moment us deixo amb un “ittekimasu” (行ってきます）, és a dir “surto i torno aviat!”.

Pepi

*********
Fotografia de Pepi (http://www.flickr.com/photos/depepi/)]]> Josefa Valderrama (Viena-Àustria) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46202 Mon, 21 May 2012 09:54:00 GMT Mon http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46202 <![CDATA[La ragazza della via Gluck (I)]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46195 Adriano Celentano cantada per la Françoise Hardy: buscant la “casona” que jo m'estimava però que no la trobo perquè ni casa és com era, ni jo sóc com era.

Encara que tots els edificis estiguin on han de ser, i la transformació de la ciutat no hagi estat gaire important, el temperament de la gent sí que ha canviat, potser d'una forma que no m'esperava (això sense tenir en compte el canvi personal).

D'una banda, d'això en diem desarrelament, però de l'altra li podríem dir “multiarrelament” (ho dic, perquè potser la “casona” que no és com era s'ha sumat a la meva altra “casona” que és a l'altra banda del globus en aquest moment).

Tres anys sense venir a casa, amb 8 anys vivint a Tòquio en total, pesen molt. Sobretot tenint en compte que el lloc on he madurat ha estat allà, a Tòquio (i no pas aquí a Barcelona).

Els efectes són patents. Va des dels usos socials, passant pels gustos per la roba o la tallada de cabells, el menjar, com treballar, la velocitat caminant o fent les coses, fins i tot els hàbits per fer-se la dutxa. Val a dir que el record del lloc que vaig deixar fa llufa, i ho fa perquè hi ha alguna cosa que no torna.

Un aspecte subtil del país ha canviat mentre jo feia els meus canvis personals en un altre lloc, on la cultura és tan diferent. El Japó el porto a dintre, igual de fons que altres cultures que he conegut a través dels ulls d'amics que he fet allà i que han deixat la seva petjada. Allò que et diuen que tornes a ser com eres quan arribes a casa trobo que no és veritat.

En tot cas t'hi adaptes, però no com abans. T'hi adaptes com si fossis un estranger que acaba d'arribar a un país nou. El fet de poder veure els canvis que hi ha hagut a casa “amb ulls crítics”, a més, fa que sota els ulls dels nadius que s'han adaptat als canvis conjuntament amb el país, et fa una persona “dura”, o fins i tot “aliena”, o un que “no hi entén perquè no ha estat aquí quan això i allò passava”. I això ratlla.

Ratlla perquè tenen a dins del cap la imatge d'una persona que, amb el temps, s'ha tornat estranya, però que “les deixa anar” per veure si alguna cosa impacta i canvia a millor.

Pepi

(continuarà...)

-----------------
Vídeo: François Hardy canta "La maison où j'ai grandi " d'Adriano Celentano
Imatge: Àlbum de Pepi a Flickr (http://www.flickr.com/photos/depepi) "With @cat_net"]]> Adriano Celentano cantada per la Françoise Hardy: buscant la “casona” que jo m'estimava però que no la trobo perquè ni casa és com era, ni jo sóc com era.

Encara que tots els edificis estiguin on han de ser, i la transformació de la ciutat no hagi estat gaire important, el temperament de la gent sí que ha canviat, potser d'una forma que no m'esperava (això sense tenir en compte el canvi personal).

D'una banda, d'això en diem desarrelament, però de l'altra li podríem dir “multiarrelament” (ho dic, perquè potser la “casona” que no és com era s'ha sumat a la meva altra “casona” que és a l'altra banda del globus en aquest moment).

Tres anys sense venir a casa, amb 8 anys vivint a Tòquio en total, pesen molt. Sobretot tenint en compte que el lloc on he madurat ha estat allà, a Tòquio (i no pas aquí a Barcelona).

Els efectes són patents. Va des dels usos socials, passant pels gustos per la roba o la tallada de cabells, el menjar, com treballar, la velocitat caminant o fent les coses, fins i tot els hàbits per fer-se la dutxa. Val a dir que el record del lloc que vaig deixar fa llufa, i ho fa perquè hi ha alguna cosa que no torna.

Ahir a la tarda, segons tornàvem a casa després de passar el dia fora amb uns amics, vaig veure al carrer, tirada a les escombraries, una carpeta gran d’aquelles que acostumen a portar els estudiants d’arquitectura. De l’interior en sortia un paper que semblava ser una làmina del segle XIX, a punt de caure a la vorera.

Des de fa anys m’he acostumat a anar tafanejant pels mercats d’antiguitats –aquí a França n’hi ha molta afició- i només em va caldre una ullada per reconèixer que el paper i l’estil s’assemblava molt a alguns dibuixos que tinc per casa de la mateix època.

La carpeta estava just davant d'uns baixos, a la mateixa vorera de casa, on durant uns quants anys sempre hi havia assegut un home ja gran que hi tenia tot tipus de paperots. Vaig obrir la carpeta amb compte -un no sap mai el que es pot trobar- i per la meva gran sorpresa va resultar estar plena de dibuixos i gravats del segle XIX.

Després de passar una bona estona classificant el lot, hi vaig comptar unes 200 làmines diverses. Es notava que el conjunt havia tingut problemes d’humitat, però hi havia algunes làmines on els dibuixos encara estaven en un estat raonable.

La majoria són representacions de sants i d'història sagrada, però també hi ha llocs comuns de França o dibuixos satírics.

Un dels que més m’ha cridat l’atenció és una representació de l’Últim Sopar en un gravat de l’any 1832 –avui he vist que el Museu Britànic en conserva una còpia-. Representa la Llibertat, sopant amb els seus apòstols –els polítics francesos de la època- i dient allò de “en veritat us dic que un de vosaltres em trairà”.

Per cert, la reproducció que em vaig trobar data del període de la revolució de juliol de 1830, coneguda arreu pel famós quadre de Delacroix: “la Llibertat guiant el poble”.

Avui he tornat a passar pels baixos dels veïns, però les portes tornen a estar tancades, com ja és normal durant aquestos últims mesos. Em pregunto què més deu haver-hi a l'interior i quantes coses a vegades acaben a la brossa per no saber-hi trobar un lloc millor.

Antoni Chumillas, Antibes (França).

-------------------------------------------------------------
Foto 1: Gravat del segle XIX.
Foto 2: Representació de l’Últim Sopar en un gravat de l’any 1832.]]>

Fa uns mesos vam visitar la Missió de San Juan Capistrano, una parròquia espanyola situada al sud de Califòrnia. Aquesta missió va ser erigida l’any 1776 pel pare mallorquí Juníper Serra. És una de les missions més importants de totes les missions californianes.

L’objectiu primari de les missions era el de convertir el major nombre possible de natius cap al cristianisme. Espanya, en comptes de portar espanyols a habitar les colònies, com van fer els britànics, van creure que podrien convertir els natius en espanyols.

Per aquesta raó van crear les missions, per educar i convertir la gent. Aquells que es van convertir, van anar a viure a la missió i no en podrien sortir sense permís. En menys de 30 anys la missió va anar prosperant fins a tenir 1.000 habitants.

La missió compta amb una basílica de pedra, una capella i una església; habitacions/cel•les i menjadors, sales de música, sales on feien el vi i l’oli, una gran extensió d’horts, forns i jardins, un cementiri i la caserna dels soldats, entre d’altres.

L’any 1812 hi va haver un terratrèmol que va destruir gran part de la missió, que posteriorment va ser reconstruïda. De fet avui dia les obres de reconstrucció encara segueixen. A partir d’aleshores, la missió va entrar en declivi.

Quan Mèxic es va declarar independent d’Espanya, el 16 de setembre de 1810, el govern va decidir acabar amb la missió. Però quan Califòrnia va passar a ser part dels Estats Units, el govern va retornar la missió a l’església catòlica.

Tot i que aquesta missió és propietat de l’església, està dirigida per una organització no governamental; així doncs només reben subvenció de les donacions dels visitants i els benefactors.

Estel i Lluís, EUA.

------------------------------------------------------------
Foto 1: Horts de la parròquia.
Foto 2: Restes d'un forn en què feien estris de metall.
Foto 3: Jardins de la parròquia]]> Estel i Lluís (Califòrnia-EUA) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46127 Tue, 15 May 2012 09:59:04 GMT Tue http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46127 <![CDATA[És curiós: Berlín sempre em fa somriure]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46074 escriure és un bon mètode de relaxació per trencar amb la rutina i les obligacions.

Ara mateix sóc al metro, a la línia U8 i anant cap a Alexanderplatz, són les 08:30 del matí d'un dissabte i mentre alguns miren sense pauses el seu smartphone, jo he decidit agafar un paper i escriure-us.

Després d'una setmana de més de 70 hores treballades de dilluns a divendres (!!!) em sorprèn que Berlín encara em faci somriure en un moment d'esgotament absolut. Ahir a la nit, sortint de la feina cap a les 12 de la nit, vaig endinsar-me als mons subterranis per anar cap a casa. Observar el que passa al metro pot ser molt emocionant i sobretot un divendres a la nit.

Ahir tothom semblava feliç, només hi havia gent jove amb ganes de gresca i els vagons estaven plens de gom a gom. Encara que per molts visitants pugui semblar sorprenent, la festa pels que viuen a Berlín comença al metro. La primera cervesa es fa al metro, de camí cap a la festa que toca aquella nit; així que el consum d'alcohol pot preocupar en països on hi ha "llei seca", però pels berlinesos és una acte rutinari i un clar indici de cap de setmana!!!.

Imagineu-vos-ho, doncs: 12 de la nit, vagons plens i cervesa. Estar en aquell vagó després de 15 hores treballades em va resultar surrealista, però al mateix temps molt emocionant. Un CANTANT al costat de la porta del metro, altres seguint-los en l'estrofa principal, turistes seguint l'exemple dels alemanys ja amb la cervesa a la mà i rialles i crits que se sentien per tot arreu. Era inevitable somriure i meravellar-se de tan bon rollo. Era una sensació estranya. Estava esgotada, tenia el cervell saturat, tenia ganes d'anar a casa i dormir, però aquell ambient enganxava i em van arrencar unes bones rialles durant els 20 minuts de trajecte.

Aquesta és una de les grans virtuts de Berlín. Els berlinesos potser són antipàtics, potser és una capital sense calers ni feina, una ciutat amb poc sol, però enganxa, captiva, sorprèn i sempre fa somriure.

Aquesta ciutat és plena de personatges bojos, bohemis inspiradíssims i joves enèrgics que fan fascinar qualsevol. ¿És la força del ying yang, que mostra només la part maca de les coses en una moment de davallada? ¿És una façana que no deixa veure la incertesa i la solitud de les persones en una impersonal gran ciutat de 892 km quadrats?

Maria Miquel Cuadra, Berlín.

--------------
Video 1: Flashmob en un vagó del metro de Berlín (línia U8).
Video 2: Un grup tocant a la parada de metro d'Alexanderplatz. ]]> escriure és un bon mètode de relaxació per trencar amb la rutina i les obligacions.

Imagineu-vos-ho, doncs: 12 de la nit, vagons plens i cervesa. Estar en aquell vagó després de 15 hores treballades em va resultar surrealista, però al mateix temps molt emocionant. Un CANTANT al costat de la porta del metro, altres seguint-los en l'estrofa principal, turistes seguint l'exemple dels alemanys ja amb la cervesa a la mà i rialles i crits que se sentien per tot arreu. Era inevitable somriure i meravellar-se de tan bon rollo. Era una sensació estranya. Estava esgotada, tenia el cervell saturat, tenia ganes d'anar a casa i dormir, però aquell ambient enganxava i em van arrencar unes bones rialles durant els 20 minuts de trajecte.

Aquesta és una de les grans virtuts de Berlín. Els berlinesos potser són antipàtics, potser és una capital sense calers ni feina, una ciutat amb poc sol, però enganxa, captiva, sorprèn i sempre fa somriure.

Aquesta ciutat és plena de personatges bojos, bohemis inspiradíssims i joves enèrgics que fan fascinar qualsevol. ¿És la força del ying yang, que mostra només la part maca de les coses en una moment de davallada? ¿És una façana que no deixa veure la incertesa i la solitud de les persones en una impersonal gran ciutat de 892 km quadrats?

Maria Miquel Cuadra, Berlín.

--------------
Video 1: Flashmob en un vagó del metro de Berlín (línia U8).
Video 2: Un grup tocant a la parada de metro d'Alexanderplatz. ]]> Maria Miguel Cuadra (Berlín-Alemanya) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46074 Mon, 14 May 2012 09:10:00 GMT Mon http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46074 <![CDATA[Arriba l'hora dels adéus a Ithaca!!]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46065
Aquí s'acaba la nostra experiència a Ithaca!!

Pels qui heu anat llegint els nostres textos des de l'inici, sabreu que vam venir a Ithaca per estudiar a la Universitat de Cornell. Malauradament el màster ja s'acaba i ja toca recollir.

Amb aquests gairebé dos anys, hem acumulat moltes experiències, hem après molt anglès, molta cultura americana, hem menjat moltes hamburgueses, hem fet moltes barbacoes, hem visitat molts indrets i ciutats: NYC, Boston, Chicago, San Francisco i un llarg etcètera...

També hem conegut molta gent, hem fet amics, ens hem enriquit com a persones, hem enyorat casa nostra, la família i els amics, hem enyorat el pernil i el fuet!!! i un llarguíssim etcètera...

La bona notícia és que encara ens quedem per Estats Units. Sembla que ara marxem cap a l'Estat de Massachusetts; així que de moment seguirem a la East Coast!!

Si tot va bé, seguirem actualitzant. De fet, en menys d'un mes tenim la graduació del David, així que ja us penjarem
les fotos del ritual de la toga, el birret i tot el cerimonial. Hahahah...

De moment comencem a recollir!!

Petons i fins aviat!

David i Laura, Ithaca.

---------------------------------------------------------------
Foto 1: David i Laura passejant per Ithaca.]]> David i Laura (Ithaca-EUA) http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46065 Fri, 11 May 2012 08:04:36 GMT Fri http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46065 <![CDATA[El Cirque du Soleil, en català!]]> http://blogs.324.cat/catalanspelmon.php?itemid=46034 Cirque du Soleil, la gran multinacional del circ d’origen quebequès, té en compte la llengua catalana dins i fora la carpa de circ.

En primer lloc, fa uns quants mesos, amb motiu de l’estrena de l’espectacle “Corteo” a Barcelona, circulava una oferta de feina relacionada amb l’atenció al públic en llengua catalana i, l’Íngrid, una de les estudiants de català a la Université de Montréal, va ser seleccionada.

D’aquesta manera, l’estudiant de nivell avançat aprenia el català al vespre i el practicava activament cada matí amb els catalans que, sense saber-ho, parlaven per telèfon amb una quebequesa d’origen colombià. Des de Mont-real, l’Íngrid els venia les entrades i els donava les instruccions per arribar a la carpa de circ.

Paral·lelament, a Mont-real, el Cirque du Soleil preparava el seu últim espectacle, “Amaluna”, amb la participació de la pallassa catalana Pepa Plana.

El Cirque du Soleil té un equip de lingüistes especialitzats a crear una mena d’esperanto universal que s’acosti als parlants de diferents llengües per tal d’afavorir l’exportació dels seus espectacles.

Tanmateix, la Pepa va anar modelant els seus esquetxos en la seva llengua materna, de manera que ja es pot dir que, amb Amaluna, la primera llengua real present en un espectacle del Cirque du Soleil haurà estat, senyores i senyors, la llengua catalana.

Des d’aquest article vull reivindicar no només la professionalitat i rigor de la Pepa (abastament reconeguts i aplaudits pel públic i la crítica), sinó també el seu rol indiscutible d’ambaixadora de la cultura catalana per la naturalitat i perseverança amb les quals la pallassa de Valls ha situat el català i el país dins una de les companyies més importants del món del circ.

Èric
--
Foto: Pepa Plana en el personatge de la dida de la protagonista de l'espectacle Amaluna]]> Cirque du Soleil, la gran multinacional del circ d’origen quebequès, té en compte la llengua catalana dins i fora la carpa de circ.

En primer lloc, fa uns quants mesos, amb motiu de l’estrena de l’espectacle “Corteo” a Barcelona, circulava una oferta de feina relacionada amb l’atenció al públic en llengua catalana i, l’Íngrid, una de les estudiants de català a la Université de Montréal, va ser seleccionada.

D’aquesta manera, l’estudiant de nivell avançat aprenia el català al vespre i el practicava activament cada matí amb els catalans que, sense saber-ho, parlaven per telèfon amb una quebequesa d’origen colombià. Des de Mont-real, l’Íngrid els venia les entrades i els donava les instruccions per arribar a la carpa de circ.

Paral·lelament, a Mont-real, el Cirque du Soleil preparava el seu últim espectacle, “Amaluna”, amb la participació de la pallassa catalana Pepa Plana.

El Cirque du Soleil té un equip de lingüistes especialitzats a crear una mena d’esperanto universal que s’acosti als parlants de diferents llengües per tal d’afavorir l’exportació dels seus espectacles.